Artículos - Costumbres y tradiciones
JUNY, MES DELS PALETES
El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
núm.69, juny 2011, p.21
L'ofici de paleta existeix des de temps immemorials, doncs va aparèixer amb la necessitat de l'home de construir-se un habitatge i, amb ella, va néixer l'especialització a saber escollir, utilitzar, i a crear els diferents elements de construcció i que amb el pas dels anys va donar lloc als diferents estils arquitectònics. El paleta, d'antuvi, ha tingut que dominar l'us dels diferents materials de construcció, els quals han anat sempre relacionats amb l'indret on es construïa. Així trobem que, dels primers materials com la pedra, la fusta, el fang i fins i tot la palla, poc a poc es varen anar elaborant les diferents peces que servirien per aixecar els edificis, com les totxanes, las teules, les rajoles, les lloses, ... i com no, a casa nostra, la pedra de Banyoles: el travertí.
Peró això parlar de paletes, com fins ara he parlat d'altres oficis, és com impossible, per que si a vegades me'n deixo algun, aquest cop de ben segur que me'n deixaria, no un, sinó molts. Per que, qui no te un paleta a la seva família? La veritat es que jo crec que tots en tenim, i a vegades més d'un. Peró si no parlem de persones concretes, si que podem parlar d'aquells temps i homenatjar a aquells homes, que de sol a sol, enfilats al cim d'una teulada, "protegits" amb la seva boina, anaven col·locant teules. D'aquells homes que amb "un fred com el d'abans", amb les mans gelades, mentre un pastava, l'altra aixecava parets, mentre al seu costat, una pila de fustes, intentaven aixecar les seves flames i vèncer l'humitat que les impregnava.
Ja dic, eren uns altres temps. Uns temps que amb pic i pala s'obrien els carrers, uns temps en que les apisonadores que asfaltaven les carreteres encara anaven amb vapor i uns temps en que en lloc de camions, eren les mules o els cavalls els que tiraven dels carros carregats de runa i d'altra material. Era un temps en que una obra, era com un circ, on rodejats de bastides de fusta penjades de cordes, totxanes, pedres, sacs de calç, fustes de tots tipus i mides, palla, rajoles, sorra, ... s'ajuntaven peons, manobres, paletes, ferrers, barrinaires, picapedrers, fusters,... tots sota les ordres d'un capatàs que seguia les directrius del mestre d'obres, i es que quan arribava un encàrrec, era un encàrrec per molt temps, i si aquest era per fer una fabrica o quelcom semblant aleshores es tenien que unir els diferents constructors, ja que un de sol no tenia prou personal per tirar-ho endavant.
I així, amb la parsimònia d'abans, sense presa i sense mirar el rellotge, entraven en acció la plomada, la paleta i la gaveta, la maceta i l'escarpa, el pic i la pala i mentre un pastava, l'altra, amb un carretó de fusta traginava les pedres; i mentre un les arrenglava, l'altre les rejuntava. I l'obra anava creixent ... entre un acudit, una cigarreta, un "tragu" de vi de la bota ...i l'aturada general de l'obra, quan passava una noia maca, acompanyat d'aquell costum tan andalús que va arribar a casa nostra a primers de segle passat i que ha passat a la historia amb el nom de "piropo de andámio".
Però això ja s'ha acabat, el casc a substituït la boina, la formigonera a la pastera, les elevadores a les palanques, les retroexcavadores a ... i l'ampolla de plàstic a la bota de vi.
