Articles - Biografies

LLUÍS MARIÀ VIDAL CARRERAS, ENGINYER DE MINES I GEÒLEG

LLUÍS MARIÀ VIDAL CARRERAS, ENGINYER DE MINES I GEÒLEG

El Colors del Pla de l'Estany
núm.176, agost 2014, p.48.

Nascut a Barcelona el 6 d'octubre de 1842, en el si d'una família burgesa benestant, on hi havien metges i farmacèutics, fou el primer fill del matrimoni format per Marià Vidal Merli, de Cardona, advocat de la Reial Audiència de Barcelona, i de Maria Paula Carreras Pahissa. La seva infantessa, juntament amb les seves germanes Paulina (1844) i Susanna (1853), va transcórrer entre la ciutat comtal i la de Cardona, gran centre productor de sal, que en aquells anys atreia l'atenció dels grans geòlegs del moment, un fet que marcaria el futur del jove Lluís Marià.
A finals de 1858, acabats els seus estudis secundaris a l'Institut Balmes de Barcelona, i davant la impossibilitat d'accedir a la Escuela de Minas de Madrid, en la que calia superar un examen d'ingrés per el que no estava preparat, es va matricular a l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona, però dos anys més tard, va probar-ho i aprovà, de manera que es va traslladar a viure a la capital de l'estat, on a banda de la geologia, s'interessà també per la paleontologia i la prehistòria.
Acabada la carrera i desprès de exercir en diferents punts de la geografia espanyola —treballar a les mines de Linares (Andalusia) i Almadén (Castilla-La Mancha)— el 1869 va ser traslladat a Barcelona com a enginyer de «Segunda Clase», des d'on va començar el seus treballs per tota la geografia catalana. D'aquells anys son els seus treballs: Geología de la provincia de Lérida (1875), Reseña física y geológica de las islas de Ibiza y Formentera (1880) i Cuenca carbonífera de la Seo de Urgel (1883).
L'abril de 1879 va fer coneixença amb en Pere Alsius i cada cop que venia a Banyoles, cosa que acostumava a fer-ho sovint —el 1881 fou enginyer en cap del districte de mines de Girona i el 1883 dirigí la secció de mines de la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses— se'l veia acompanyat per ell o per en Manuel de Chia, secretari de l'Ajuntament de Girona i posseïdor d'una gran col·lecció de mol·luscs.
El 1890 es va casar amb Dolors de Gomis, morta el 1901, amb qui no va tenir descendencia.
Fou president del Centre Excursionista de Catalunya (1896-1900) —entitat en la que va potenciar el desenvolupament de l'espeleologia, la prehistòria i la geologia, així com els estudis arqueològics i geogràfics—, de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i també, l'any 1910, un dels quatre sots-presidents de la Societé Geologique de Françe.
És de destacar la seva obra Investigaciónes de Hidrología subterranea en la comarca de Bañolas, de la provincia de Gerona (1908), una continuació dels treballs que Pere Alsius havia iniciat quan n'era alcalde de Banyoles, intrigat per la pujada i baixada del nivell de les aigües de l'estany de Banyoles. Vidal arribà a la conclusió de que les aigües dels estanys de Banyoles, Espolla i Sant Miquel tenien un origen comú, tot i que no sabia quin. Fou Josep M.Cornet i Mas qui el va treure de l'entrellat quan li explicà que en unes mesures dutes a terme al riu Ter, entre Ripoll i Sant Quirze de Besora, a l'anomenat pas dels Carlins, es detectava una pèrdua de 800 l/sg. Animat per aquest descobriment, ja que a l'estany de Banyoles l'aforament era de 600 l./s., essent-ne director de la Comisión del Mapa Geologico de España, precursora del Instituto Geologico de España, encarregà al enginyer Horacio Bentabol que realitzès un estudi més profund, arribant a la conclusió de que aquesta teoria era impossible, conclusió que en Vidal no acceptà.
També fou l'autor de Reseña geológica y minera de la Provincia de Gerona (1886) i un gran nombre d'opuscles al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, com Quatre paraules sobre Pere Alsius (1915).
Va morir a Barcelona, el 10 de gener de 1922, en la casa on vivia. A la planta baixa exposava la seva col·lecció que aplegava més de 3.000 minerals i roques, més de 200 objectes prehistòrics i milers de fòssils. Va crear 4 generes nous, 131 especies i 5 varietats, i la seva col·lecció va contribuir a que altres investigadors trobessin 32 nous tipus, dedicant-li 2 generes i 47 especies.

Bookmark and Share