| CONFERENCIA: ELS GOIGS DE SANT MARTIRIÀ | CONFERENCIA: ELS GOIGS DE SANT MARTIRIÀ
LLOC: ASSOCIACIO DELS AMICS DELS GOIGS (BARCELONA)
DATA: 21 DE MAIG DE 2008
Els goigs i la vida de Sant Martirià
Si agafem un Goig qualsevol, i ens el mirem per sobre, veurem que es tracte d'un full d'un format mitjà de 30 x 20 cm.
Dins d'un orla, hi trobarem, a la part superior, el nom de l'advocació i el gravat de boix que representa una imatge del sant, i, a sota, el text distribuït en dues o tres columnes i que acaba amb una "oratio" final en llatí, que li dóna el valor litúrgic.
Al final de tot s'indica el nombre d'indulgències concedides als devots del sant.
Els Goigs de Sant Martirià, segueixen aquest patró, ja que primerament parlen de la vida del Sant, des del seu naixement fins la seva mort, després ens parlen de la seva relació amb Banyoles, i de com hi va arribar el seu cos a la ciutat, i per últim, es fa una invocació contra el mal temps.
Qui era Sant Martirià
Va néixer a Florència a mitjans del segle IV, fill d'una família noble. De jove va regalar el seu patrimoni als pobres i es va fer batejar per l'abat Fructuós, del monestir benedictí de Magdala (Florència). Als 22 anys ja exerceix com a sacerdot i a la mort de Fructuós el succeí en el càrrec.
El bisbe Junci, d'Albenga, coneixedor de les seves virtuts reclama la seva presència i junts fan dejuni durant 7 dies per tal d'exercitar-se en la contemplació divina; i es aleshores quan fa el seu primer miracle, al alliberar a una dona poseida pel dimoni.
A la mort, poc desprès de Junci es nomenat bisbe d'Albenga on romandrà tres anys.
Viatja a Egipte tres anys mes on s'exercitarà al desert, però te que tornar a Albenga a d'assabentar-se de que a la parròquia esta creixent la idolatria.
Combatuda aquesta i retornat els habitants a la fe, el senyor de Florència, en revenja el fa martiritzar fins la mort. Un cop mort, el seu botxí es contagiat de lepra i Martirià el guareix.
Aquest miracle fa que el seu antic enemic es converteixi i que faci portar el seu cos a Florència per tal que sigues venerat.
Banyoles als segles IX i X
Banyoles, és una de les primeres fundacions monàstiques a Catalunya, tal com confirma el precepte de Lluís el Pietós datat el 822. Cap al segle XI, concretament el 1086, arriba la gran reforma del monestir, i és precisament en aquest segle quan el poder d'aquest arriba al seu punt àlgid. L'abat tenia un poder tal que abraçava tant el camp eclesiàstic com el civil i el militar; controlava el mercat local i tenia el monopoli del forn i la carnisseria; cobrava a tota la població, a canvi del dret d'utilització de la propietat; imposava contribucions; cobrava peatge de pas i obligava la població a assistir a missa i rebre els sagraments a l'església del monestir.
Es segurament en aquesta època, quan caldria situar l'arribada de les despulles del Sant a Banyoles. Hem de recordar que aquells segles les reliquies de Sants eren molt preuades i buscades pels monestirs, els quals volien tenir el seu propi sant patró.
L'arribada de les despulles del Sant
Segons la llegenda, per ordre del propi Sant, dos joves monjos de Florència, del monestir de Sant Martí d'Albenga, van rebre l'ordre de portar les seves despulles a un lloc de la zona de Catalunya on "manava una font abundosa". Amb les relíquies dins d'una bota i a lloms d'una mola es van posar en camí. Arribat a les envistes d'una població, on hi havia un turó, l'animal es va detenir i les campanes de la vila van començar a repicar soles quan un dels joves italians va entrar-hi.
Assabentat l'abat d'aquest fet i del motiu del viatge dels joves, organitzà una processó per tal de portar les despulles des del turó fins l'església del monestir.
Pel matí, però, les relíquies tornaren a estar un altra cop dalt del turó i es resistiren a esser traslladades al monestir.
