Articles - Biografies

NARCÍS DE AMELLER I CABRERA: UN CURRÍCULUM INIGUALABLE

NARCÍS DE AMELLER I CABRERA: UN CURRÍCULUM INIGUALABLE

Els Colors del Pla de l'Estany
núm.114, juny 2009

Fill d'en Carles de Ameller va néixer el 16 d'abril de 1810. Estudià a l'Acadèmia Militar de Cervera i la seva primera acció militar de renom la protagonitzà el 1835, prop de Tosses, on al capdavant de 60 homes va aconseguir fer front a un destacament carlí de 150 homes. El 1837, la Reina li conferia el grau de Capità, en el "frente de banderas", com a premi per la seva conducta i valor.

El 1839 es nomenat Coronel i l'any següent Diputat a Corts, començant així el que serà una constant en la seva carrera, l'alternança entre els càrrecs militars i els polítics. El setembre de 1840 l'Ajuntament de Lleida el nomena cap polític de la Ciutat i uns dies després President de la Junta de Govern de la província. El febrer de 1841 es escollit diputat a Corts per la província de Girona. Aquest mateix any la seva salut ja es comença a ressentir i el desembre se li concedeixen 4 mesos de baixa. Aquests períodes de descans seran una altra constant en la seva vida, alternant la política i la milícia, amb llargues estades a diferents Balnearis.

Juntament amb en Prim, forma part de les tropes que el 9 de juny de 1943, es revolten contra Espartero per tornar Isabell II al tro. Un dies desprès es nomenat Comandant General de la província de Girona i la reina l'ascendeix a Brigadier. Al setembre es nomenat Comandant General i Governador de la província de Lleida.

Una rebelió a Barcelona contra els conservadors va fer que l'octubre de 1843 la Junta Central, establerta a Barcelona, declarés traïdor Prim i nomenes Mariscal de Camp dels exercits centralistes Narcís de Ametller. Comencen aixì un seguit d'accions militars entre Prim i Ameller que acabaran el 10 de gener de 1844 al castell de San Ferran de Figueres amb la signatura del text de capitulació del castell per part del banyolí. Refugiat a França, hi romandrà fins a finals de 1852 en que es rehabilitat amb el càrrec de Brigadier de Infanteria. El 1854 es promogut a Mariscal de Camp i nomenat Governador Militar de la Província de Granada. Aquest mateix any, en el marc del Bienni Progressista, en les eleccions a Corts i Senat, guanya la candidatura que encapçala, aconseguint l'acta de Diputat per Girona.

El retorn a vida militar, el 1855, marca el punt de sortida d'un seguit de nomenaments: Governador Militar Interí de la Plaça i Província de Madrid; Capità General interí de Castella la Nova i Capità General de les Illes Balears. El 1858, Capità General i Governador Civil de les Illes Canàries; i a l'octubre, en les eleccions a Corts, es escollit Diputat per la Circumscripció de Balears. Traslladat a Madrid, desprès de la Revolució de 1868 es nomenat Tinent General i Ministre del Tribunal Suprem de Guerra i Marina. El 1869 Vicepresident del Tribunal Suprem de Guerra i Marina i mes tard Vicepresident del Consejo Supremo de la Guerra. El 1871 Capità General de Granada i el 1872 Inspector General del Cuerpo de Carabineros del Reino, a la vegada que es escollit senador per la província de Lleida.

En aquests anys, el seu estat de salut s'havia agreujant i les seves estades als balnearis eren cada cop son mes freqüents, al igual que a Banyoles, on s'havia construït una casa en la seva finca de "Las Rotas", lloc on va passar els darrers anys de la seva vida i on morí el 21 de novembre de 1877. Va ser condecorat amb la Gran Cruz de San Hermenegildo (1854); la Gran Cruz de Isabel la Católica (1856); la de Patriotismo y Libertad (1837) i la de la Real y Militar Orden de San Fernando de primera classe (1838).

Com a guitarrista, estava considerat, juntament amb en Julian Arcas, com el millor guitarrista espanyol dels segle XIX. Va donar forces concerts a la cort d'Isabel II i altres de l'Europa romàntica i es autor de nombroses composicions per a guitarra i de dues operes: El Guerrillero (1863), i Optimus. Molt conegut en els cercles literaris i musicals de l'època, com a escritor publica El monje gris o catalanes y aragoneses en Oriente, estudio de costumbres de la Edad Media (1963).

Bookmark and Share