Artículos - Entrevistas

CAMÍ D'UN NOU CLUB (una taula rodona amb alguns dels socis més antics)

CAMÍ D

Club Natació Banyoles, revista d'informació al soci
núm.46, desembre 2012, pp.30-32

Seguim amb l'entrevista que el passat mes de juliol vam dur a terme amb una representació dels socis amb més antiguitat: la Mercè i la Pilar Cruells, en Jordi Gimferrer, en David Moner, en Raimundo Planells, la Joanna Reder i en Miquel Vila.

A poc a poc el club anava agafant forma. Hi havia un primer edifici, les seccions de natació i waterpolo estaven afermançades, s'havia donat el tret de sortida a la primera travessia de l'estany, ... però a mitjans dels anys cinquanta es produeix, podríem dir-ne, una revolució, amb nous entrenadors, noves seccions,... "La senyora Bep Van As–Kermeester (la Madame) i el seu fill Fritz. Gimnastes. El bàsquet. L'esqui nàutic i els fora borda. La secció de rem. El Sr. Miquel Mateu i el Castell de Peralada" ... el primer entrenador professional que va tenir el club fou la "Madame" Van As, una holandesa que vingué a Banyoles, amb el seu fill Fritz, a entrenar als nedadors. Els va costar 6.000 pessetes la temporada d'estiu i primer va estar vivint al Flora, però desprès es va agafar un pis. I entre ella i el seu fill, que també era nedador, van entrenar als nois del club algunes temporades de la segona meitat dels anys cinquanta. També hi hagué en Joan Pujol que entrenava un grup de jugadors de bàsquet, però va durar un temps molt curt perquè no es van entendre amb el Club. Uns altres molt actius eren en Ramon Cortada i en Paco Parades, que amb unes instal·lacions molt precàries - unes anelles i un trapezi penjats d'uns arbres de l'estany - van constituir la secció de gimnàstica del Club. I atletes com en Tavi Gratacós, tot una llegenda: en atletisme entrenava com podia i quan arribava a Girona guanyava els 110 metres valles - a la plaça, saltava per sobre d'un Seat 600 al llarg - en natació era com una bala, ... i també era remer.

Van ser uns anys de molta activitat, es va crear la secció de rem, amb un bot que l'oncle d'en Jordi els hi va regalar i que es deia Imma, en honor a la seva néta. També vam portar l'esquí nàutic i els fora borda, una cosa que molta gent de Banyoles no havia vist mai ... Feia uns anys que en David havia conegut en Miquel Mateu, propietari del Castell de Peralada, per mitjans de l'Albert Suqué, que desprès en seria el seu gendre i que actualment n'és el propietari. Era una molt bona persona que va ajudar en tot el que va poder al club. Els va regalar el trampolí de l'esqui nàutic, que va costar unes 18.000 pessetes, amb la condició que portaria el nom de Peralada sempre, però ells anaven adaptant-lo depenent si algú pagava quelcom. I un dia es va presentar sense avisar, cosa que no feia mai, i va veure que no deia Peralada ... però per sort no va passar res. Una altre vegada amb motiu de l'esquí nàutic, als finals dels anys cinquanta van fer una festa a Peralada - encara no hi havia el casino - per unes 150 persones, ... i un per l'altre, entre en David i en Llorenç no li van demanar permís, tot i que ell se n'assabentà per que li havíem enviat la invitació particularment. Li van haver de demanar excuses i li van dir que ja li pagarien però que no tenien diners. Va contractar "Prats i Fatjó" de Barcelona perquè portes el càtering i va pagar-ho tot ell. Fou una relació que va durar molts i molts anys i sempre ho pagava tot ell.

