Articles - Història local

CAN CISÓ DE GUÈMOL

CAN CISÓ DE GUÈMOL

Revista de Banyoles
núm.955, maig 2013, pp.36-37

Són molts els escriptors banyolins que n'han parlat de Can Cisó. Ho ha fet en Pere Riera (1981), en Frederic Corominas (1990), l'Àngel Vergés (1996), en Guerau Palmada (2005), en Joan Olivas (2007), en Miquel Rustullet (2010), en Jeroni Moner (2010), ... i en la majoria dels casos per denunciar l'estat d'abandó en que es troba. Però en aquest article no és del seu estat del que en voldria parlar - doncs com molt bé titula en Jeroni Moner el seu article, forma part de les Ruïnes que clamen al Cel - sinó que voldria parlar de la seva història, una història que es remunta als segles XII i XIII, quan juntament amb la propera església de Sant Pere i altres masos dels entorns, conformava la parròquia de Guèmol.

Aquest edifici de planta baixa, pis i golfes que avui en dia podem contemplar en avançat estat ruïnós, havia estat una gran masoveria amb unes terres que possiblement degueren limitar amb l'actual plaça Major de Banyoles, quan aquesta encara no era tal plaça, ja que hem de tenir present que el que avui en dia anomenen rec Major s'anomenava precisament rec de Guèmol, tal com consta en el document de redempció dels mals usos del 1263, en que se l'esmenta com a rec de Dagamel (o sigui de Guèmol), doncs el que coneixem com a rec de Guèmol, es va construir en època posterior als altres quatre que ja hi havia a Banyoles. I era precisament aquest rec, el de Gemel o de Gamel - que en aquells anys reculats tenia un recorregut que possiblement passava per fora de les muralles, més a tocar de l'actual avinguda del Països Catalans - el que separava les dues parròquies, la de Sant Esteve i la de Guèmol. Per això es ben lògic suposar que els masovers d'aquest mas, duguessin a pasturar el seu bestiar prop dels Turers.

I si bé, el rec de Guèmol separava les dues parròquies, aquest mas, a la seva vegada, separava el veïnat de Guèmol en dos: el veïnat de Dalt i el veïnat de Baix, un veïnatge que havia arribat a estar format per tretze masos (més aviat masoveries) i dels qual el mas Bret, havia esdevingut un important centre social de tot el veïnatge, tal i com queda constatat per fets com el que la Junta Parroquial de Sant Pere de Guèmol reunida el dia 9 de desembre a les vuit hores del vespre de l'any 1821, per escollir els representats electorals de l'esmentada junta, ho fes precisament en aquest mas, mentre que la que corresponia a la parroquià de Santa Maria dels Turers de Banyoles es feia al pati del monestir de Sant Esteve; o bé pel fet de que a principis del segle XX, per la festa de la Mare de Déu del Roser s’hi ballessin les sardanes a la seva era.

Al llarg de la seva dilata existència, aquest mas ha passat a ser propietat d'una llarga llista de famílies, cosa que ha fet que el nom del mas ha anat variant depenent dels seus estadants o propietaris. Se sap per un capbreu datat els anys 1279 i 1280, que abans d'aquesta data era el mas Capell, i que aquell mateix any el seu propietari n'era un tal Perpinyà de Merlant; i també pel mateix capbreu se sap que existia el mas Guèmol de l'Arnau d'Hort. El pas dels anys i la manca de documentació, no ens permet assegurar però si que ens fa suposar que en algun moment, el propietari del mas Capell deuria comprar part de les terres del mas Guemol, o a l'inrevés i per això a vegades serà conegut per un nom i a vegades per un altres. Així per aquells anys rebrà el nom de mas Guèmol i, més tard, el de mas na Orta o Hortal, en referència aquest darrer a la família de l'Arnau Hort (propietaris del mas). A partir del segle XIV va estar en mans d'una família de mercaders, els Bret: primer en Nicolau i després en Bernat, fins ben entrats el segle XVI, concretament el 1529 que és quan s'esmenta a Baldiri Bret, pagès "propietari del mas Bret, abans mas Orta o mas Nou àlies Capell de Guèmol".

