Articles - Història local

DEL CARRER DE GIRONA A LA PLAÇA DE LES PEIXETERIES

DEL CARRER DE GIRONA A LA PLAÇA DE LES PEIXETERIES

Revista de Banyoles
núm.964, febrer 2014, pp.20-21

A finals del segle XIX la connexió entre el carrer de Girona i la anomenada «plaza del arrabal de S. Pedro» es duia a terme per un estret carreró. Aquest carreró pel que entraven els carros amb les seves mercaderies era tan estret que l'any 1881 en Pere Alsius i Torrent —que tot just hi tenia la farmàcia fent cantonada amb aquest «callejón»—, juntament a altres veïns, ja es queixava a l'Ajuntament de la ciutat —i deia que no era la primera vegada que ho feia— de que el carros que hi passaven, carregats de llenya «de un modo extraordinario», amb el seu fregadís i estrebades causaven destrosses als immobles de cada costat. D'aquesta manera, l'Ajuntament el 22 de setembre d'aquell mateix any va acordar que, a banda de demanar als conductors dels carros que «conduzcan mejor las leñas», de repetir-se els desperfectes, se'ls imposarà una pesseta de multa cada vegada, a més fer-se càrrec de les reparacions pertinents.

I de fet així era, doncs on avui en dia s'obre un carrer de gairebé sis metres d'ample, en aquells anys no feia molt més que un parell de metres, ja que els altres quatre estaven ocupats per dos edificis. Aquest estret carreró acabava en un petit pont que estava flanquejat per baranes de pedra i que permetia creuar el Rec del Tint —aleshores descobert—, i connectar amb la placeta, a banda i banda del qual hi havien dos safareigs públics, que varen romandre en actiu fins ben entrats els anys quaranta, que és quan es va començar a plantejar el cobriment del rec i l'eliminació dels safareigs.

A mitjans dels anys trenta del passat segle, si bé anys enrere ambdues cases eren d'un sol propietari, s'havien partit en dues, de manera que la primera d'elles, la que feia cantonada amb el carrer de Girona, rebia el nom de Can Mirosa (havia estat de la nissaga de metges i cirurgians Mirosa) i la segona, que ho feia amb la placeta de Sant Pere era Can Xalet, o millor dit Ca la Xaleta, ja que si bé el que rebia el nom de Xalet era en Pere Roura, de fet qui portava el negoci que allà hi havia era la seva dona, l'Enriqueta Grèbol i Donadeu, de Sant Hilari Sacalm, a qui li deien la Xaleta.

A la botiga de la Xaleta, s'hi accedia per una porta que donava a la placeta de Sant Pere i que estava situada tot just entre el carrer i la barana del pont i en ella, com molt bé descriu l'Antoni Maria Rigau en les seves Flaires del Tint s'hi podien trobar «[...] llegums cuits, bacallà —sec i remullat—, olives negres i sevillanes, carbur i sosa, sal i oli, sabó i lleixiu, picadores i fregalls,... tot a la vista i a la mà del client. Res encapsat ni embolicat, tot flairant amb agressiva barrija-barreja».

Arribats al mes de setembre de 1936, pocs anys després que la Xaleta es traspassés el seu negoci, i possiblement a causa de les reiterades denuncies del veïns, el Comitè de Guerra va recuperar un projecte redactat i aprovat l'any 1933, i es va començar a plantejar la «reforma del carrer que del de Girona es dirigeix a la plaça Peixeteries» (la placeta de Sant Pere des d'abans del 8 de gener de 1931 es deia de les Pescaderías (Peixateries) per haver-hi les peixateries públiques. El 20 de juny de 1939 va tornar a anomenar-se de Sant Pere).

Però per dur a terme aquest projecte abans es varen haver de complir certs requisits que passaven per indemnitzar els propietaris d'ambdós edificis, tot i que en el cas de n'en Mirosa la negociació fou força ràpida atès que no hi havia estadants i a més sobre l'edifici hi havia una hipoteca pendent de pagament. Això no va passar amb Ca la Xaleta, ja que si bé el negoci ja s'havia traspassat hi havia un arrendador a qui calia buscar una solució i no tant sols pel que fa al seu habitatge sinó també al negoci, ja que aquell no volia marxar del barri.

Al final, i ja dins l'any 1937, s'hi varen posar d'acord «[...] i el masover de la Xaleta es traslladarà ja a la casa del davant [...] desprès d'efectuar les obres necessàries d'adaptació». La Xaleta va rebre la quantitat econòmica acordada, que fou de 3.000 pessetes, i en el solar que va quedar lliure després de l'enderroc —on avui en dia hi ha la seu d'un partit polític—, que feia uns 50 metres quadrats (4m. x 13m.) l'Ajuntament va dir que «s'hi construirà un edifici de peixeteries de nova planta» per la qual cosa en el pressupost de l'any en curs s'havia aprovat un pressupost de 25.000 pessetes per aquest fi. Finalment, passada la Guerra Civil es varen enderrocar i soterrar els safareigs i es va deixar pas lliure al nou carrer. Tampoc no es varen acabar de construir les peixateries municipals en l'espai previst i s'hi varen alçar uns pisos.

Bookmark and Share