Artículos - Costumbres y tradiciones

EL GOIGS DE LA MARE DE DÉU DEL MONT

EL GOIGS DE LA MARE DE DÉU DEL MONT

Butlletí del Centre Excursionista de Banyoles
núm.431, abril-juny de 2008, pp.5-7

Els goigs, aquests cants religiosos tradicionals catalans, tenen dos orígens possibles: D'una banda, hi ha autors que defensen la teoria que el seu origen cal buscar-l'ho en la literatura llatina medieval i en les composicions en vers o prosa que exaltaven la vida de la Mare de Déu, bé en la seva vessant terrenal: l'anunciació, la visitació, el naixement de Jesús, l'adoració dels Mags...; o de la seva vessant celestial. Durant el segle XV, aquests cants o goigs evolucionen a Catalunya i passen de la lloança a la Mare de Déu en general, a advocacions més concretes que adopten la forma de la dansa provençal.

L'altre, recolzada entre d'altres per Mn. Cinto, diu que l'origen del que coneixem avui dia per goigs, l'hem de buscar en les caramelles, que eren cançons satíriques que es cantaven per Pasqua Florida pels carrers i places dels pobles i ciutats. Per aquesta festa, era típic de sortir al camp, a cantar la joia del retorn de les flors, i celebrar un àpat col·lectiu. Segons el lloc, les Caramelles també s'anomenen: camalleres, caramelles, camilleres, camelleres, camijeres, creilleres o goigs de les caramelles, goigs de pasqua, goigs de la Mare de Déu del Mont, goigs de les botifarres i goigs dels ous. Aquest cants, interpretats per una o varies colles, depenent de la importància de la població, tracten temes religiosos (lloança a Crist ressuscitat o a la Mare de Déu) o profans (arribada de la primavera, festeig de les noies,...) Aquestes colles, es dedicaven a anar cantant per les cases i masos dels pobles i com a premi rebien dels seus habitants productes per l'àpat posterior, generalment ous o diners.

Origen de les Caramelles: Un dels cultes més estesos pels pobles camperols vassalls de la vella Roma era el de la deessa Ceres, divinitat de les gramínies (especialment del blat) encarregada d'afavorir la floració i la fructificació. Se li dedicaven santuaris en indrets fèrtils, enmig de camps i amb preferència en punts aixecats. Una de les notes característiques del seu culte eren les ofrenes de fruits de la terra (especialment de pa) posades en cistelles ben tapades que no podien veure sinó els iniciats i que eren qualificades de mundus cereris; es a dir, de cistelles o d'ofrenes de Ceres, puix que els dos conceptes vingué a significar el terme mundus. No es impossible doncs, que al cim del Mont hagués existit un centre del culte a Ceres que el cristianisme santificà i consagrà a la Mare de Déu, substituint així el culte gentílic, i que el mundus o cistella de fruits de la Terra ofrenats a la falsa divinitat s'hagués convertit en món, i que la traducció cristiana i catalana del mundus cereris sigui la de Mare de Déu del Món. Per cristianitzar aquest culte, els "set goigs de la Mare de Deu" subministren l'element amb que el poble es valgué per poder cristianitzar aquest culte: les "caramelles" que ens havien legat les civilitzacions paganes (a la mateixa carena tenim la Torre del Far que es d'època romana).

Els noms del Mont: Cal tenir en compte que en la documentació vella, l'advocació és qualificada de món i no pas de mont; aquest terme, en el parlar comú, equival a muntanya, però com a tòpic no el trobem mai sol, detall que fa ben possible que fos món, nom derivat del mundus llatí i no del terme montanus que ha donat el català muntanya. Potser cal no oblidar que els termes mond i mund, amb els femenins monda i munda equivalen a fidel, pur i immaculat, de manera que la Mare de Déu del Mon podria també dir-se Mare de Puresa i sense macula, com bé ens diuen els goigs de caramelles en llur primer vers: El primer sou Verge pura.

Origen de l'actual santuari del Mont: El Santuari de la Mare de Déu del Mont es troba situat a l'Alta Garrotxa, però a cavall de tres comarques: la Garrotxa, l'Alt Empordà i el Pla de l'Estany. A 1115 m d'alçada, al cim de la muntanya del mateix nom, es un mirador immillorable de les terres de l'Empordà i el Pla de l'Estany i sobre la vessant oriental dels Pirineus, on destaca la vista sobre el massís del Canigó. Va ser aquí, on Mossèn Cinto, provenint de Banyoles, arribà un 25 de juliol de 1884 a la recercà de material literari pel seu poema Canigó.

