Articles - Biografies

ANTONI FORT I ROS, DE SANT ESTEVE DE GUIALBES, INFERMER I CABISCOL DE BANYOLES

ANTONI FORT I ROS, DE SANT ESTEVE DE GUIALBES, INFERMER I CABISCOL DE BANYOLES

Els Colors del Pla de l'Estany
núm.147, març 2102, p.48

Fill de Francesc Fort i Pla, de Sant Esteve de Guialbes, nomenat Ciutadà Honrat de Barcelona, i de Maria Ros i Comas del Brugar, de la Bisbal, va néixer el 13 de desembre de 1774 a la casa familiar dels Fort, essent el cinquè de dotze germans: Narcís (1762), Josep (1769), Francesc (1771), Francesc (1772), Antoni (1774), Maria (1777), Esteve (1779), Manuela (1781), Francesca (1783), Càndida (1781), Rita i Josepa (1790), i dels quals, quatre varen seguir la carrera eclesiàstica, tres homes: en Josep, l'Antoni i en Francesc i una dona, la Rita, que fou monja clarissa.

L'any 1803 va entrar de monjo del monestir de Sant Esteve de Banyoles, el 23 de febrer de l'any següent va professar al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, en presència de Baltasar de Baldrich i de Vallgornera, Abat de Camprodon i President de la Congregació Claustral Tarraconesi, per comissió de Gaspar de Requesens, Prior de Sant Esteve de Banyoles.

L'any 1809, arrel de la invasió de les tropes napoleòniques, els monjos abandonen el monestir, i mentre que l'abat Jaume de Guanter, es va refugiar a la seva casa de Ripoll, on morirà el 3 de maig de 1810, l'Antoni, juntament amb els altres monjos, ho va fer al Santuari dels Arcs, a Santa Pau, on el 16 de maig de 1810 es durà a terme el primer dels capítols celebrats pel monjos de Banyoles en aquest santuari, fins l'1 de gener de 1813, en que un cop el perill de la invasió francesa va haver passat, ja varen poder-ho fer a Banyoles.

Poc després de la mort de l'abat Guanter, i arrel de les disputes que hi hagueren entre el monestir de Ripoll i la comunitat de Sant Pere, també de Ripoll, que s'apoderà del cadàver del dit abat sense permetre que fos sepultat en el monestir de Santa Maria, acompanyà, juntament amb fra Domenec Coromina, prior claustral, els monjos Gaudenci de Puig, reboster, i Benet Vilar a la vila ripollenca per a ocupar l'espoli del difunt.

Va restar tota la seva vida com a monjo dels monestir de Sant Esteve, on a causa a la guerra del francès, i la conseqüent desfeta produïda, que va fer que minves força el nombre de monjos, va exercir diferents càrrecs, sent el primer d'ell el de Secretari Capitular, càrrec que ostentava el 1807. Com a exemple del que dic, només esmentar que en el decurs de la visita claustral feta a Banyoles l'any 1805, els visitadors varen ser rebuts per nou monjos i dotze clergues beneficiats, a banda de dos conversos, el prior claustral i un que estava malalt. Mentre que l'any 1815, en el mateix acta protocol·lari hi varen estar presents tan sols sis monjos i set clergues beneficiats, a banda del prior claustral i un convers.

L'any 1835, poc abans de que arribés l'ordre de l'exclaustració, que afectà a prop de 900 cases de religioses de tot l'estat espanyol, exercia el carrer d'infermer - un càrrec que ostentava des de 1827 -, a la vegada que n'era també el prior major i el vicari general. Segurament, tenia alguna formació musical, ja que des de 1824 a 1827 va ser cabiscol (director del cant litúrgic) en el monestir de Sant Esteve.

Fou un dels darrers supervivents de la desfeta patida arrel de la política de secularització, doncs l'any 1854 encara surt esmentat en el llistat de monjos exclaustrats que rebien pensió de sis rals de la hisenda pública de la tresoreria de Girona.

Bookmark and Share