Articles - Clubs i entitats

L'ÈPOCA D'EN JOSEP MARIA GIMFERRER COM A PRESIDENT DEL CLUB NATACIÓ BANYOLES

L

Revista del Club Natació Banyoles. Revista d'informació al soci
núm.38, abril 2010, pp.8-10

Els passat 20 de desembre, ens deixava en Josep Maria Gimferrer i Garriga, president del club a finals de la dècada dels cinquanta i impulsor, juntament amb la seva junta, de la construcció de les noves instal·lacions del Club, així com de les seccions de rem, esquí nàutic i motonàutica, que tant de reso varen donar al Club i a la Ciutat aquells anys, amb epitafis tant lloats com: "Bañolas, la del Lago de Plata, paraíso de los deportes náuticos" o les del diari francès L'Independent, que deia que era "el primer emplaçament europeu per la pràctica d'aquests dos esports", arribant a afirmar fins i tot que "era el millor del món".

El que fora net d'en Josep Gimferrer i Serrallonga, fundador de l'empresa "José Gimferrer S.A.", coneguda popularment com Les Saques, empresa a la qual va pertànyer i dirigir durant forces anys de la seva vida, accedí a la presidència del club l'any 1957, en substitució d'en Xavier Prat. Durant els quatre anys que estarà al front de l'entitat es rodejarà d'un grup de gent, juntament amb els quals aconseguirà tirar endavant el que podríem dir que ha estat el projecte més agosarat de la història del Club: edificar un nou edifici, on nomes hi havia una petita construcció. D'aquesta manera i al igual que la majoria de les d'aquella època, estarà formada per gent que, per una banda, la podríem anomenar "gent de club" i per l'altra de "prohoms de la ciutat", i es així com entre els seus components trobem noms com: Anton Prat, Josep Tresserras, Miquel Vilanova, Ramon Hostench, Josep Maria Agustí, Ramon Alsius, David Moner, Xavier Prat, Llorenç Castañer, Francesc Masgrau o Esteve Boschmonar. Als que, se li aniran afegint, al llarg d'aquests quatre anys: Miquel Masgrau, Raimundo Planells, Salvador Masgrau o el propi germà del president, en Jordi Gimferrer.

La junta del 1957, heretà un projecte que s'havia posat en marxa, tres anys abans, amb l'anterior junta i al qual li va donar un fort i definitiu impuls, edificar un nou edifici del Club, de manera que tant sols un any desprès, el 1958, es duia a terme la presentació, a l'ajuntament de Banyoles, del projecte obra de l'arquitecte Jordi Masgrau. Un cop el projecte aprovat, el gran repte era el trobar el finançament necessari per tirar-ho endavant, i per això varen comptar amb el suport del aleshores Delegado Nacional de Deportes Joan Antoni Samaranch, al que li varen exposar els seus ambiciosos projectes, en un dinar dut a terme a casa d'en Llorenç Castañer, on li varen fer veure els avantatges de disposar d'una seu social permanent. La trobada fou prou profitosa doncs les ajudes econòmiques per a la construcció de l'edifici arribaren.

Donada la magnitud del nou projecte, es creà una comissió econòmica i consultiva a la vegada, amb expresidents, socis i personalitats rellevants de la ciutat, que es va encarregar de fer l'estudi econòmic i de viabilitat de l'edifici, en un temps record, doncs dos anys desprès d'haver presentat el projecte al Consistori, el 18 de setembre de 1960, coincidint amb la dissetena edició de la Travessia a l'estany, es duia a terme la inauguració del nou edifici, en un acte que va representar un gran esdeveniment social per l'època, on a banda del nombrós públic, no va faltar-hi cap autoritat, tant política, com militar o religiosa.

Peró no només hem d'estar agraïts amb en Josep Maria i la seva junta per haver aconseguit tirar endavant un projecte tant ambiciós, sinó que també fou en aquells anys quan es va començar a gestar un nou futur esportiu del Club.

