Articles - Costums i tradicions

HA ARRIBAT EL CIRC!,... COMENÇA LA FUNCIÓ!

HA ARRIBAT EL CIRC!,... COMENÇA LA FUNCIÓ!

Cartipàs de Festa Major 2015. Banyoles
pp.52-57

El circ en la història
Si ens remuntem en la història, els espectacles circenses formen part d'un llegat que ens han deixat les antigues civilitzacions, des del llunyà orient (Xina, Mongòlia, Índia,...) fins a la Mediterrània (Grècia, Roma, Egipte,..). De fet, alguns dels «números» que podem veure en un circ, com l'acrobàcia, el malabarisme i el contorsionisme, formen part de la pròpia condició humana des de fa segles, i han estat relacionats tant en la preparació de guerrers com en rituals religiosos.
Amb la decadència de les antigues civilitzacions, les arts corporals varen perdre interès fins ben entrada l'Edat Mitjana. Al Renaixement, tot un seguit d'artistes van recórrer els camins per a portar el seu art a pobles i ciutats. Van sorgir així grups de gent que es desplaçaven conjuntament i formaven «troupes» (expressió francesa relacionada amb el món de la faràndula) on es podien trobar músics, dansarins, acròbates, malabars, titellaires, il·lusionistes,... a més de tot un reguitzell de personatges com sanadors, encantadors de serps, venedors d'ungüents i ensinistradors d'animals, entre els que sobresortien diferents tribus zíngares, que al so de la pandereta apareixien amb els seus «óssos manyacs i arnats».
Així, a poc a poc, aquest munió de gent, que en acabar la representació demanaven «la voluntad al respetable», es varen agrupar sota un denominador comú, que era el desig de l'entreteniment del públic, i tot plegat va donar lloc a les primeres companyies de circ.
A Catalunya des de finals del segle XVIII, quan hi va fer cap la companyia del francès Jean Gadis Colman, i fins ben entrat el segle XIX, francesos i italians, amb uns petits o grans circs ambulants, recorreran la nostra geografia.

L'espectacle arriba a Banyoles
I a Banyoles, l'historiador i cronista banyolí Antoni Maria Rigau, en el seu article “Va passar la faràndula”, ens fa una descripció d'alguns dels personatges que a mitjan segle XIX ens visitaven. El primer d'ells era l'andarín, una mena de saltimbanqui que travessava la ciutat a gran velocitat, salvant amb molta destresa tota mena d'objectes (cadires, bancs de treball, cistells,...) que la gent li posava al seu pas. De tots ells, el més conegut fou en Valero, del que l'Anton Maria Rigau diu que «guarnia les seves mànigues i polaines amb cascavells lluents i es retocava amb una gorra extravagant i multicolor».
Uns altres, que apareixien de tant en tant, eren els «organilleros», italians en la seva majoria, «que divulgaven les tonades de l'època fent volar la maneta d'aquell seu instrument de cama de fusta». A aquests s’hi afegien les «troupes» de gimnastes i equilibristes, entre els que cal recordar el «niño volador», que causà una enorme sensació, ja que «l'artista», un nen de 10 anys, es llençava des d'un trapezi instal·lat davant d'on avui en dia hi ha Can Pons fins al centre de la plaça Major, on el recollia la seva mare, que es gronxava cap per avall a una considerable alçada. També va venir un equilibrista que travessà la plaça Major, passava per damunt d'un cable que anava des de les voltes del bar Plaça fins a les de can Fontanet. I, segons diuen les cròniques, en arribar al mig del seu recorregut feia un descans... per tal de menjar-se una truita!.
Malauradament, però, l'espectacle no sortia sempre com volien els artistes. A mitjan segle XIX es va produir un fet tràgic protagonitzat per un d’aquest equilibristes vinguts per la Festa Major. Al diari madrileny La Correspondencia de España del 31 d'octubre de 1864 hi podem llegir una notícia: «Parece que en las útimas fiestas de Bañolas un acróbata que bailaba en la cuerda tendida perdió el equilibrio y se ahogó en un estanque a pesar de los esfuerzos que se hicieron para sacarle». D’aquesta informació es pot deduir que l'equilibrista deuria intentar alguna acrobàcia pel cim de les aigües de l'Estany, ja que aquesta era segurament una gesta que es podria englobar dins del «mas difícil todavía». I és que els equilibristes tant actuaven a la plaça Major com a l’Estany.
Un altre intent a l’Estany va ser el d’un tal Onrey, que va fer-ho a finals d'aquell mateix segle. Onrey el va travessar amb un globus i en comptes de la barqueta va instal·lar-hi un trapezi, on va fer els seus exercicis. Segurament, era per la Festa Major de 1892, quan, a proposta d'un grup de veïns, l'Ajuntament banyolí va contribuir amb vint-i-cinc pessetes, «al objeto de lograr ó proporcionar recursos para que el Sr. Onrey verifique una ascensión en su globo aereostático». El globus es va enlairar des de l’Horta d’en Díaz (que estava situada a la confluència dels carrers de la Barca i Ponent i que s’allargava fins a l’Estany) i va anar a aterrar més enllà dels boscos de can Morgat (a Porqueres).
També podríem esmentar una família de cinc membres que van fer la seva aparició, al so del tambor i el cornetí, a la plaça de les Rodes (lloc on acostumaven a acampar tota aquesta gent del món de la faràndula). Eren l'avi, que feia de pallasso, la filla, que es deia Júlia i que era qui encarnava els papers de «caràcter», i tres néts: una noia que feia d'equilibrista i contorsionista, i dos nois, que feien les meravelles del públic amb els seus exercicis gimnàstics.

