Articles - Costums i tradicions

QUAN NO HI HAVIA RENTADORES ELÈCTRIQUES

QUAN NO HI HAVIA RENTADORES ELÈCTRIQUES

El Golany. Revista de Sant Miquel de Campmajor
núm.37-38, 1er i 2on semestre 2015

En temps no molt reculats, quan l'electricitat encara no envaïa les nostres llars, a les dones els pertocava dur a terme un dels treballs més feixucs de la casa: el de rentar la roba. Era aquesta una tasca que no entenia d'estacions de l'any, i tant si feia fred o calor, es tenia que fer. I si bé a l'estiu, encara que la temperatura fos alta sempre hi havia un arbre que feia ombra, a l'hivern no hi havia qui escalfés l'aigua de la bassa o el riu, i a vegades fins i tot es tenia que trencar la capa de glaç que hi havia al cim.

Peró anem per pams, doncs no tota la roba es rentava igual, doncs una cosa era la roba blanca, i una altre la roba de color, la que es duia a diari. I cadascuna teia un tractament diferent. Per això cal diferenciar entre el procés de fer la bugada i el de rentar, o millor dit entre quines peces podien suportat el procés de la bugada i quines no.

Fins que varen fer la seva aparició les fibres sintètiques, tota la roba estava feta amb teixits naturals, principalment cotó, lli i llana. En el cas de la roba interior i la roba de llit, solien ser de llenç, un teixit força resistent, que els hi conferia una certa rigidesa, cosa que les feia difícil de netejar en una època en que la gent no es canviava a diari, doncs la roba interior pel fet de ser cara, era escassa, el mateix que succeïa amb la roba de llit. Per aquest motiu, quan arribava el dia del rentat, el seu aspecte era d'una considerable brutícia. Aspecte que s'accentuava pel fet de que per regle general aquestes peces de roba eren de nou en nou de color blanc, però que amb el pas del temps agafaven un color groguenc, per la qual cosa requerien d'un procés de rentat força rigorós per tal de garantir-ne la seva neteja i la seva desinfecció, cosa que s'aconseguia fent la bugada, una tasca que depenent del que podríem anomenar «escalafó social» es duia a terme amb més o menys assiduïtat.

La Maria Vives, la Maria del Torn, que va estar treballant a Can Rovira recorda que la feien cada quinze dies, això sí, sempre en dilluns, que era el dia reservat per als amos de la casa en el rentador que encara hi ha a la part del darrera de la mateixa, mentre que la resta de la setmana hi podien anar-hi els masovers i fins i tot la majordoma del rector. Però no tant sols hi havia aquesta diferència, sinó que la zona de rentar estava dividida en dos; la dels masovers, descoberta, i amb una llosa de pedra per rentar, i la de la casa, coberta i amb una llosa coberta de rajola, que segons diu la Maria no anava tant bé, de manera que ella preferia rentar a la de pedra ja que facilitava el refregar la roba. Tot i aixi a l'estiu s'agraïa que hi hagués una teulada per protegir-te del sol, cosa que a l'hivern gairebé era al contrari, per això quan tenia peces petites de roba preferia agafar un carretó i baixar a la zona dels bullidors, a sota l'hostal, on l'aigua sortia calenta, cosa que alleugeria la dura feina però en contrapartida desprès tenia que fer la pujada fins a la casa, amb la roba molla, cosa que no sempre li compensava.

Ella mateixa ens explica en que consistia aquest proces de rentat anomenat bugada, que es feia a la mateixa casa. En primer lloc es remullava la roba; passada una estona, es col·locava fent capes dins d'un cossi ?que tenia un forat a la part de sota? i al cim, ben tensat, un drap que feia les funcions de colador (d'aquí el nom de «colada») i que rebia el nom de buganter. Un cop tot preparat es posava cendra al cim del buganter i se li abocava aigua tèbia, de manera que anés esmunyint-se pel mig de la roba. Un cop ple el cossi, es treia el tap i es recollia l'aigua. Aquest procés es repetia al llarg de quatre o cinc hores, i cada vegada amb l'aigua més calenta. Recorda la Maria que li preguntaven a la mestressa «Senyora Quimeta ja passa calent», s'ho mirava i deia que sí o que no. Si era que sí, aleshores es deixava ple d'aigua i desprès d'unes hores ja es podia esbandir.

Un cop escorreguda la roba, es portava dins d'un cossi fins el rentador i allà s'esbandia. Una feina, la de transportar la roba, força feixuga i per això a vegades s'ajudaven d'un carretó, o com recordava en Lluís Soldevila, de El Corral i la Núria de can Talaia, fins i tot d'un pal que era portat per dos homes i del que penjava el cossi amb la roba.

I encara quedava una darrera tasca, la de donar-hi blau, amb pols d'anyil. Una feina reservada segons la Maria del Torn a la «senyora», la qual feia la barreja submergint aquest producte, que es posava en un tros de roba a mena de saquet, que rebia el nom de monyeca, en aigua, fins que considerava que aquesta ja tenia el color necessari per tal de que la roba agafés el to de blanc precís.