Tot just l'any abans que es posés la primera pedra del futur Club, el 1958 es posava la base per l'actual secció de rem, doncs tot i que ja feia anys que es duien a terme proves puntuals de rem, no va ser fins aquest any que la cosa va agafar cos. Era el mes d'agost quan un grup de joves remers, amb més il·lusió que una altra cosa, sortien de Banyoles amb una furgoneta DKV i una iola carregada a la "baca". La seva fita era arribar a Màlaga, cosa que varen aconseguir tres dies més tard, per tal de poder participar en el I Campeonato de España de remo juvenil. I tot i que els resultats no varen ser per tirar coets, ja que varen tenir problemes amb el bot, el que si que va passar es que aquells nois vam causar una bona impressió de tal manera que el president del Club Mediterraneo de Màlaga li va dir per carta al aleshores president del Club, Josep Maria Gimferrer: "... queremos darle la enhorabuena por la actuación que han tenido los muchachos de ese Club de Bañolas... que causó la admiración de todos como por su comportamiento en todos los órdenes ... Estamos seguros que en un futuro próximo y contando con embarcación apropiada, serán unos cercanos aspirantes al título nacional ...". El resultat d'aquesta carta fou d'una banda la creació de la secció de rem, de la que se'n feia càrrec en Jordi Gimferrer, germà del president; i per una altra, la compra, per part del mateix president, d'una iola de quatre amb timoner, amb 2 empalmaments que permetien que es desmuntés en tres cossos i que va ésser batejada amb el nom d'Inma, en un acte que es va dur a terme a la plaça Major, on en Josep Maria, dirigint-se al remers els va dir: "Así pues, aviso a los remeros, ahora no sirven carretones ni excusas. El año próximo, o vuelven con el título o van al agua".

Serà també aquest mateix any que, amb motiu de la celebració a l'estany del Campionat d'Espanya de Rem, i en un intent de sorprendre els participants, la junta del Club va organitzar una exhibició d'un esport nou per a Banyoles: l'esquí nàutic, i en conseqüència també es va poder gaudir de l'exhibició de les llanxes que arrossegaven els esquiadors: els fora borda. L'èxit fou tant que es va tardar poc en organitzar les primeres proves d'aquest nou esport: el Gran Premi de Catalunya d'Esquí Nàutic i el Campionat d'Espanya d'out-boards, un campionat, el primer, en el que participà un esportista que desprès tindrà, com hem vist, un gran pes específic en el nostre club: en Joan Antoni Samaranch.

L'any 1960, amb el nou edifici inaugurat, es portà a terme l'Assemblea General Ordinària de socis, en la qual en Josep Maria Gimferrer es reelegit com a president, però per poc temps, doncs el gener de 1961 deixà la presidència en mans d'en Josep Maria Agustí, quedant-ne com a vicepresident responsable d'assumptes econòmics a la vegada que n'era el president de la comissió del nou edifici social. L'any 1963, al fer-se càrrec del Club en Llorenç Castañer, deixa la Junta definitivament.

D'aquella Assemblea, i com a exponent de com era el Club llavors, es podria dir que tenia un pressupost de 660 euros anuals (110.000 pessetes) i que tenia que amortitzar un préstec que els hi havia concedit la Delegación Nacional de Deportes de 3000 euros i que havia passat de tenir 110 socis l'any 1958 a tenir-ne 400 en aquells moments. També es varen aprovar un seguit de normes de cares a reforçar la moral de l'època, entre les quals es prohibia l'ús d'aquella pesa de roba que tant de furor havia causat al cinema, uns anys abans, Brigitte Bardot: el biquini, i recomanava a canvi l'ús de banyador amb "faldilleta"; també es prohibia entrar al bar en "vestit de bany", o sigui sense cobrir-se amb un barnús; i també en el que respecta als homes se'ls recomanava, tret de quan havien de dur a terme alguna prova esportiva, portar un banyador tipus "pantaló esport", a la vegada que tenien rigorosament prohibit l'accés a la plataforma reservada per a senyores, una plataforma que, cal a dir, fou finançada íntegrament pel consistori banyolí.

En fi, era una època en que pels sols fet de que un grup de nedadors s'aixopluguessin sota la bandera espanyola en el decurs d'un fort aiguat caigut moments abans de donar inici a la travessia de l'any 1959 i que va fer que la bandera s'esparraqués, fos considerat com un acte de agressió al símbol de la pàtria i es condemnés al club al pagament d'una multa de 150 euros (una quarta part del pressupost anual del mateix). Però també fou la d'en Josep Maria, una època de grans projectes i ambicions que sembraren, en bona part, el que avui en dia tenim.

Gracies Josep Maria per tot el que vas fer!!!

Bookmark and Share