Articles - Costums i tradicions

PER TOTS SANTS CASTANYES I PANELLETS

PER TOTS SANTS CASTANYES I PANELLETS

El Mirador. La Revista del Pla de l'Estany
num.98, novembre 2013, p.19

Cal abrigar-se, que ve la fred, ja que, com diu el refrany: «per Tots Sants, capes i mocadors grans». Quan era petit, recordo que una manera d'escalfar-me les mans, era posant-me un grapat de castanyes a la butxaca de l'abric, un abric que de vegades feia ben poc que havia estrenat, ja que era tradició, per Sant Martirià, estrenar roba d'hivern, de la mateixa manera que, per Rams, ho era amb la roba de primavera. La veritat crec que abans feia més fred ... o jo en tenia més. Recordo la gent encarcarada, amb les mans a les butxaques i el nas vermell. Recordo tenir «panallons» als dits de les mans i els peus i crec que també a les orelles ... i quin fart de gratar. I ara em pregunto: que se n'en fet dels «panallons»? De segur que el jovent no sap ni de que parlo.

Suposo que era un problema sorgit de la combinació de la fred, la circulació sanguínia i els canvis sobtats de temperatura. Passàvem de tenir les extremitats quasi bé congelades a escalfar-les bruscament al costat de la llar.

Però la veritat es que deuríem portar la fred al cos i per això buscàvem sempre on poder escalfar-nos: al voltant d'un braser, del foc a terra o bé d'una estufa de llenya. La roba ... bé, la roba no era com la d'ara, abrigava el que abrigava, de la mateixa manera que les mantes que es posaven al llit pesaven més que abrigaven. Per això no es d'estranyar que la sensació de fred la tingui associada a la meva infantesa.

I una de les maneres de tenir les mans calentes, com he dit al començar, era comprar mitja dotzena de castanyes, embolcallades en una paperina feta amb un full de diari, i introduir-les a la butxaca de l'abric, amb la qual cosa aconseguies escalfar els dits ... i que et quedés la mà negra.

A finals de setembre o primers d'octubre, la fumerria i el seu característic olor denunciaven on estaba la castanyera, i normalment era a les principals places de la ciutat: a la plaça Major, a la dels Estudis, a la dels Turers, a les Rodes, ... D'unes encara en tinc un viu record, però d'altres no, i el que sé d'elles és per que me n'en parlat. La Graua i la Maria Poch, La Roqueta, que vivia al Carrer de Santa Maria. L'Àngela Fàbrega, de can Marés, i la seva germana, la Rosa, a les places d’en Ges i dels Estudis, respectivament. La Modesta de la placeta del Teatre. La Maria Net, del carrer de la Paraireria. A la plaça de les Rodes, la Teresa Busquets, una altra dona de la nissaga dels Marés ... Recordo les castanyes dins d'una paella foradada, col·locada al cim d'un gros fogó, del que sortien grans guspires cada cop que la remenaven, ... les feixes de llenya amuntegades en un racó, i que desprès es varen substituir per carbó i més tard per butà,... la castanyera asseguda en una cadira força baixa, mentre anava comptant les castanyes que tenia guardades en un cabàs cobert amb unes saques o en el calaix de la tauleta que li feia de mostrador, ben embolicades en una roba de llana, per tal de que no es refredessin,... i col·locant-les en les paperines fetes amb fulls de diari i que ja tenia preparades una dins de l'altra.

Però això era el dia a dia, ja que per Tots Sants, les castanyes cadascú les feia a casa seva. Aquella nit el costum era menjar-ne desprès de resar una bona part del rosari, doncs no hem d'oblidar que aquella era una diada dedicada a pregar pels difunts i com diu en Joan Olivas «en temps molt endarrerits, a cada castanya que es menjava s’havia de resar un parenostre en memòria dels difunts de la família»,... Però jo això no recordo, però el que si que recordo es fer els panellets la nit abans de Tots Sans, això si nomes d'ametlles i pinyons, i el mateix dia de Tots Sants, cap el vespre, torrar les castanyes al foc i desprès deixar-les ben abrigades a la vora de la llar, per quan arribés l'hora de menjar-les i, per que no, de regar-les amb un bon raig de moscatell.

Bookmark and Share