Articles - Biografies

EL PARE BERNARDO RÈCIO. UN JESUÏTA EMPRESONAT AL CONVENT DE LA MERCÈ DE GIRONA

EL PARE BERNARDO RÈCIO. UN JESUÏTA EMPRESONAT AL CONVENT DE LA MERCÈ DE GIRONA

Revista de Girona
num.293, novembre-desembre 2015, pp.54-57.

Nascut a Alaejos (Valladolid) el 20 d'agost de 1714, va ingressar a la Companyia de Jesús l'any 1728. Desprès d'estudiar humanitats i filosofia i d'ensenyar gramàtica va cursar teologia fent la tercera provació l'any 1740. Professor de gramàtica, va arribar a ser prefecte d'estudis a la Universitat de Salamanca on l'any 1746 es va oferir com missioner.

Missioner a l'Equador
Destinat a la província de Quito, va arribar a Sevilla a finals d'aquell any essent nomenat ministre de l'Hospedería. Mentre esperava la partida del vaixell, es va dedicar a les missions populars i aprendre la llengua quítxua, aprofitant la presència de dos joves equatorians, que esperaven també la nau. El 1748 fou destinat al Puerto de Santa Maria, com a instructor de tercera provació, on va fer coneixença amb el banyolí Joan d'Hospital, amb qui el va unir una amistat que es perllongaria al llarg dels anys.
Arribat a terres equatorianes, es va dedicar a l'apostolat, i a les missions rurals acompanyat sempre del pare Hospital. Desprès de ser nomenat rector de Panamà i més tard de Cuenca, a Equador, el 3 de juny de 1765, va ser escollit, juntament amb el pare xilè Tomàs de Larrain, Procurador General per a les Corts de Madrid i Roma.

Acusats i empresonats
Rebudes les instruccions pertinents, el dos procuradors, juntament amb dos criats varen sortir cap el continent europeu, embarcar a Panamà el 9 d'octubre direcció a Cartagena d'Índies, i des d'on a bord de el «Brillante» varen creuar l'Atlàntic fins el Puerto de Santa Maria, desprès d'haver estat a punt de pedra la vida en dues ocasions: primer a tocar de l'Havana, quan varen perdre el rumb i es varen veure immersos en mig d'un grup d'esculls amb el perill que això representava i desprès al canal de les Bahames, en que els va sorprendre un fort temporal.
De la ciutat gaditana, marxaren cap a Madrid on varen arribar el mes de novembre de 1766. Fetes totes les gestions i obtinguts els despatxos reials, el mes de febrer de l'any següent varen re-emprendre el seu camí cap a Roma.
Varen passar per Barcelona, on hi varen romandre nou dies i on varen aprofitar per que els fessin vestits seculars per tal de viatjar al país veí, per tot seguit dirigir-se cap a la Jonquera, però l'11 de març, en arribar a un hostal de Figueres, foren arrestats per un capità de la guàrdia suïssa, que els seguia des de Madrid, i al que se l'hi havien afegit un jutge, un escrivà i diversos soldats tots ells vinguts expressament des de Girona.
El seu carruatge va ser regirat i els seus baguls i manuscrits confiscats, juntament amb tots els seus bens (fins i tot els botons d'or dels criats i les creus de plata) i un plec de documents que els hi havia lliurat «tancat i segellat» el procurador provincial de la Companyia de mans del nunci Pallavicini —un genovès parent del ministre Grimaldi, nomenat pel papa Benet XIV nunci pontifici a Madrid, i més tard cardenal— perquè els portessin a Roma i fossin lliurats al cardenal Torreggian, secretari d'Estat del papa Climent XIII i contrari a la política antijesuítica de les corts borbòniques.
Acabat l'escorcoll foren retinguts en el mateix hostal, mentre totes les seves penitencieries eren enviades a Madrid.
Finalment el 3 d'abril varen rebre l'ordre de dirigir-se al col·legi que els jesuïtes tenien a Girona —a l'actual Seminari— i on se'ls va informar que Carles III havia proclamat la Pragmàtica Sanció, mitjançant la qual es dictava l'expulsió de tots els jesuïtes dels dominis de la Corona Espanyola, incloent les províncies d'Ultramar, a la vegada que es decretava la confiscació de tots els bens de la Companyia.

El Convent de la Mercè de Girona
Pocs dies desprès, mentre els dos criats eren tancats a les presó on hi varen romandre set anys sense estar acusats de res, el 8 d'abril, els dos «ex-jesuites» van ser traslladats al convent de la Mercè de Girona, de l'ordre dels Mercedaris, els quals, de la mateixa manera que passava amb la resta d'ordes religioses se'ls havia comunicat que acatessin les ordres sense fer preguntes «para no atraerse [segons deia la pragmàtica reial] los efectos de mi Real desagrado». D'aquí que d'entrada no se'ls va deixar ni dir missa.
I tot i que el tracte, segons diu el mateix Rècio va ser bo, doncs tant el governador com l'alcalde «daban toda providencia», els primers dies varen ser d'una gran desolació, ja que no els deien res, ni els acusaven de res, però els interrogatoris no cessaven, centrant-se, com diu Recio, en «las encomiendas que traiamos».
Aquesta situació va anar creant una gran angoixa en el seu company fins que com deia el Pare Velasco en la seva Historia moderna del reino de Quito y Crónica de la Provincia de la Comª de Jesús del mismo Reino «Hallándose en prisión posado de melancolía sobre su aprehensivo genio el P. Tomas de Larrain, contrajo una grave enfermedad de la que murió el 12 de octubre dentro de la misma prisión».
Va ser en aquest llarg tancament on Recio va escriure la seva obra titulada Compendiosa Relación de la Cristiandad de Quito, on el seu tercer volum va intercalar el Opusculo y Catalogo de los Jesuitas Escritores Naturales de Cataluña, con una sucinta expressión de Sus Virtudes y Singulares Circunstancias.

Alliberat
El 30 d'agost de 1773, va obtenir permís per poder sortir del seu tancament, però sempre acompanyat d'un soldat, però poc desprès el varen acusar de «mantener el fanatismo» de manera que es va ordenar enviar-lo a Itàlia (on estaven la gran majoria de jesuïtes), però «varios achaques y llagas de pies» no decidien al metge a deixar-lo marxar fins que al final assabentat de que un vaixell català sortia cap a Roma i per mediació del governador de Girona, Manuel de Azlor y Urries, que «aperome bellamente de ropa, me hizo dar un buen chocolate y tabaco» va poder-ho aconseguir.
Era el 15 de novembre de 1776 quan va abandonar la capital gironina traslladant-se a Palamós, des d'on va embarcar amb destí a Roma, on arribaria per fi el 22 de gener de l'any següent.
Va morir d'una afecció pulmonar el 17 gener 1791 essent enterrat a l'església de Nostra Senyora del Bon Consell de la capital italiana.

La conclusió del Pare Recio
Mai varen ser acusats de res, tret del fet de ser jesuïtes, però molts anys desprès, ja a Roma, el mateix Rècio va deixar escrit que havia arribat a la conclusió que aquells documents sobre els que tant insistien en els seus interrogadors, —en uns anys convulsos, en què no es sabia qui estava amb qui i en els que hi havia una conjura que intentava, destronar o assassinar al monarca posant en el seu lloc al seu germà Lluís a qui es considerava com el rei legítim—, possiblement eren documents que feien referencia a una possible bastardia del rei espanyol. I podria ser que no anés molt desencaminat, ja que un document similar, també va ser introduït per aquelles dates en un paquet dirigit al pare Joaquín Navarro, Rector del Col·legi Imperial de Madrid.

Bookmark and Share