Arribats a aquest punt l'abat es comprometé a edificar una capella en aquest punt i fou d'aquesta manera que les despulles del sant es pogueren portar a l'església de Sant Esteve.
Data probable de l'arribada de les despulles del Sant
Tradicionalment s'havia acceptat com a data probable d'aquest fet el 17 de juliol de 1290 ja que així constava en una inspecció duta a terme pel Comú de la Vila, a les reliquies dels Sant, l'any 1599 (en un pergamí trobat per Claudi Girbal, i ratificat per A.Barceló en un altre document)
Però, l'historiador local, Mn.Lluís G.Constans, va trobar dos documents que contradien aquesta afirmació:
el primer d'ells ens diu que l'any 1279 ja hi havia una capella dedicada al Sant al Convent Vell del Puig de Sant Martirià.
el segon, un manuscrit del segle XV, parla de la presència de les relíquies del Sant en la consagració del tercer temple de Sant Esteve, l'any 1086.
Fen cas a ambdues dades, trobem que la presència del Sant hi és reflectida en dos llocs diferents: a partir del segle XI a l'església del Monestir, i a partir del segle XIII al Convent Vell.
La imatge del Sant a l'església de Sant Esteve, a banda de la referent a 1086, la trobem en diferents aspectes, com pot ser, en la fundació, a finals del segle XIV, de la Confraria del Sant, amb seu a dita església; en l'Arqueta de Sant Martirià, destinada a contenir l'urna amb les relíquies del Sant, i que podem datar en la primera meitat del segle XV; i, més recentment, en les teles de Marià Vayreda, que presidien el retaule que fou destruït el 1936.
La capella del Puig de Sant Martirià
En un principi sembla ser que hi havia algun ermità en algun tipus de construcció força senzilla.
A partir del segle XIII (1279) trobem ja la presència de Sant Martirià en una capella situada al Convent Vell. Una capella que era administrada pel Comú de la Vila.
Mes tard els frares caputxins, a finals del segle XVI, hi aixecaren un convent que fou administrat per ells fins l'any 1638, en que passà als pares Servites.
L'any 1723 fou construïda una nova església que va ser beneïda l'any 1784 i dedicada a la Mare de Déu dels Dolors i a Sant Martirià.
L'any 1810, en plena guerra del francès, i aprofitant que l'exèrcit francès era fora (havien convertit el convent en fortí) fou enderrocat per ordre d'un coronel de l'exèrcit espanyol.
Arca de Sant Martirià
Aquesta arqueta, que era on estaven despositades les reliquies del sant fou construïda a Girona a partir de 1413 por Francec Artal en els tallers del gremi de platers, fou acabada el 1453. Es una caixa de fusta de base rectangular, en forma de temple gòtic, acabada en dues vessants amb una torre central coronada amb creu. Envoltada per capelles i 24 figures de sants de plata.
Fou robada i saquejada el 12 de gener de 1980 per l'Eric el Belga. Actualment s'ha recuperat la gran majoria de figures i està en procés de restauració.
La imatge de Sant Martirià
Segons l'estudi antropomòrfic dut a terme el 18/10/1939, media 1,66 metres.
La imatge que se'ns representa del Sant, es la imatge d'un home, unes vegades amb barba i d'altres sense, sempre amb vestimenta i mitra de bisbe, i amb el seu cap rodejat d'una aurèola o corona de sant. A la mà, hi porta un bàcul, i amb l'altre, tret del més antic en que hi te una mena d'espasa (hem de recordar que els abats anaven armats i possiblement es va fer la primera a imatge d'ells mateixos), o be sosté un llibre o be fa la senyal de la benedicció.
La festa de Sant Martirià
L'any 1368 el rei concedeix el dret de celebrar la Fira de Sant Martirià coincidint amb els dies que se celebrava la festa del sant. Uns segles després, el 1599, el bisbe Francisco Arévalo de Zuazo en visita pastoral acceptà canviar el dia de la festa de Sant Martirià per diferenciar-la de la fira comercial. Concedí que es fes un mes abans, el 24 d'octubre. Finalment, a partir de l'any 1972, s'acorda traslladar la festa de Sant Martirià al dissabte anterior al 24 d'octubre, sempre que aquest dia no coincideixi en dissabte.
