Artículos - Costumbres y tradiciones

GOIGS DEL GLORIÓS SAN MARTÍ DE TOURS, BISBE, VENERAT A LA MOTA, OLLERS, RIUDELLOTS, SANT MARTÍ I TERRADELLES

GOIGS DEL GLORIÓS SAN MARTÍ DE TOURS, BISBE, VENERAT A LA MOTA, OLLERS, RIUDELLOTS, SANT MARTÍ I TERRADELLES

Revista de Banyoles
núm.1033, novembre 2019, pp.16-18.

Venerat per l'església catòlica, l'església ortodoxa, la comunió anglicana i algunes confessions protestants, Sant Martí de Tours, és un dels sants més populars i un dels primers sants que no va ser màrtir. Amb nombroses esglésies i basíliques sota la seva advocació, tant sols a França 3.667 esglésies porten el seu nom i 487 pobles també.
Al Pla de l'Estany se'l venera a les esglésies parroquials de La Mota, Ollers, Riudellots de la Creu, Sant Martí de Campmajor i Terradelles.

Foreu fill de pare noble […] /// fonch la vostre natalicia /// en lo Regne de Ungria, /// en lo lloch de Sabaria /// poble de molta milicia [...]
Va néixer a la ciutat de Szombathely (Panonia, actual Hongria) l'any 316, fill de pares pagans, on el seu pare es trobava de guarnició, ja que era tribú militar. Aquesta ciutat també es coneguda amb els noms de Steinamanger en alemany, Savaria en llatí, Sombotel en eslovè i Kamenec en eslovac.

[…] als deu anys de vostra vida /// deixareu los Idols vos [...]
Va ser educat a Pavia, l'antiga Ticinum (Itàlia), i quan tenia 15 anys va començar la seva carrera militar servint a la guàrdia imperial de a cavall.

Quant passareu de camí /// per la ciutat de Amiens /// trobareu un pobre nú /// al mitg del cor del Ivern /// la meytat lin dareu vos. /// Los presents que allí estaven /// tots se rigueren de vos, /// vehentvos ab mitja Capa /// fent lo temps tant rigurós; [...]
Durant aquest temps, sent encara catecumen (s'estava preparant pel baptisme), estant Martí a Amiens, i segons diu la llegenda, va trobar prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred, a qui li va donar la meitat de la seva capa, doncs l'altra meitat pertanyia al exèrcit romà. A la nit següent, Jesús se li apareix vestit amb la mitja capa per agrair el seu gest. Aquest va ser el seu punt de partida per a la pràctica de la caritat. Poc desprès rebia el baptisme, sense tenir encara una situació definitiva dins la milícia.

Al temps que l'Emperador /// Constacio anomenat, /// per totas pars feu fer crida /// que los fills dels vells Soldats: /// acudissin a la guerra[…] /// tres anys servireu la guerra /// com a Soldat valerós [...]
Ingressa definitivament a l'exercit l'any 336 on va passar 20 anys. Un any abans, al desembre de 355, sent oficial de la guàrdia imperial va haver d'acompanyar al Cèsar Julià II (Constantinoble, c.331 o 332 – 363, Maranga), dit l'Apostata, quan va deixar Milà per acudir a les Gàl·lies, a lluitar contra les tribus germàniques. La primera part de l'any següent se la passa a Vienne i el 24 de juny de 356, el trobem a Autun, camí cap a la frontera del Rin. Serà durant la seva estada a Vienne o en la seva regió, quan s'interessa pels fets ocorreguts al Concili de Beziers, en el que Hilari, bisbe de Poitiers, va mostrar una aferrisada lluita enfront de la facció arriana, un fet que va provocar que l'emperador Constanci II (Sírmium, 317 – Tarso, 361) l'enviés a l'exili.

Per medi de una paus /// que y hagué en aquella terra, /// haventla servit sinch anys /// deixareu la cruel guerra [...]
Desprès de conèixer Hilari, Martí va decidir deixar l'exèrcit romà. Serà l'estiu de 356 que Julià II es troba a Worms on obté Martí la seva separació de l'exèrcit.
Llicenciat, marxa a Orient, a visitar la seva terra natal i on aconsegueix convertir a la seva mare. Després torna a Milà, on prop de la ciutat fa un assaig de vida monàstica fins que el bisbe arrià l'expulsa.

Anareu luego a trobar /// a Hilari Bisbe sant /// y os perfeccionareu tant /// ab lo que ell vos va ensenyar [...]
Durant algun temps es refugià en un illot de la costa de Liguria amb un sacerdot. Assabentat, temps desprès, de que Hilari havia tornat a Poitiers, acabat el seu exili, el va anar a trobar. Veient la seva capacitat d'aprenentatge i la seva creixent fe, Hilari el va instruir en teologia i filosofia, la Bíblia i els Sants Pares, amb la idea d'ordenar-lo diaca, però Martí a Milà i a l'illa ligur havia pres gust per la vida monàstica.
Per això, recolzat per Sant Hilari, funda un monestir a Ligué, autèntic monestir missional, on passà onze anys, feliç en el seu ambient. Però aquella vida tranquil·la, al marge dels afanys de la cura pastoral i de les querelles teològiques, s'estava a punt d'acabar.