A començaments del segle XIV l'abat del monestir de Sant Llorenç de Sous (situat uns dos quilòmetres abans d'arribar al santuari) demana permís al bisbe de Girona Guillem de Vilamarí per construir una petita ermita al cim de la serra del Mont, a 1115 m d'altitud. Es així com entre els anys 1311 i el 1318 l'abat Bernat feu construir el primer santuari al turó del Mont, encara que aquesta "construcció" podria ser una ampliació d'un petit temple preexistent, fundat per algun monjo d'aquella comunitat, que s'hi hauria retirat per fer vida eremítica, dedicat al culte de la Mare de Déu.

Sobre l'erecció d'aquesta capella hi ha una tradició popular que explica que un monjo del monestir, possiblement l' abat, tingué un somni en el qual se li deia que havia de construir una ermita en honor a la Verge. L'endemà mateix començaren les obres al pla de Solls situar entre l'abadia i l' actual santuari. Però vet aquí, que el dia següent, quan els treballadors van tomar a aquell lloc per continuar la feina, s' adonaren que les eines havien desaparegut. Després de buscar-les durant força estona, les trobaren al cim de la muntanya. Aquest fet es torna a repetir l'endemà, i l'abat decidí, finalment, que es fessin les obres "allí on la Mare de Déu volia". Seguint amb la llegenda, també trobem que ens diu que la imatge fou trobada en una cova, situada una mica mes avall. Desprès en aquesta mateixa cova es venerà un altre imatge sota l'advocació de les Agulles. Malauradament avui en dia aquesta cova ha desaparegut sota la ma de les maquines que arranjaren la carretera.

Si pugem al cambril podrem venerar la imatge de la Mare de Déu. Aquesta està asseguda en un dau de roca, aguantant amb la ma esquerra el nen Jesús mig assegut, i a la dreta portant el ceptre de la reialesa; l' infant té a la ma esquerra el Llibre de la Vida i amb la dreta imparteix la benedicció. Avui, la imatge original està guardada al Museu d'Art de Girona després que el 16 de setembre de 1990 uns desconeguts intentessin robar-la, es d'alabastre i data del segle XIV. Encara que possiblement la devoció a aquesta Mare de Déu ja s'iniciés abans en el primitiu monestir benedictí i passés a la seva actual ubicació en construir-se el santuari.

Tradició gogística de la Mare de Déu del Mont: Be, sigui cert o no el que he exposat fins ara, del que si podem estar ben segurs es de la tradició goigista d'aquest santuari, i de les diferents edicions de goigs que s'han fet, de les que jo personalment n'he pogut recopilar 116, i que podriém agrupar en cinc grups:

1) Les caramelles o els goigs dels ous: son els mes antics documentats, remuntant-se el mes antic d'ells al segle XV. Constitueixen el grup mes nombrós de tots.

2) Les Cobles: En aquest segon grup de goigs, els set goigs terrenals, els septem gaudia, podríem dir que s'afegeixen a la llarga llista de composicions marianes de caire laudatori, que en la literatura medieval narraven els moment mes assenyalats de la vida de la Verge Maria. L'estructura d'aquest goigs es sempre la mateixa, després d'un respost o entrada inicial de quatre versos i una tornada final, podem llegir la relació dels goigs terrenals que fan relació a diversos passatges de la seva vida: el primer l'Anunciació, el segon el Naixement de Jesús, el tercer l'Adoració de recent nascut, el quart la Resurrecció, el cinquè la vinguda de l'Esperit Sant, el sisè l'Ascensió al cel i el setè l'Assumpció.

3) Goigs compostos per un estudiant de teologia: només es coneix un sol exemplar i tot i que no posa l'autor, aquest sobrenom correspon a qui fou rector de Sant Feliu de Llobregat, Francesc Soler i Roig.

4) El virolai de Jacint Verdaguer: Mossèn Cinto va romandre al Mont entre el 25 de juliol a l'11 de setembre de 1884. Hi arribà des de Banyoles, on havia fet amistat amb el farmacèutic Pere Alsius, entre d'altres. Aquest l'hi demanà a Verdaguer uns goigs dedicats a la Mare de Déu, però el poeta se n'excusà, en una carta datada al Mont el 27 d'agost: "Los goigs es un gènere de poesia que no he cultivat gaire i que hi vaig amb por; mes m'estimo fer-li un cantic per la Verge del Mont". Fou així com composà el Virolai, altrament dit en edicions posteriors Cobles o Goigs, i que va veure la llum per primer entre 1881 i 1884.

5) L'Himne de Joan de Porcioles: Cada any Crespià fa, l'endemà de Pentecosta, la romeria mes antiga de totes les que es fan al santuari de la Mare de Déu del Mont (es documentada ja el 1514). Antigament hom pujava des del poble a peu, en un recorregut que durava unes quatre hores, amb el rector davant, i resant col·lectivament el Sant Rosari. Arribats al Santuari se celebra l'ofici i al final tothom canta els Goigs. L'any 1971, el crespianenc Joan de Porcioles va composar un himne, dedicat a la Mare de Déu.

Bookmark and Share