L'arribada del segle XX
La colonització i exploració de l'interior dels grans continents africà i asiàtic, va fer que Europa conegués un món fins llavors desconegut. I no només a nivells de les corts europees, sinó també del poble menut en general. D'aquesta manera, en les fires, a més dels espectacles eqüestres, comencen a fer la seva aparició animals fins llavors gairebé desconeguts: elefants, lleons, tigres,...i fins i tot, diferents éssers humans, ja fos per mostrar-ne algunes deformacions, o bé com a mostra dels diversos pobles colonitzats. D’això Banyoles tampoc no se’n va escapar, i va veure com, des de l'any 1916, s’exposaven al Museu Darder l'anomenat «negre de Banyoles», un home de raça boiximana que Darder ja havia exposat a Barcelona en motiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888.
Pel que fa als denominats «animals exòtics», tot i que ja des de l'època romana se'n feien exhibicions puntuals, a nivell modern varen fer la seva aparició primer a les grans capitals i després, a poc a poc, a la resta de poblacions. I Banyoles no podia ser menys, tal i com ens informa el Setmanari de Banyolas del 25 d'octubre de 1910, quan, durant la festa de Sant Martirià, Francesc Darder va organitzar la primera Festa del Peix banyolina i en un local particular s'exposaven unes quantes feres: «Han arribat, per esser ensenyades en les presents festes, una magnífica col·lecció de fieres, que's podrà veurer en la casa que té al costat de la seva el cafeter senyor Sarquella en el carrer de la Canal».
Amb el pas del temps, tota aquesta munió de personatges del món de la faràndula varen deixar els carrers de pobles i ciutats per recloure's dins d'espais tancats: els circs.