En Turon foreu cridat /// per Bisbe de aquella gent /// quant viviau molt content /// y alegre en la soledat; /// contra vostra voluntat /// acceptareu la elecció [...]
La gent es fixen cada vegada més en aquella figura extraordinària. La seu de Tours (antigament els seus habitants es feien dir Turons) estava vacant, per aquest motiu, amb el pretext de curar un malalt el van fer tornar, però tot just va entrar a la catedral el poble el va aclamar com a bisbe de Tours, i per més que ell es declarés indigne de rebre aquest càrrec, el van obligar a acceptar. Fou així com un 4 de juliol, no se sap amb exactitud si l'any 370 o 371, va ser consagrat bisbe.
Per accentuar més la concepció que ell tenia de l'episcopat, un dels seus primers actes va ser fundar el monestir de Marmoutiers, al costat de la seva ciutat episcopal, monestir que passaria a constituir un autèntic planter de bisbes i sacerdots reformadors enmig del relaxat clergat en que estava sotmesa en aquells anys la Gàl·lia.
La seva idea era constituir tot un programa de renovació pastoral, reunint els tres tipus de santedat llavors coneguts: el dels ascetes, que va encarnar en la seva austeritat i penitència; el dels pontífexs, com a bisbe de Tours, i el dels missioners, per l'activitat que com a tal va desenvolupar.
Davant les restes del paganisme, encara vivents, Martín va adoptar una actitud extraordinàriament dinàmica i combativa. Arribava al poble, envoltat dels seus deixebles, convocava a la multitud i, unint a la persuasió l'autoritat, aconseguia allò que altres no havien aconseguit. El seu atractiu personal devia ser extraordinari, com ho demostra aquest ascendent sobre les masses paganes, però un episodi hauria d'ocasionar-li grans remordiments.
Era el moment àlgid de la persecució de les teories de Priscil·lià (Gallaecia 340 – Treveris 385). Bisbe d'Àvila, era el fundador d'un moviment ascètic conegut com priscilianisme, una doctrina cristiana ascètica, possiblement de tints gnòstics, que es desenvolupà a l'actual zona de Galicia i que va dur al seu fundador a ser acusat de bruixeria i gnosticisme.
Martí intentà intercedir per ell (això ha fet que la història s'hagui plantejat el dubte de si ell també n'era partidari d'aquest moviment). Va acudir davant l'emperador romà d'occident Magne Clement Màxim (Hispània, c. 335/340 – Aquileia, 388) per evitar que fos executat (no volia que es vessés una sang que, encara que fos herètica, seguia sent cristiana), mentre que el bisbe lusità Idaci de Mèrida era favorable a l'execució i va insistir davant l'emperador fins que Prisciliano va ser executat, convertint-se en el primer heretge ajusticiat pel govern secular en nom de l'Església, juntament a altres seguidors com Felicíssim, Armeni, Eucròcia, Latronià, Aureli i Asarí. Els seus seguidors varen seguir defensant secretament el priscilianisme fins ben avançat el segle VI, sobretot al nord d'Hispània.
Martí, afligit i empipat per aquesta sentència, a la que es varen oposar la majoria dels bisbes catòlics d'Occident i fins i tot el papa Sirici I (Roma, 334 – Roma, 399) i Joan Crisóstomo (Antioquía, 347 – Comana Pontica, 407), patriarca de Constantinopla, que van criticar durament el procés, va trencar les seves relacions amb Idaci, tot i que més tard va haver de reconciliar-se amb ell, quan l'emperador l'hi va exigir com a condició, a canvi d'acabar amb les execucions de priscilianistas.
Va seguir amb la seva tasca missional retirat a la seva diòcesi fins que li va arribar la mort entorn de l'any 397.
A la seva mort, el poble el va proclamar com a sant, convertint Tours en una ciutat de pelegrinatge a l'Edat Mitjana, així com una de les etapes en el camí cap a Santiago de Compostel·la.
Sembla ser que el primer lloc on varen reposar les seves restes fou al cementiri de la població de Tours. D'aquí les van dur a una església que estava dedicada a Sant Esteve (llavors no es podia dedicar una església a un sant que no fos màrtir) construïda per Sant Brici l'any 412. El 473 Sant Perpetu de Tours les va traslladar a una altra església, aquest cop ja dedicada a Sant Martí i que seria la primera dedicada a un sant que no era màrtir, i on varen reposar fins l'any 1562 en que els calvinistes van cremar el temple així com la major part de les relíquies del sant. Reconstruït de nou el temple, durant la revolució francesa fou convertit en estable i desprès arrasat totalment. Amb els pas dels anys es va intentar construir una basílica semblant, però en aquest espai s'havien edificat cases, que l'arquebisbe de Tours anà comprant per tal de poder excavar el seu subsòl, fins que finalment l'any 1860 es va descobrir el sepulcre del sant, que avui en dia està dipositat a la cripta de l'actual basílica.
La seva festivitat se celebra el 11 de novembre i com coincideix amb la matança del porc en moltes regions d'Espanya, d'aquí l'origen de l'expressió «A cada porc li arriba el seu Sant Martí».

Bookmark and Share