Artículos - Historia local

EL «QUEIXAL» DE LIÓ

EL «QUEIXAL» DE LIÓ

Revista de Banyoles
núm.975, gener 2015, pp.16-17

L'any 1959, els directius del Club Natació Banyoles, un cop aconseguit l'objectiu que s'havien marcat de construir un nou edifici, —i que es va inaugurar el mes de setembre de 1960 coincidint amb la Travessia de l'Estany—, se'n varen plantejar un altre: convertir l’estany en un camp de regates olímpic.

Fou amb aquest objectiu, que, el 25 de novembre de 1959, el Club Natació Banyoles va fer un avantprojecte de camp de regates que va enviar a Madrid, a la Delegación Nacional de Deportes, la qual va contestar afirmativament donant llum verda perquè es fes un projecte definitiu «por ser el único sitio en España que actualmente reune las condiciones necesarias para la práctica de dicho deporte».

És així com el mes de març de 1961 neix, de la mà de l'arquitecte municipal Francesc Figueras de Ameller, el «Proyecto de campo de regatas a remo en el lago». Un projecte que tenia en compte les normes de la Federació Internacional de Rem (FISA) pel que fa a adaptar-se a les mides exigides: una longitud de 2.000 metres, amb una profunditat mínima de 3 metres i una amplada entre carrers, en el que hi havien de tenir-hi cabuda sis embarcacions, de 15 metres com a mínim, tot i que cal recordar que en aquells anys només es delimitaven els dos extrems del camp de regates, amb boies de suro o cautxú, tota vegada que el sistema que avui en dia es coneix com a camp Albà, és a dir que cada carrer està separat del seu veí per una línia de boies, no es va implantar per primera vegada fins a l'any 1960 coincidint amb els Jocs Olímpics de Roma, i encara haurien de passar uns quants anys fins que es convertís en un element obligat per la FISA.

Seguint aquestes indicacions, el projecte preveia fer un camp de regates d'una longitud total de 2.110 metres (als 2.000 de competició, s'hi afegien 10 metres, a la zona de la sortida, per donar cabuda a les embarcacions que havien de competir i uns altres 100 metres a l'arribada, per tal que les embarcacions podessin frenar) i una amplada de 90 metres.

Un cop establertes les mesures necessàries, es varen adonar que per tirar endavant aquest projecte els hi faltava una distància de 60 metres, amb la qual cosa només hi havia una solució: allargar l'estany, però calia decidir quina de les dues bandes era millor allargar. Al final, després d'un estudi urbanístic es va optar per la zona de Lió, primer per que urbanísticament era més fàcil, ja que a la zona nord els terrenys afectats eren de caràcter agrícola; segon perquè molts d'ells ja eren propietat del consistori banyolí «el cual en un rasgo que honra a sus componentes y que han demostrado sentirse identificados con los anhelos deportistas de sus conciudadanos, cede gratuitamente dichos terrenos de su propiedad y adquieren el resto de terrenos necesarios para la realización de dicho Campo de Regatas»; i tercer per que «el público puede situarse en el lado Sur-Este, donde en verano está cubierto de las inclemencias solares por existir abundante arbolado».

Al final, els únic terrenys que va caldre adquirir, doncs la resta ja eren de propietat municipal, varen ser a els de l'Antònia Grabuleda Masó (3.128 m²) i de la Concepció Dilmé (2.187 m² quadrats). L'acord es va adoptar en el ple municipal del 17 d'abril de 1961. Els terrenys eren procedents del mas Clos i Mitjavila de Lió.

L'obra va consistir en fer un «caixal» de 60 metres de llargada per 100 metres d'amplada i 2 metres de fondària, dipositant la terra extreta no molt lluny del lloc de l'obra «ganando así unos terrenos que hoy en dia son pantanosos».

Per tal d'evitar el corriment de terres, es va perfilar l'obra amb un mur de contenció en el que se li varen practicar sis entrants on poder-hi enquibir la popa dels bots més llargs «outrigers de 8 remeros», mentre que la resta es subjectarien des d'unes plataformes mòbils flotants.

Per dur a terme aquestes obres el Club va rebre una subvenció de 800.000 pessetes de la Delegación Nacional de Deportes i les perforacions i el moviment de terres van anar a càrrec de l’empresa del president del Club, Josep Maria Agustí.

Però encara hi havia una darrera actuació per fer, ja que «en el centro del Lago, habrá que excavar una punta o cabo saliente en una longitud de 9 metros, por 10 metros de ancho y a una profundidad de 3 metros» per tal d'adaptar-se a les exigències de fondària.

Per fi, el 14 d'agost de 1964, amb l'obra acabada, es va dur a terme la inauguració oficial de la nova de pista de rem, en un acte que fou recordat molt de temps, ja que aquell dia, l’estany va ser l’escenari d'un històric duel entre les universitats d'Oxford i Cambridge, que per primer cop en la història traslladaven la seva rivalitat fora de les aigües del Tàmesi. L’èxit de públic va ser clamorós i unes 10.000 persones van seguir en directe la competició.

Bookmark and Share