Artículos - Costumbres y tradiciones

GOIGS EN ALABANÇA DELS GLORIOSOS MÀRTIRS SANT ABDON I SANT SENNÉN, PATRONS DEL TERME DE BANYOLES, QUE ES CANTEN EN L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DELS TURERS DE BANYOLES

GOIGS EN ALABANÇA DELS GLORIOSOS MÀRTIRS SANT ABDON I SANT SENNÉN, PATRONS DEL TERME DE BANYOLES, QUE ES CANTEN EN L

Revista de Banyoles
núm.1047, febrer 2021, pp.14-15.

Els sants Abdó i Senén (o Abdó i Senent) (? - c. 254), també són coneguts en diversos calendaris i martirologis antics com Abdo o Abdus, i Sennes, Sennis o Zennen, tot i que la seva popularitat a les terres de parla catalana fa que també rebin altres denominacions com sant Nin i sant Non, els sants de la Pedra o, a Mallorca, sant No i sant Ne. Al Penedès hi ha una dita que diu "sant Nin i sant Non, els santets de la pedra son", en el sentit de que són els protectors contra les "pedregades" estiuenques.

Germans Abdon i Senén, /// [...] Vós, Abdon, que sou major, /// de l'edat de setze anys, /// [...] En los quinze anys corria /// sant Senén, germà menor; /// [...] Oh germans de gran amor /// igualment martiritzats! /// [...] Reis erau orientals, /// que en la Persia regnavau, /// y com á bons cristians /// á Deu verdader adoravau, y així ho professareu.
Les seues cròniques, com l'obra Vides dels sants rossellonensos, versió catalana de la Llegenda Àuria del beat Jaume de la Voràgine (c. 1264), els descriuen com a uns joves germans, ciutadans perses, contemporanis de l'emperador Deci, cavallers o prínceps orientals, que, essent cristians, s'ocupaven de donar sepultura als cossos dels qui, amb la seva mort, havien assolit la vida eterna.

[...] quatre butxins vos assotaren /// ab molt bella crueltat, /// y mes fou determiat /// per Roma fosseu rossegats /// [...] per darvos major torment, /// á uns lleons vos llansaren, /// y á Deu foren obedients, /// del qual fet se espantaren /// [...] Valeriá President, /// feu vos acabar la vida /// per dar fi en el torment, /// per cumplir son manament /// foreu cruelment degollats.
Sembla ser que assabentat l' emperador Deci del costum d'aquest dos germans, de donar sepultura als diferents cristians martiritzats, manà agafar-los i tancar-los amb altres perses que ja tenia captius, entrant amb ells a Roma amb gran magnificència. Després feu que Claudi, pontífex del Capitoli, obligà Abdó i Senén perquè adoressin els seus ídols; però ells, amb gran resolució, li respongueren que només Jesucrist reconeixien per Déu.
Davant d'aquesta actitud, els fuetejaren cruelment amb plomades, i, portats a l'amfiteatre, deixaren anar contra ells tres ferotges lleons i quatre óssos que es llençaren als peus dels sants màrtirs, encerclant-los i protegint-los. El jutge Valerià, atribuint aquest miracle a alguna mena d'art màgica, manà que allí mateix els matessin. Traslladats davant una imatge del Sol on foren degollats, d'aquí que la seva festa es celebri el 30 de juliol que és quan més brilla el Sol.

[...] no faltá altre Tobias /// per darvos sepellió, /// imitant vostra devoció /// ans fosseu martirisats.
Es diu que els seus cossos van ser enterrats al terra per un subdiaca, Quirí, i més tard, durant el regnat de Constantí, traslladats fins al cementeri de Pontianus, conegut també com a Catacomba de la Via Portuense, prop de les portes de Roma, on foren enterrats. Un fresc trobat al sarcòfag que conté les seues restes els representa rebent corones de mans de Crist. Segons Martigny, aquest fresc data del segle vii. També fins a inicis del segle XVII, entre el Coliseu, l'Amfiteatre Flavi i el temple de Venus, existí una església venerant el lloc del seu martiri.
Durant la decadència de Roma, per raons de seguretat, les restes dels sants foren traslladades al interior de la ciutat, a la Basílica de Sant Marc, a tocar de l'actual Plaça de Venècia.

En visió foreu revelats /// per mostrase vostra gloria, /// en Arles foreu portats /// [...] Las campanas per sí tocaren /// en la vostra translació, /// quant de Roma vos portaren /// en Arles de Rosselló, /// [...] Quant en Arles arribareu /// fou cosa marevella /// que las fieras se apartaren /// [...]
A partir de Roma el seu culte es va extendre cap el nord d'Itàlia i sud de França, i des d'aquesta cap a tota la zona catalano-aragonesa.
Són venerats a Arles de Tec, al Vallespir, si més no des de finals del segle IX. Segons una tradició local l'abat Arnulf, del monestir cluniacenc de Santa Maria d'Arles, va portar-ne els cossos des de Roma, un fet que surt representat al retaule de sant Abdó i Senén de Jaume Huguet (1460), que es pot contemplar a l'església de Sant Pere de Terrassa. L'anomenada Santa Tomba d'Arles va ser motiu de pelegrinatges durant l'edat mitjana.
Però a banda d'Arles i de Roma, altres llocs també reclamen la possessió dels sants cossos, entre ells l'abadia benedictina de Saint-Médard de Soissons, al nord-est de París, al departament de l'Aisne, on es diu que hi són des del segle VII; l'abadia benedictina de Fulda, situada al nord d'Stuttgart, i també a Florència.
A Banyoles, els pagesos del Terme de constituïren una confraria en honor seu a l’església de Santa Maria dels Turers, i des del mes d'agost de 1964 hi tenen dedicat un carrer al barri de Mas Palau.

Aquests sants van ser, juntament amb sant Galderic, els primers patrons dels llauradors i pagesos dels Països Catalans, sobretot dels hortolans, sent a partir dels segle xvii substituïts progressivament per Isidre, el sant castellà.
Aquesta vinculació dels sants amb la pagesia sembla que es justifica pel fet de que els seus cossos fossin dipositats al terra, el que fa que els cossos dels màrtirs fossin la llavor i semença del floreixement de nous cristians, o bé al fet de que eren ells els que "sembraven" els camps amb les restes dels cossos dels màrtirs, i els pagesos són els qui sembren i cuiden els sembrats.
Tot i amb això, no se sap gairebé res sobre la seva vida, i és per aquest motiu i per la manca de proves de la seva existència real, que ja no estan inclosos al calendari catòlic romà de sants que es commemora litúrgicament en tot el món, tot i que se'n permet el culte als llocs on és tradicional.

Se'ls representa vestits amb una indumentària que correspon al seu origen noble, tot i que a vegades poden anar vestits com a soldats. Els seus atributs varien bastant, però un dels més constants és l'espasa amb què van ser decapitats. També acostumen a portar corona i ocasionalment una gorra frígia, en relació amb el seu suposat origen persa, o la palma característica dels màrtirs cristians, o bé diversos fruits agraris, com el blat, que ens vol recordar la seva protecció del món agrari.

Bookmark and Share