Portar Sant Martirià a l'Estany
Quan es patien sequeres, inundacions o epidèmies, es feien unes rogatives a sant Martirià a l'església del monestir. Si passats vuit o dotze dies no produïen efecte, les parròquies de la comarca convocaven processons amb llurs pendons, creus i imatges, i s'unien a la de Banyoles portant les relíquies del sant a l'estany.Allà el capellà agafava aigua i la beneïa. A continuació l'esparcia sobre l'urna amb les relíquies i als quatre punts cardinals. Es coneixen notícies de la processó a partir de 1614. L'última fou el 1878. Solia reunir entre quatre i deu mil persones, doncs hi concorrien les parròquies de la comarca.
Els goigs de Sant Martirià
Un cop acabada aquesta llarga introducció, però necessària per realitzar l'estudi següent, passarem a repassar les característiques dels 20 goigs de Sant Martirià que actualment tinc documentats.
Si ens fixem amb la lletra d'aquests goigs, i deixem de banda els anomenats "Goigs polifònics de Sant Martirià" (que son uns goigs de l'any 1984, a cura de Josep Navarro, fets en pla de farsa), els podem dividir en tres grups. El primer correspondria als goigs de 1668, un altre als del 1852 i un tercer que podria ser del segle XVIII.
a) Goigs de 1668. En aquest grup trobem set edicions diferents, la darrera de les quals la podríem datar a començament del segle XIX.
Encapçalament: els tres primers s'anomenen COBLES en lloc de GOIGS, i es recalca que el monestir pertany a l'orde dels SERVITES, cosa que també es repeteix en el quart encara que en aquest ja canvia i s'anomena GOIGS.
Text: es manté sempre la mateixa ortografia, llevat d'algun canvi com pot ser el de DOTZE, per DOTSE a partir del cinquè, o els accents que van apareixen i desapareixen (un cop oberts, un altre tancats i en ocasions desapareixen totalment).
Imatge: En el primer, el sant porta el bàcul a la mà dreta, i a l'esquerra una mena d'espasa; en el segon i tercer, canvia l'espasa de la mà esquerra, per un llibre obert i a més a més se'ns representa amb barba; i en els posteriors, el bàcul el té a la mà esquerra i amb la dreta fa el gest de la benedicció.
Impremta: Tots ells estan impresos a Girona, tret del cinquè i sisè que ho estan a Barcelona.
b) Goigs del segle XVIII. Encara que no estiguin datats, podem veure per l'escriptura, que la "s" encara està impresa com una "f", fet que trobem en els tres primers goigs del grup anterior. La imatge del sant s'adapta a la representada en el goigs dos i tres del grup anterior (canvia l'espasa de la mà esquerra, per un llibre obert i a més a més se'ns representa amb barba).
Com que és una edició feta a Barcelona i amb un text totalment diferent als anteriors la podem considerar totalment independent de totes les altres i com a edició única.
c) Goigs de 1852. D'aquest n'he pogut trobar onze edicions diferents i tret d'una, totes elles sense datar.
Encapçalament: és el mateix en tots ells, (encara que dos porten un error d'impremta AATRÓ i COMPRCA en lloc de PATRÓ i COMARCA i l'altre ja corregeix la primera, però encara conserva la segona errada).
Text: en els dos últims, ja trobem un llenguatge corregit, SOBERA per SOBIRÀ, AB per AMB, LO per EL, Y per I....; on s'apostrofen les paraules, DE IMPIA per D'IMPIA, DELL per D'ELL,....i es numeren les estrofes.
Imatge: en els tres primers, trobem que el sant porta a la mà esquerra el bàcul i amb la dreta fa la senyal de la benedicció ( com una continuació dels últims goigs del primer grup); després en trobem un grup de cinc on en lloc de fer la senyal de la benedicció porta un llibre sota el braç (recorda els primers goigs on hi havia un llibre obert) i ens torna a representar el sant amb barba; i per últim un grup de tres on es torna a la imatge del bàcul a l'esquerra i la senyal de la benedicció a la dreta.
Impremta: el dos primers estan estampats a Girona, però els restants ho estan a Banyoles, tret d'un que es va fer a Barcelona.
d) Goigs polifónics. De l'any 1984 i son obra de Josep Navarro i Santaeulàlia.
|
