Articles - Costums i tradicions

LES COBLES I ORQUESTRES DE LA FESTA MAJOR DE BANYOLES

LES COBLES I ORQUESTRES DE LA FESTA MAJOR DE BANYOLES

Cartipàs de Festa Major de Banyoles
Sant Martirià 2008, pp.34-38

Els inicis al segle XVIII
En arribar la Festa Major, a tots ens vénen al cap les sardanes, doncs bé, en aquest escrit parlarem d'elles o, millor dit, dels qui, durant gairebé tres segles, han interpretat la música en aquests dies de la festa de Sant Martirià. Tanmateix, només explicarem la història dels grups locals i no dels de fora que eren contractats durant la festa.

En un principi, tota la festa se centrava en els actes religiosos a l'església, i per aquest motiu sempre es contractava una o diverses formacions musicals, de Torroella de Montgri, d'Olot, de Girona... per tal de donar més rellevància als oficis religiosos. Amb el pas dels anys, però, poc a poc, la festa va començar a sortir al carrer, i sense que afectessin els actes litúrgics, s'hi van començar a introduir motius de festa popular, de manera que cap a final del segle XVIII la festa va passar d'un sol dia a tres.

Tot i que l'any 1710 ja hi ha constància de que per festes va actuar una formació del Pla de l'Estany, la Cobla del Dimoni, formada per membres de Cornellà del Terri i Santa Llogaia, la referència més antiga d'una formació banyolina es remunta a 1722. Aquest any, per la Festa Major, a banda dels actes litúrgics, hi havia "balla a la plaça" a càrrec d'un cobla de Banyoles. A partir d'aleshores, cada any als programes de les festes sempre es comptarà amb una o altra cobla banyolina, arribant el cas, com l'any 1742, en que el nombre de cobles van ser de tres: la d'en Serra, la d'en Rovira i la d'en Puiggarí, que unides a les d'en Frai, la Nova i els Juncans conformaran el panorama musical del segle XVIII. Les cobles del segle XVIII
La cobla banyolina de referència més antiga, és de l'anomenada Cobla d'en Frai (1725-1733), que a la mort del seu cap de cobla va passar a anomenar-se Cobla de l'hereu de'n Frai (1733-1736). Uns anys més tard, torna a sortir esmentada, però sota el nom de Cobla dels Frais (1763-1764).

De les tres cobles que van amenitzar les festes l'any 1742, la més antiga d'elles era la Cobla d'en Serra (1735-1745), que primerament va estar sota la batuta d'en Joan Serra i uns anys més tard d'en Josep Serra. En una actuació a Girona, aquest mateix any, se l'esmenta com a Cobla de Banyoles. Les altres dues cobles que completaven el cartell, eren: la Cobla d'en Rovira (1737-1748), amb en Josep Rovira de cap de cobla; i la Cobla d'en Puiggarí (1742-1764), amb en Maurici Puiggarí al capdavant, el qual, l'any 1766 aconseguí un contracte per anar a Castelló d'Empúries i on adoptà el nom de Cobla de Músics de Banyoles, i que també se la va conèixer com a Cobla d'en Bassols (1785-1791), ja que en Josep Bassols la dirigia al final.

Les altres dues cobles d'aquest segle són d'una banda la Cobla Nova (1740-1763), de la que n'era responsable en Baldiri Verdera (fill de l'organista de Santa Maria dels Turers) i a la que també se la va conèixer com a Cobla d'en Baldiri, i a partir de 1775, com a Cobla de la Gotlla o Guatlla; i d'altra banda, la Cobla d'en Juncà (1745-1917) o Els Juncans, que és com s'anomenà a mitjan del segle XIX, quan amplià el nombre de membres. El primer cap de cobla fou en Josep Juncà, però al llarg dels anys s'hi van anar afegint diferents membres de la família, i va passar de tenir quatre músics a tenir-ne onze, dels quals sis eren "juncàs". L'any 1917, en desfer-se la cobla, alguns dels supervivents van muntar el "Sextet els Juncans", que uns anys més tard, el 1927 es van fusionar amb la Cobla la Unió i van donar lloc a la Cobla Principal de Banyoles. Per la seva banda, un altre dels components, en Josep Saderra, creà el 1919 l' Orfeó Popular Banyolí.

Les orquestres del segle XIX
Al segle XIX, per adaptar-se a les noves corrents musicals, i a les exigències de la gent, les cobles van anar incorporant més gent i més instruments, de manera que, depenent del cas, adoptaven un o altre tipus de formació: com a cobla, per a sardanes i música popular, i com a orquestra, per a concerts i actes religiosos.

En el programa de festes de l'any 1818, per exemple, podem veure que són tres els tipus de músics que fan falta: per tocar a l'església, a la plaça i al "Cerau dels senyors" (que es feia a la nit). És així que neixen uns altres tipus de formacions, com la Banda Municipal, després de la darrera carlinada i la Música del Batallón 2º Ligero de la Milicia Nacional de Bañolas (1840- 1850), que estava formada per una trentena de músics locals i tocaven a les funcions de teatre que es feien a la capella dels servites de la plaça Estudis. En dissoldre's, part d'ells van crear una Orquestra Municipal.