El circ a Banyoles
La primera notícia de la presència d'un circ a Banyoles durant la Festa Major, es remunta a la dècada dels anys vint. El 1929, durant les festes de Sant Martirià, va plantar la seva carpa a Banyoles l'Olimpia Circus, que segons va quedar escrit a Vida Banyolina de l'11 de setembre: «lo que agradà molt al públic, fou el grandiós Circo eqüestre amb les exhibicions de difícils i variats treballs que realitzaren els artistes». Segons sembla, doncs, l’exhibició de cavalls i de la seva doma i exercicis gimnàstics va predominar aquell any. L’any següent va repetir aquest mateix circ, que la premsa descrivia com «el grandiós espectacle modern del circ» i que és de suposar que va venir amb un espectacle semblant al de l'any anterior.
A principi del segle XX, els llocs on transcorria la festa eren diferents dels actuals: al passeig de la Indústria hi havia la Fira; a la plaça Major les sardanes, els balls i els concerts; a l'Estany les regates, les serenates, els focs d'artifici i el concurs de pesca; a la plaça de la Font les serenates i d'altres actes organitzats a la Casa de la Vila; al Monestir i carrers propers els actes religiosos; a la plaça del Teatre les sessions de teatre o cinema; i a les places Major i dels Turers i carrers de la Canal i de l'Abeurador els actes organitzats per les associacions o pels empresaris privats, tal com obres de teatre, cinema, balls i concerts. Però faltava el circ. Un espectacle que requeria d'un cert espai. No només per la carpa, sinó també per tot allò que comportava de moviment de gent, ja fos d'artistes i de públic. D'aquí que es pensés en un lloc on tradicionalment era habitual veure gent d'aquest món: la plaça de les Rodes. Anys més tard, a causa del creixement urbanístic i de la necessitat de buscar espais amplis, es va traslladar a la plaça dels Servites. Tanmateix, quan aquesta es va urbanitzar i s'hi va edificar el Casal de la Gent Gran, es va fer imprescindible trobar un altre solar; i l'indret escollit va ser on temps a venir s'hi varen construir els pisos de la Caixa, al passeig de Mn. Constans-Guèmol. I, finalment, el 1974, es va haver de situar al passeig Dalmau.

L'afer del circ de l'any 1930
L’èxit devia estar assegurat, si es té en compte la reacció dels empresaris banyolins dedicats als espectacles, sobre tot els de cinema i ball. A mitjan de setembre d'aquell any, una comissió en representació de les tres empreses de cines i Joan Aulina com a empresari de ball, va demanar que s'impedís la vinguda del circ per Sant Martirià. Pocs dies després de sortir aquesta notícia a la publicació banyolina Gent Nova del 2 de novembre, Joan Aulina feia un aclariment i afirmava que ell no formava part d'aquesta comissió, tot i haver estat convidat, perquè ell considerava que «circ i ball no son dos espectacles en pugna».
A partir d'aquest moment va començar el conflicte entre els empresaris banyolins i el del circ. Aquest últim volia venir i demanava el permís. Per la seva banda, l'Ajuntament de Banyoles al final va reconèixer que no li podia impedir venir durant la Festa Major i, en un escrit, l'alcalde afirmava: «no está pas a la meva ma impedir-ho ni crec el meu deure fer-ho, li dono el meu permís per a ocupar el mateix lloc de l'any passat». Finalment, però, va intervenir el president de l'Audiència de Girona, en funcions de governador civil interí, que va ordenar que tots els circs ambulants que actuessin a la província s'havien de situar fora de la línia fiscal, de manera que «el Olimpia Circus que habrá de actuar en esa población durante las proximas fiestas se instale como queda dicho fuera de las lineas fiscales de la población».
Sembla ser que els empresaris banyolins s'havien sortit amb la seva i havien aconseguit que el circ estigués fora de la ciutat, però les protestes de l'empresari circense va fer que el governador civil interí enviés una carta a l'Ajuntament dient que «sin perjuicio de que se cumpla lo dispuesto por este Gobierno sobre el particular, procure se causen los menores perjuicios possibles a dicha empresa». Aquesta era una resposta força ambigua, i d'aquí que, davant el dubte generat, l'alcalde, juntament amb els dos tinents d'alcalde, es varen reunir amb el propietari del circ, el valencià Salvador Hervàs, i se li va donar a escollir entre «anar fora de les líneas fiscals i fer les funcions que volgués o quedar-se a les Rodes i actuar els dies 23, 24 i 25». I tot i escollir la segona opció, «el diumenge tot i no tenir autorització de l'Alcalde per fer funció i faltant a lo promés (...) obrí el circ i amenassant als agutzil fent funció, no fent cas dels molts avisos que'l mateix dia l'hi havia donat l'Alcalde».
L'alcalde per evitar un conflicte d'ordre públic, va esperar que acabes la funció de la tarda, però després va mobilitzar la Guàrdia Civil i li va imposar una multa de 100 pessetes i el dilluns següent es va personar a Banyoles el governador civil en persona i, després d'entrevistar-se amb l'alcalde i lloar la seva actuació, va prometre que no deixaria que actués a Girona si abans no pagava la multa. Cosa que, pel que es veu, va fer el dijous següent i així pogué muntar el circ a Girona per les festes de Sant Narcís.