"La inauguració del nou edifici. El 1961, el Club nomenà Joan Antoni Samaranch, Emilio Martínez Laguardia i José Antonio Elola Easo socis d’honor de l’entitat"... l'any 1955 ja es comença a parlar d'un nou Club, però els Prat s'hi oposaven argumentant que si fèiem un nou Club, aquest es convertiria en un Casino de la gent bé de Banyoles, ja que aquestes famílies no en tenien. La "crema" de Banyoles, i que ells anomenaven la "cremà". Per tirar-ho endavant el primer que calia fer era tenir un president que compartís aquestes idees, i la persona escollida fou en Josep Maria Gimferrer, una persona que en aquells moments era de les de més prestigi econòmic de Banyoles. Amb el nou president al capdavant, van començar a cercar com aconseguir diners pel nou club. El que sí que estava molt clar és que va ser un projecte de "ciutat" i totes les famílies de la "crema", s'hi varen avenir a aportar 35.000 pessetes i que donaven dret a unes casetes, amb dret a perpetuïtat (que no vol dir propietat) mentre fossin socis del Club. Es va recaptar un milió i mig de pessetes. El problema va venir desprès quan va començar la guerra entre ells i els joves, que de fet eren de les mateixes famílies, però amb idees de convertir el club, en un club social i no elitista.

El Club s’havia de construir on hi ha la gespa, però en Josep Maria Agustí va fer una "cata" i es va adonar que tot el subsòl eren escombraries, per la qual cosa s’havien de fer uns fonaments de 6 o 7 metres de fondària i per això es va fer més endarrere, en uns terrenys que van comprar a l'Andreu Agustí, abans que entrés el nou president. I com que no tenien diners, en David Moner i en Llorenç Castañer, amb molt bona voluntat però "insolvents" totals, van signar una lletra per valor de 800.000 pessetes al Banc Hispà. El problema era com fer front al retorn d'aquests diners i per això van comptar amb la col·laboració del director de la sucursal, un tal Casellas, que anava endossant la lletra amunt i avall, carregant-la cada mes a un o altre, fins que al final va descobrir, tot just quan feia poc que en Gimferrer n'era el nou president. Des de la mateixa sucursal el van cridar per assabentar-lo de que feia un any que aquesta lletra anava donant voltes, i desprès fou el mateix director regional, un tal Escudero, que es dirigí amb amenaces de presó per estafa amb en David i en Llorenç. Assabentat en Josep Maria Gimferrer, cità al tal Escudero a Banyoles i quan va arribar es va trobar que l'esperaven en Nap, els Gimferrer, els Costa (Moltfort's), en Llorenç Riera i en Josep Maria Agustí, que entre tots representaven el 70 o el 80% dels diners de la sucursal. Al final, la cosa no va passar d'aquí, i es dóna l'anècdota que a més, en acabar en Llorenç Castañer li va demanar al responsable gironí, que no prengués represàlies amb en Casellas i que els convidés a dinar, doncs havia d’estar agraït per no haver perdut el càrrec, en referència a que si tots retiraven els diners del seu compte, l'esbroncada que rebria seria monumental i possiblement li costaria el càrrec.

I és que el Club sempre ha tingut molts bons padrins. L'Emilio Martínez de La Guardia, era un bon amic d'en Llorenç Castañer, era de Lloret i farmacèutic de professió, però vivia a Barcelona on es dedicava a la política, era un falangista dels de la "camisa vieja", era "jefe" del SEU, Diputat de cultura a la Diputació de Barcelona, però era molt bona persona i els va ajudar molt, fins i tot en alguns problemes que van tenir amb els "grisos" durant l'estada universitària a Barcelona d'en Jeroni, en David, etc. La relació va començar a partir dels anys 52 o 53, en que varen aconseguir que vinguessin algunes autoritats a Banyoles. Desprès, poc a poc, amb les obres del nou Club ens va presentar a altres personatges com en Jose Antonio Elola Easo, que era el Delegat Nacional d'Esports, o el mateix Joan Antoni Samaranch, que va entrar a la Diputació de Barcelona de la mà d'en Martínez de La Guardia. El mateix Samaranch, que essent Delegat Nacional d'Esports va venir a la inauguració del Club i va quedar sorprès quan es va assabentar que a banda de la subvenció que hi havia, la gent de Banyoles també havia aportat diners de la seva butxaca per tal de finançar les obres del nou club. En Jordi Masgrau Boschmonar, era una altre de la colla, que era arquitecte, i que va ser qui va fer tots els projectes del nou club, i gairebé sense cobrar...