Desprès nomes quedava estendre-la, per tal de que s'assequés. Hi havia qui ho feia directament recolzant-la al cim dels matolls i qui la traginava fins a casa i la penjava dels estenedors que hi havia. L'Esteve Plana de Can Rovira, diu que hi havia dos pals estacats, units per dues files de filferro, i que al de dalt penjaven els llençols i al de baix les peces petites, de manera que les peces grans quedaven penjades al marge i no tocaven al terra. Era aquest, ja fos amb filferro o amb una corda, el sistema que feien servir molts masos, però com deia en Lluís Soldevila de El Corral, tenies que vigilar el bestiar, doncs a la que et despistaves, les cabres rossegaven la roba.

Però hem parlat de dos tipus de roba i de dos tipus de rentat. Doncs bé, l'altre tipus de rentat, el que no podia, en principi, suportar l'efecte «lleixiu», és a dir la roba de color, es feia amb sabó, un sabó elaborat també per les pròpies dones. Per això agafaven diferents tipus de greixos, normalment de porc, del que sobrava de la matança, però també dels olis de cuinar. Segons recorda la Maria, en una perola es barrejava aigua i greix, en una proporció de 5 litres d'oli i greix per 2 d'aigua. A aquesta se li afegia sosa càustica i es feia bullir. Un cop s'obtenia una pasta espesa es buidava en caixons, que feien les funcions de motllo i quan estava fred es tallava a daus. I ja es tenia el sabó.

Gairebé aquest és un procés que duien a terme totes les dones, amb algunes diferencia, ja que hi havia qui per exemple, en el cossi de la bugada, entre les capes de roba hi posava fulles de llor per que agafes olor. També hi havia qui tenia en compte el tipus de cendra, ja que si per exemple havien cremat «espigots» de blat de moro, aleshores quedaven unes mans molt encetades.
Però com dic, tret de petites variants, el proces emprat era sempre el mateix i els ingredients i el estris també, però on realment si que hi havia diferencies era en el lloc on duien a terme l'esbandit i l'ensabonat.

Normalment, les grans cases pairals, les que tenien masovers, tenien els seus propis rentadors. Eren grans basses d'obra, que feien les funcions de viver, abeurador i rentador, que s'emplenaven per l'aigua que els hi arribava des d'alguna font propera, o bé de la pluja. Aquest era el cas, per exemple, del Castell de Falgons, de Can Plantés, de Can Rovira, de Can Planaferrana o de La Cadamont, tot i que també es donava el cas de que diversos masos s'unissin per construir-ne un de comú, com fou el cas del gran rentador de pedra que hi ha a Falgons, d'uns 15 m² i que el varen construir entre els veïns de Can Masó, Can Plantés, Can Baldirot i Can Perecollell, i que a la vegada també servia d'abeurador pel bestiar.

Rentadors de pedra, de forma rectangular, com els de Can Nierga i Can Bertrà, que tenen dues lloses de rentar individuals; la Casanova de Falgons; El Pujol, un viver amb una gran llosa inclinada, que té adossat un petit abeurador; Can Soler Vell, un petit viver que s'emplenava de la font de Can Soler; Can Sagnari, que ho feia d'una font que hi havia a tocar de l'ermita de Sant Nazari;... o Can Brugada, on recorda la Carme Compte que hi havien tres rentadors, situats tot just al costat del pou i que s'emplenaven mitjançant l'aigua que li proporcionava la sínia que hi havia a tocar.

Però no tothom tenia aquests grans rentadors i aleshores se les enginyaven per fer-ho d'altres maneres, ja fos en basses, estanyols, recs i rierols.

En el cas de les basses i estanyols, tret d'algun rentador com és el de la bassa del Molí d'en Plana, can Talaia, o Can Pautorra, on hi havia una llosa que servia de rentador, en la majoria dels casos no era així. Per exemple a l'estany de Can Coromina, a part dels propis amos hi anaven moltes cases dels voltants quan els cursos d'aigua es quedaven secs. Segons diu en Valentí de Can Pla, hi havien tres o quatre pedres i tothom es portava el seu rentador de fusta.

És el mateix que passava als rius, cada dona portava el seu propi rentador amb una saca pel genolls i on cadascuna tenia la seva pròpia pedra, una pedra que en el cas dels rius calia vigilar per que a vegades les riuades se les emportava. A Falgons, quan el rentador que hi havia al riu estava ple, anaven a una bassa que hi havia més amunt de l'actual Font de Cansús. També anaven a diferents basses, els del Mas Ferriol, Puig Mitjà i les Comaleres, així com els de Can Bosc, La Casota i Can Pradoi, entre d'altres.