El circ segueix
Tot i els intents en contra, el circ va seguir venint a Banyoles. L'any 1933, per la Festa Major una munió de gent va assistir-hi: «Fou tant el nombre de parades, cavallitos i altres parades de distracció com poques vegades s'havia vist». Aquestes parades s'estenien per la plaça del Doctor Rovira i passeig d'en Prat de la Riba (l'actual passeig de la Indústria), mentre que l'Olimpique Circus seguia a la plaça de les Rodes. I l'any següent varen repetir a Banyoles i com ja era habitual desprès també ho varen fer a Girona i com deia el Diari de Girona «Amb la nova instal·lació del Circ, s'està a l'abric dels freds per haverse dotat de calelacció, cosa que dona una agradable temperatura». I és que aquell any de 1934 a més s'anunciaven amb «12 sobiranes atraccions» i una «sorprenent novetat: 2 circos en 1» espectacle novedós que segons el diari «fou premiat amb delirants ovacions». Aquell any la gent del circ (del Circo Nacional) van disputar un partit de fútbol al camp de les Pedreres amb el F.C.Banyoles i el els «intermedios tuvieron lugar números de circo».
Després vingueren uns anys difícils, per la Guerra Civil i pels primers anys de postguerra. No va ser fins l'any 1948 quan tornem a trobar un anunci sobre un circ a la plaça de les Rodes. L'any següent fou el Circo Condal el que va plantar la seva carpa i a començament dels cinquanta el Circo Royal es va instal·lar a Banyoles. El 1959 continuava el circ, però, si ens fixem en els programes de l'època, només hi havia sessió de tarda: «a la 5 Baile en el salón mercantil y Función de Circo». Això mateix s'anunciava el 1961: «A las 4 sesiones de cine y función de circo» i el 1962: «a las 4 sesiones de Cine y Circo.
Un any més tard, el 1963, l'espectacle es tornarà també nocturn: «Noche a las 10: Sesiones de cine, funciones de circo y en el Salón Mercantil baile...». Però sempre, això sí, a la plaça de les Rodes. L'any 1966 vindrà el Circo Togni, que es va instal·lar: «En el lugar de costumbre» i «cuya actuación fue muy comentada y elogiada por el público». Aquest èxit el va repetir l'any següent el Circo Condal: «instalado en el lugar acostumbrado», i que: «ha ofrecido unas excelentes y variadas actuaciones presentando el esplendido programa del extraordinario mundo del circo, que fue muy del agrado del respetable». I deuria ser cert, ja que, alguna vegada, fins i tot vénen en altres èpoques de l'any, com per exemple el 1968 en que, al mes de març, «el circo Antena de París instala sus carpas en la plaza de Las Rodas».