Però no per això, com ja he dit, les cobles van perdre força, sinó tot el contrari, doncs a banda de l'orquestra La Lira Bañolense que surt esmentada el 1896, a la segona meitat del segle es formen dues cobles més. La primera d'elles fou la Cobla Corominas (1860-1905?). Els Corominas procedien de Cornellà del Terri i tot i que el primer cap de cobla sembla que fou l'Esteve Corominas, que havia passat a residir a Banyoles l'any 1859, i que possiblement al seu poble nadiu ja n'era, hi ha un document de 1853 on ja s'esmenta a un Narcís Corominas, però probablement encara residia a Cornellà. Aquesta primitiva cobla, que estava formada per deu músics, van ser coneguda popularment com "Els Atrevits". Uns anys més tard, a començaments del segle XX, es convertí en la Cobla Unión Bañolense (1906-1927). L'any 1927, tal i com ja he comentat abans, es fusionen amb el Juncans donant lloc a la Cobla Principal de Banyoles.

L'altra cobla d'aquest segle és la Cobla Nova (1880-1887), que sota la direcció del Mestre Bonaventura Frigola, estava formada per alumnes de l'Escola de Música de la Casa Missió del Monestir. Poc a poc, part d'aquests músics van ser absorbits per les cobles dels Juncans i els Corominas. També se la va conèixer com a Orquestra Nova.

El segle XX, nous aires musicals
Al segle XX, i a banda de la creació de dues petites formacions de molt curta durada, com són la Cobla Artística (1906), que va durar només mig any, i que va ser coneguda popularment com a Cobla de la Bombona; i el Quintet Renaixement de Banyoles (1918), que va aparèixer coincidint amb la dissolució dels Juncans, i que podria ser que hagués estat formada per membres d'aquella formació, el fet mes important, a nivell musical, és la creació de la Cobla La Principal de Banyoles (1927-1936; 1939-1957), sorgida de la unió de les dues principals famílies que van amenitzar el panorama musical dels darrers anys: els Juncà i els Corominas. Els primers, en aquells moments conformaven el sextet dels Juncans, i els segons la Cobla Unió.

Aquesta nova formació, va estar, des del primer moment, sota la batuta d'en Josep Saderra i Puigferrer (que venia dels Juncans), i el seu representant era l'Ernest Corominas i Collell (de la Unió). Durant una dècada van amenitzar amb la seva música totes les festes, però amb l'esclat de la guerra i, la incorporació d'alguns dels seus membres al front, la formació es va dissoldre. Un cop acabada la conflagració, però, i dependent de a quin bàndol era cadascun dels seus components, es va produir una escissió forçada entre els seus membres, de manera que, amb els que foren exclosos, l'any 1940 naixia una altra formació, un quintet que feia ball a l'Esport Bar i que després es convertí en Cobla. Poc a poc, però, la gran majoria de músics de La Principal s'apuntaren a les files del "quintet" i recuperaren el nom de La Principal, mentre que els que l'havien ostentat fins el 1940, agafaren elements de fora i va sortir al carrer amb el nom de Cobla Corominas. L'any 1942, La Principal, tenia una mancança crònica de músics i, poc a poc, va desaparèixer. Aleshores els seus membres i uns quants músics de Tortellà, creen la Cobla Unió o Unió Artística (1943-1946), que a partir de l'any 1947 agafarà el nom de La Principal de Banyoles, nom que perdurarà fins el 1957.

A l'igual que al segle XIX, que quan era convenient, algunes cobles agafaven la formació d'orquesta, als anys trenta del passat segle, amb la irrupció d'una música més viva, com és el jazz, algunes cobles es presentaven en molt casos com a "Cobla Orquestra Orquestrina". Aquest fou el cas de l'Orquestrina The Mickey Jazz o Els Mickeys (1934-1936), que, tot i el seu nom, tocaven tot tipus de música, des de la pròpia d'aquells anys fins a sardanes, i en aquest cas adoptaven la formació de cobla (amb nou o deu músics). Posteriorment es convertí en l'orquestra Danubio Azul.

Amb la desaparició, l'any 1957, de la cobla La Principal de Banyoles, es posava fi a més de dos segles de continuïtat de grups de cobla a Banyoles; i no serà fins a començaments dels anys vuitanta que s'en torni a crear una altra, la Nova Cobla Principal de Banyoles (La Principal de Banyoles), la qual feia la seva presentació pública a la Plaça Major de Banyoles el 19 de febrer de 1983. I ja al tombant de segle, el 1997, apareix la darrera d'elles, la Cobla Pla de l'Estany.