Quan va arribar la data per la inauguració del nou Club, l'alcalde Hereu els va trucar per dir-los que era necessària la separació d'homes i dones (com hi havia a l'anterior). Li van demanar per escrit però no va voler-ho fer, ni ell ni el governador civil, ja que de fet ells no en tenien res a veure, doncs l'ordre venia del bisbe Cartellà. I el problema era que s'havia de beneir el nou edifici ... al final, i gràcies a l'Eudald Garcia de Palau, van aconseguir que vingués un capellà de Barcelona, rector de l'església de Betlem, mossèn Francesc Xavier Camprubí, que era el germà de Joan Capri. Va venir en tren fins a Girona i el van anar a buscar a l'estació. Va ser un acte molt ràpid, doncs el mossèn no es volia enemistar amb el bisbe de Girona, i tant bon punt va acabar l'acte, se’n va tornar a anar. Al nou edifici hi havia el bar-restaurant i una terrassa - cal dir que va arribar a ser un dels restaurants importants de la província, on s'hi van fer algunes festes molt assenyalades - els hangars de rem, un gimnàs al soterrani amb serigrafies d'en Fita (que es va aixafar quan es va fer la piscina coberta), els vestuaris, les casetes dels socis, i una sauna de llenya, que la van fer una família de finlandesos que venien de tant en tant a Banyoles.

"Lluís Julià: un entrenador polivalent. El handbol" ... en Julià, a començaments dels anys 50, havia estat delegat dels sindicats, jugador de handbol del GEiEG - de handbol d'onze, no de set, ja que es jugava en un camp de futbol - i va venir com a entrenador físic en general, i no de cap esport concret. Al final va ser entrenador de rem, de handbol, d'atletisme, ... Va ser el segon entrenador de rem que va tenir el club, ja que el primer va ser en Montserrat, un ex-remer del GEiEG. Va coincidir amb l'entrenador francès Joan Tatcher, en l'època que en Mariano Cuberó era president de la federació espanyola de rem. Just quan l'any 1966 es va muntar el centre de tecnificació de rem, amb diferents remers de la marina, bascs (Urrutia, Solano, ... ) i andalusos. L'any 1967 quan en Samaranch ja era Delegat Nacional d'Esports, es volia anar a Amsterdam i Gant a remar ... i els va dir que si guanyaven els pagaria el viatge. Tenien de metge el doctor Vila, que els va preparar. Varen guanyar i aleshores varen anar al campionat d'Europa que es celebrava a Vichy, convençuts de que guanyarien ... Els varen prometre fer el campionat d'Europa de 1969 a Banyoles, però desprès dels pèssims resultats de Vichy, tot va quedar en un no res.

El cas del handbol fou un cas molt curiós, doncs de fet, les noies que defensarien els colors de club en aquest esport eren jugadores de basquet. Unes bones jugadores que acostumaven a guanyar quasi sempre, però fartes de que sempre els arbitratges afavorissin l'equip contrari en la final provincial, varen deixar aquest esport i es varen passar al handbol. Però el problema es que tenien que militar sota el paraigües d'alguna entitat, per aquest motiu l'Irene Masgrau, que era falangista, les va voler convèncer de que ho fessin com a membres de la Sección Femenina d'Educación y Descanso, però elles s'hi varen negar i fou com varen anar a parar al club, tot just quan havien de participar en la inauguració del pavelló de Girona, on tenien que desfilar uniformades amb un peto i uns "bombatxos" tipus faldilla pantaló ... però no els agradava ... varen anar al Club i els hi varen dir que les ajudarien ... i així fou, amb la protecció legal del Club, refusaran aquell uniforme i es posaren una faldilla estreta blanca i un jersei blaumarí, convertint-se així en la gran atracció de la inauguració. Un cop al Club, tingueren com entrenador en Lluís Julià, però no tenien ni pilotes, ni porteries ... nomes dues pedres ... els començaments varen ser molt durs, abans d'un partit sortien amb un carretó i abocaven la sorra per tapar forats. Poc a poc però varen anar aconseguint material i fins i tot que la pista de terra - que era tot just on ara hi ha la gespa, però enfonsat - tingues unes condicions més bones. Per la primera sortida "oficial" que fou a la Manxa, varen fer un nou uniforme, un vestit molt curt, de quadres, de color lila i blanc.... i de nou varen causar sensació. I tot i que la seva vida fou força efímera, encara varen estrenar un darrer uniforme: un vestit blanc, també força curt, amb dues franges verticals amb els colors del club i l'escut.

Bookmark and Share