Entrats al segle XVII tenim que entre 1619 i 1622 el te l'Antoni Joan Vallusella; el 1681 el seu propietari en serà Miquel Puig de la Bellacasa, que heretà el mas de la seva mare Margarida Vallusella, hereva de Marianna Vallusella filla d'Antoni Joan; i poc temps després "lo mas Nou i abans Capell, que va ser del mas Bret" estarà en mans de fra Benet Bassedes, infermer i dispenser del monestir de Sant Esteve.

Als segles XVIII i XIX seran els Ramis els que en tindran la seva possessió. El 1756, Josep Arcarons Ramis (que a més n'era el propietari del mas Clos i Mitjavila, el mas Riera, el mas Arveig, el mas Grill i el molí de la Canal) i un segle més tard, ho serà en Francesc de Manresa, hereu dels Ramis. En varen ser masovers, per exemple, Gregori Rats (1633), els Puig (1653), els Port (1689) o Josep Balla i Joan Franch (1723).

Tot just amb el canvi de segle, seran en Narcís Corominas i la seva esposa, Francisqueta Saurina, qui el 1900 es faran càrrec de la masoveria i la casa passà a nomenar-se Can Cisó, substituint així la seva darrera denominació que era la de Cal Nen (malnom dels estadants durant gran part del segle XIX, els Coll). Fill d'ells serà en Sebastià que casat amb la Magdalena Pujolàs Matamala, portaran al món cinc fills: en Pere, la Francisqueta, en Jaume, la Cecília i en Joan Corominas Pujolàs. La Cecília, juntament amb els seus nebots, la Francisqueta, nascuda el 1936, i en Narcís, el 1940, fills d'en Pere i la seva esposa Dolors Gimbernat Quer, seran els darrers estadants de la casa. Als anys setanta la família Corominas va deixar de viure a la casa i actualment es propietat de l'empresa Salvador Serra S.A.

Seguint la tradició del més pur estil de mas, aquesta masia, formada per planta baixa - que correspondria a la part primitiva de la construcció, i a la que se li varen afegir a cavall dels segles XV i XVI, la resta d'elements que podem veure-hi avui en dia - el pis i les golfes que estava orientada a ponent per aprofitar fins el darrer raig de sol i alhora protegir-se de la freda tramuntana, estava bastida en mig d'un prat, aprop d'un curs d'aigua, en aquest cas entre el rec de Guèmol i la font del Remei, per tal de poder regar les seves hortes i assortir d'aigua l'habitatge familiar on també s'hi trobava hostejat el bestiar, que podia anar des de vaques i porcs, fins a gallines i conills, passant pels bous i el matxo que feien servir per llaurar la terra i tirar del carro amb que anaven al mercat a vendre els productes que produïen les seves hortes.

A la façana principal, que s'aixecava majestuosa davant la gran explana que conformava l'era, on es batia i assecava el blat i d'altres cereals, flanquejada per dues espitlleres, destacava una gran arcada d'arc apuntat - que a la vegada que servia d'aixopluc per posar carruatges, també servia per a les típiques feines agrícoles del mas - sobre la que s'hi podien veure dues grans obertures o badius, separades per un pilar que servia de suport del teulat a dues aigües. Aquesta arcada donava pas al porxo on es trobava la porta d'accés a l'habitatge, i a la que s'accedia per una petita escala que salva el desnivell.

A la planta baixa, hi havia les corts, que a l'hivern proporcionava escalfor al primer pis de la habitatge, en la que s'hi podia trobar en primer lloc una gran sala. A la dreta d'ella dos dormitoris, la cuina, una altra sala i un gran foc a terra, i a l'esquerra tres habitacions més i el rebost. I a la planta de dalt de tot, les golfes, la part més seca de la casa, on es guardaven els sacs de gra per assecar i altres productes de la terra.

Però d'aquest passat gloriós ben poca cosa en queda, i pot ser que un dia, tot passejant per aquest indret, trobem tan sols un solar buit.

Bookmark and Share