En el cas dels rius, a vegades s'hi feia a la mateixa llera, perpendicular al seu curs, una petita construcció d'obra, a mena de presa, al cim de la qual hi havia la llosa de rentar, i on l'aigua s'escorria pels laterals d'aquesta paret. Aquest és el cas dels rentadors que hi havia al riu Ritort, on hi anaven els de la La Casica, La Guàrdia, La Barraca i El Pou; a Falgons, al rec que ve de Cansús, i que el feien servir els del Castellot, Can Bruguer, Can Pons i Cal Sabater; o el rec de Can Taian, on hi anaven els de Can Soler Nou de Ventatjol, segons explica en Josep Colomé. Una solució aquesta que també es feia servir quan gairebé no baixava aigua, i en la que a banda d'anar a altres cursos d'aigua, encara quedava el recurs d'aixecar un petita pressa, amb còdols, i aconseguir d'aquesta manera una petita bassa on poder rentar.

Però tret d'algunes excepcions, la majoria de les vegades es rentava directament al riu, en gorgues i basses naturals, on aprofitant les pròpies pedres o bé les que portaven elles, les dones s'agenollaven protegint-se tant sols amb una saca com recorda la Trinitat Borrell de la Casanova de Sant Miquel, que anava al rec de Pont de Tables (o rec de la Casanova). I quan no n'hi havien pedres, aleshores feien servir una fusta allargada, que recolzada dins del riu servia per agenollar-se i refregar la roba.

Exemples d'aquest tipus en tenim molts. A una bassa que hi havia una mica més amunt de la casa, camí del collet de Pujarnol, hi anaven els de Can Vinyes de Pujarnol. També ho feia el veïnat de la Pocafarina, on les dones tenien la seva propia bassa o gorga dins la llera de l'Arn. La bassa on hi ha l'hort de Cal Ferrer, la feien servir les de Can Barnola. A la de Can Llambert, hi anaven les de Cal Secretari i el Mas Nou. Una mica més amunt els de Can Sala i desprès els de Can Ramon Benet. A sota de Cal Ferrer, els de Cal Nen i els de Can Rafel i més avall els de Can Batista. I els de l'Hostal de l'Arn, una mica més amunt de la font. I es que al donar-se el cas de que les cases estaves tant disperses i allunyades unes de les altres cadascuna tenia el seu lloc.

Com ja he dit, aquest darrer és el cas més extens a la comarca, on cada curs d'aigua era susceptible de servir de rentador. D'aquí que també caldria esmentar els estadants del Corral, que anaven al rec del Corral que es trobava entre aquesta casa i l'església, i els de El Pou, que ho feien en una gorga, al rec que hi havia a l'altra banda de la carretera. També anaven al rec els de Can Coma, al que ve del font de La Coma; els de La Fleca i Can Teixidor, i moltes altres cases de la vall, com els de Collferrer anaven al Gorg Blau, quan la bassa que tenien a casa seva, i que s'emplenava d'aigua de la pluja, estava seca. Tot i que a vegades aquestes basses, com a la Canova, reservaven l'aigua per la casa i pel bestiar petit, com els xais, porcs i gallines, deixant el riu per rentar i abeurar el bestiar més gran, com ara cavalls i vaques.

Els estadants de Can Guerra i la Canova, juntament amb els de Can Fuster, La Quintana i a vegades els del Corral, anaven al rec de Campmajor, tot i que en Joaquim Pratsevall, de Can Guerra, diu que quan baixava poca aigua, agafaven un carretó i anaven a la font de la Burada, que estava a més de mitja hora de camí, el mateix que feien, diu, els del Corral, que carregaven una panera dins del carretó de la burra i anaven també a l'estany de Can Coromina. I al riu Ser hi anaven els del Molí de Roca, el Castell, el Segalàs i Can Pla, encara que segons recorda en Xavier Fàbrega, abans els del Molí havien tingut un rentador dins del mateix canal que portava l'aigua a la bassa del molí.

Enginys i diferents maneres de fer, per tal d'aconseguir un mateix objectiu: rentar la roba. Un objectiu que al llarg de la segona meitat del segle passat es va suavitzar amb l'arribada de l'electricitat i de les primeres rentadores mecanitzades: unes rentadores dotades d'unes pales que donaven voltes, on si afegia l'aigua i el sabó, estalviant-se el fet de rentar, però no el d'esbandir, cosa que encara es tenia que fer al rentador o directament al riu. Tot i que, en el cas de la Vall de Campamjor, no podem generalitzar, ja que com comenta en Valentí de Can Pla, l'any 1972, encara no hi tenien corrent elèctrica i seguien anant a rentar al riu. Però per sort l'enginy sempre ajuda, i amb l'ajuda dels tractors s'aconseguia generar la suficient energia per bombar l'aigua des del riu fins a una bassa i si més no les primeres necessitats quedaven cobertes, de la mateixa manera que ho feien a la Cadamont, on hi havia un gran viver, que s'emplenava gracies a un ariet que pujava l'aigua des del Molí de Roca.

Bookmark and Share