Articles - Costums i tradicions

SANT JORDI, DIA DELS ENAMORATS

SANT JORDI, DIA DELS ENAMORATS

El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
núm.67, abril 2011

Tot i que la veneració a Sant Jordi es remunta al segle VIII, no serà fins el 23 d'abril de 1456 quan es convertirà oficialment en patró de Catalunya al ser declarada la seva festa de precepte. Aquest fet, juntament amb el costum, també medieval, de celebrar una Fira de roses o "dels Enamorats" al Palau de la Generalitat, serà l'inici de l'actual festa. Un costum aquest, que tot i ser-ne tradicional, no es popularitzarà fins el 1914 gràcies a l'impuls de la Mancomunitat.

Desprès l'any 1926, en una iniciativa sorgida de l'escriptor valencià, afincat a Barcelona, Vicenç Clavel, s'instaurava el “Dia del Libro”. Com a primera data per aquesta celebració s'escollí el 7 d'octubre “fecha del natalicio del príncipe de las letras españolas, Miguel de Cervantes Saavedra”. Finalment, però, el 1930, es traslladava al 23 d'abril, data de la mort de Cervantes i també de la de William Shakespeare, dos dels màxims exponents de les lletres mundials. L'any 1996 la Unesco declarava aquesta data Dia Internacional del Llibre. Des de llavors, tot i els alts i baixos soferts per la festa sempre s'ha vinculat aquesta data amb el costum de que les parelles es regalin una rosa vermella "com la sang" i un llibre.

A Banyoles, precisament aquell any de 1930, les festes varen consistir en una cerimònia religiosa a l'asil, una ballada de sardanes a la plaça i un posterior dinar amb els vells de l'asil sufragat pel la Comissió. Serà aquest un costum que es repetirà any darrera any, juntament amb la de regalar un llibre, tal i com deia el diari “Avant” de 1935: “gairebé tothom en aqueix dia, sol adquirir algun llibre; uns per atzar, altres premeditadament ...”. Però com deia abans, els alts i baixos eren la característica d'aquesta festa, i si be una anys eren això: una festa, altres passaven quasi desapercebuda, com l'any 1936 en que només s'organitzà una conferència: “a no ésser per aquest acte, es pot dir que hauria passat totalment inadvertida la Festivitat ...”

Però l'arribada de la Guerra Civil i la posterior dictadura frenaren aquesta festa, i tindrien que passar molts anys per que tornès a agafar força, convertint-se a més a més, cap els anys seixanta del passat segle en símbol d'un incipient catalanisme, de manera que ja a finals de la década la festa estava totalment recuperada, tal com deia la Revista Horizontes de 1967 “ho bonic que és veure una noia amb una rosa i un llibre a la ma, que són els presents autèntics dels enamorats catalans” per afegir que “procurem obsequiar a la nostre estimada, amb l'inútil però meravellós regal d'unes roses i si les acompanyem d'un llibre, que no sigui un llibre de cuina, ni de qualsevol altra tècnica, sinó de poesia o de literatura”.

En un començament, els llibreters es conformaven en exposar als seus aparadors les novetats bibliogràfiques, però el 1970 ja es parla de parada de llibres i roses a la “Plaza de España”, i uns anys més tard ja es parla de “gran animación con motivo del dia del libro” amb parades de llibres i discs. El 1972 s'especifica que hi ha hagut un augment considerable de la venta de llibre infantil, enfront d'una davallada del llibre formatiu, però tot i amb això les roses encara es mantenen al marge, tal com es pot llegir el 1976 “no s'entén que per la Diada de Sant Jordi nomes es vegin parades de llibres i en canvi no s'en vegi cap de roses”.

L'any següent, a dos anys de la mort del dictador, la festa fa un canvi de gir i es comença a polititzar aprofitant aquesta diada catalana per fer la campanya per demanar l'Estatut d'Autonomia, de manera que el Sant Jordi de 1977 es convertí en una gran festa que va començar al matí amb una cercavila a càrrec d'una orquestra banyolína de joves, acompanyats del drac i els gegants; desprès jocs de cucanya per la mainada i per la tarda audició de sardanes, i tot això combinat amb les parades a la plaça major on es venien llibres - algunes a cura del jovent de l'institut -, roses, pòsters i banderes catalanes, i per sobre de tot enganxines de “Volem l'Estatut”. Era també aquells anys en que les caixes d'estalvis posaven a disposició dels seus impositors una serie de llibres a escollir.

Però en el fons, el que queda, i el que tots recordem, son els llibres i les roses.

Bookmark and Share