El paper de les cobles i les orquestres a la Festa Major banyolina
De sempre, les interpretacions musicals, han tingut un lloc preponderant en la Festa Major de Banyoles. Ja en el segle XVIII, quan només es duien a terme actes religiosos, la seva presència era imprescindible. I l'any 1721 vingueren "minyons de cant, un mestre de cant, un mestre que tocava el violí .... un altra violí i dos capellans cantors." Poc a poc, però, i possiblement propiciat pels mateixos pabordes de Sant Martirià, s'anaren introduint motius d'esplai popular i la festa començà a sortir al carrer. L'any 1722, vingueren dos músics i una cobla de La Bisbal, i en acabar els actes religiosos, va haver-hi "balla a la plassa"... i vint anys després ja es contractà les cobles per "tocar a l'església i balles". A finals de segle, el 1785, la festa ja s'ha consolidat i es van contractar tres cobles "per tocar la vigilia, la festa i lo endemà de Sant Martirià en l'Ofici Aniversari i en los dies 24, 25 i 26 balles a la plassa".

A partir d'aquí i amb alguns d'alts i baixos, provocats més que tot pels fets polítics de final del segle XVIII i de la primera meitat del XIX, la festa va anar avançant. A començament del segle XIX, a més dels actes pròpiament religiosos, hi havia música i balls públics a la plaça Major i, en edificis particulars, es feien els anomenats "Cerau" (sarau). Així, el 1818, varen venir dos músics de la Bisbal per tocar al "Cerau dels senyors" i un músic per fer-ho a la Plaça i al "Cerau de l'Estudi". I cap a la segona meitat del segle XIX als músics ja se'ls contracta per tres tipus d'actuació: als actes religiosos, pel "sarau" (en un espai tancat) i per les "balles" (festa a la plaça), diferenciant d'aquesta manera, tal i com succeïx a l'actualitat, dos tipus de música lúdica: una amb els balls de moda del moment, i una altra que englobava els balls tradicionals, on la sardana poc a poc es començava a imposar. En el programa de festes de l'any 1887, any en que es pot afirmar que l'Ajuntament ja assumeix les festes de Sant Martirià com a Festa Major de Banyoles, ja no es parla de "ballas" sinó que de: "sardanes llargas en la Plaza, compitiendo las acreditadas Orquestas de Castelló, de Torroella y Juncans", també l'orquestra acompanyarà la "solemne procesión" de las relíquies de San Martirian", al ball de passada que anava precedit pels gegants, i a los "lucidos bailes" que es van dur a terme a les diferents societats: "Iris, Fomento y Porvenir"

Al segle XX, amb una Festa Major consolidada, que s'havia convertit en un punt culminant de la vida social banyolina, aquesta esdevé també l'aparador de qualsevol acte destacat, des de l'arribada del cinema, fins a les "festes del peix" o les "lluides regates"; i en tots ells trobem sempre la presència de l'orquestra de torn per tal d'amenitzar l'acte..... i així fins el dia d'avui, en que la presència de les cobles o orquestres és una cosa tan habitual que poques vegades ens parem a pensar què seria de la Festa de Sant Martirià sense elles.

Les cobles i orquestres de Manuel Saderra
Aprofitant que enguany se celebra el centenari del seu naixement, no voldria acabar aquest breu resum de les Cobles i Orquestres de Banyoles, sense fer esment a una persona que bona part del segle XX va tenir-hi una relació força directa, em refereixo amb en Manuel Saderra i Puigferrer.

Fill de Manuel Saderra i Rovira, gran impulsor del moviment cultural garrotxí, en Manuel va néixer a Tortellà, el 21 de juliol de 1908, essent-ne el més petit d'una família d'onze germans. A la mort del seu pare, es traslladà, juntament amb la seva mare, a viure a Banyoles, on ja hi residia el seu germà Josep, el qual s'hi havia traslladat a causa del seu matrimoni amb Anna Coma. A Banyoles, en Manuel, influenciat pel seu germà, que havia format part dels Juncans, i que en aquells moments dirigia l'Orfeó Popular Banyolí i ensenyava solfeig, comença a estudiar música amb ell. Amb unes quantes lliçons a l'esquena i una trompeta recentment estrenada va iniciar la seva singladura com a instrumentista, amenitzant les sessions de cinema. L'any 1930 entra a formar part de La Principal de Banyoles, de la que el seu germà n'era el director des del moment de la seva creació, l'any 1927. Com a instrumentista de trompeta hi va romandre fins a l'esclat de la Guerra Civil, quan fou mobilitzat.

El 1940, amb la guerra acabada, i a causa d'haver estat secretari local de cultura del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) i d'haver anat voluntari al front, no pot incorporar-se a La Principal (que estava en mans d'un antic component que era proper al nou règim), i juntament amb el seu germà Josep creen un quintet (que feia ball a l'Esport Bar), i que poc temps després esdevindrà Cobla, quan la gran majoria de músics de La Principal s'apuntaren a les files del "quintet".

L'any 1941, i a causa de les seves discrepàncies amb la manera de fer i d'actuar de les autoritats locals en el tema de la música, decideix acceptar l'oferta d'integrar-se a l'orquestra Bolero de Girona (i que a partir de 1951 rebrà el nom de la Principal de Girona), on arribarà a ser-ne el director per espai de deu any i amb la que realitzarà un seguit de gravacions juntament amb Pau Casals. L'any 1945 abandona Banyoles i s'instal·la amb la seva família a Girona on hi romandrà fins l'any 1957, quan deixarà la seva vida activa de músic de cobla i d'orquestra i tornarà a Banyoles.

Bookmark and Share