El darrers anys del circ de Festa Major
Olimpique Circus, Circo Condal, Circo Togni, Circo Antena,... Vertaderament hi havia tants circs? El cas és que sí, però... I el però és que darrera de molts d'ells hi havia un mateix empresari, i així ens ho fa saber la revista local Horizontes del 20 d'octubre d'aquest any de 1968: «Todos los años por las fiestas de San Martirian nos visita un circo de la empresa Amorós-Silvestrini. Antaño se llamaron Dorado, Royal, Canadá, Continental, entre otros. En la presente temporada se denominan Hungaria Cirkus y Milán, y será uno de ellos que levantará su carpa en la plaza Servitas, durante los días de fiesta mayor».
Cal esmentar que aquesta empresa, formada per Francesc Amorós i Oswald Silvestrin, era la propietària de quatre circs ambulats més, i que, en ocasions, es donava el cas que dos d'ells coincidien en una mateixa població i actuaven conjuntament amb un nom nou, com per exemple l'any 1981 va passar a Girona, que varen actuar sota el nom de Circo Americano, una marca alquilada a un altre empresari.
Precisament aquest any de 1968 va venir el Circo Milán i es va produir un fet força inèdit: un lleó es va escapar de la seva gàbia. I així ens ho feia saber la revista Horizontes del 20 de novembre: «El Circo Milan actuó con extraordinário éxito, dada la calidad de los números presentados, que fueron muy del agrado del respetable. En su segunda sesión, tuvo que suspenderse, momentaneamiente la representación, puesto que un enorme león escapado de su jaula, había aparecido en la pista. Hubo sustos, corridas de payasos y mucha serenidad por el personal del circo que prontamente lo enjauló sin otro percance».
L'any següent, el 1969, va ser un any atípic. A la plaça de les Rodes, primer va venir, per les Festes d'Agost, el Circo Británico i, a final de setembre, el Circo Price, de Madrid, que va ser tot un gran esdeveniment, doncs, «en sesiones de tarde y noche a lleno completo», es va poder veure la «actuación de la trapecista española de fama mundial Pinito del Oro».
Amb l'arribada dels anys setanta el circ començava un viatge transhumant, en busca d'un espai. Així trobem que els anys 1971 i 1972 el circ va actuar a la plaça dels Servites, l'any 1973 es trobava «al solar de la Caixa», els any 1974, 1977 i 1978 s'anunciava al passeig Dalmau i el 1980 tornava a la plaça de les Rodes.

La màgia del circ de Festa Major
Va ser el Circ Ringland el darrer en actuar durant una festa de Sant Martirià. Això va ser l'any 1982. Amb ell desapareixia de Banyoles la màgia del circ. Desapareixien de la nostra festa tots aquells personatges que tan bé queden descrits en una cançó infantil del grup Parchís titulada precisament La Magia del Circo: «Una carpa, muchas luces. Un león, un payaso. Equilibrista y tambor [...] Una pista, 2 trapecios. Y un sansón. 3 enanos. Y una foca, un domador [...] Un mono adivino [...] 2 chicas y un oso [...] Un elefante. Y un cañon que disparo [...] Un gran trapecio [...]». Això era la màgia de la Festa Major. Un món de fantasia. Un món on hi tenien cabuda els personatges més diversos, uns personatges que ens transportaven a un altre món com una Alícia al país de les Meravelles.
Era un lloc on hi podien anar grans i petits. Uns reien amb els pallassos. Els altres quedaven bocabadats amb les trapezistes. Però tots quedaven impressionats amb el domador, que dins d'una gran gàbia s'enfrontava al lleons.
No es tractava només del Circ, era el Circ de la Festa Major. De la mateixa manera que la cavalcada de Reis és el 5 de gener. I encara que el circ vingués a Banyoles en altres dates, ja no era el mateix, perquè aquell circ estava tot ell dins d'un tot. En un tot format per l'enrenou que hi havia a totes les cases esperant els convidats, els actes religioses, les sardanes, les paredes i els «cavallitos» ... i com no El Circ.

Bookmark and Share