Articles - Història local

EL SERVEI DE TELEGRAFIA A BANYOLES

EL SERVEI DE TELEGRAFIA A BANYOLES

El Pla de l'Estany
número 78, desembre 2014, pp.21-24.

Evidentment, si haguéssim de fer un article sobre com s'ha comunicat la gent en la distància al llarg dels anys, hauríem de parlar tant de la comunicació sonora, com de la visual i l'escrita: per mitjà de tambors o xiulets, per exemple, en el primer cas; mitjançant senyals de fum o foc, o, fins i tot lluminoses, en el segon, i per últim, per mitjà de tabletes, papirs o paper, en el tercer. Però no és el cas d'aquest article remuntar-nos en la nit dels temps, sinó parlar dels sistemes de comunicació que varen evolucionar a partir del segle XIX i que són els que ens toquen més de prop: la telegrafia, la telefonia i el servei de correus.
Si parlem de la telegrafia, hauríem de començar per la telegrafia òptica, però no serà el cas ja que considero que, en Jaume Prat i Pons, ja va fer un estudi prou intens sobre aquest tema, en un seu article publicat a la revista El Pla de l'Estany número 46, amb el títol «La telegrafia òptica al Pla de l'Estany». En ell feia un repàs de les diferents restes que queden a la nostra comarca de les anomenades torres de telegrafia i que configuraven part de les línia de telegrafia òptica general Madrid-La Jonquera, com és el cas de la Torre de Fellines a Vilafreser, o bé de la línia militar Girona-Vic, per Olot, que seria el cas de la Torre del Puig Coromines de Cornellà del Terri, la del Puig Ginestar a Sant Miquel de Campmajor i d'una tercera, que es trobaria situada entre aquestes dues, a Banyoles, i que intermitentment va funcionar entre 1849 i 1862.
És en aquest punt on voldria començar aquest article: en la torre de telegrafia òptica que hi havia a Banyoles. I entre els possibles llocs, en Jaume Prat enumera la possibilitat que l'antic edifici dels Pares Servites de la plaça dels Estudis, on avui en dia hi ha el Museu Darder, albergués aquesta torre. Per fer aquesta afirmació es basa en una carta que, segons diu, actualment es pot trobar a l'Arxiu Històric de Girona en la que l'alcalde de Banyoles, Tomàs Sala (1/1848-1/1850), responia a una carta del Capità General de Catalunya, en la que aquest li preguntava sobre un possible edifici per ser utilitzat com a caserna i l'alcalde li esmentava precisament l'antic convent dels servites. I de fet sabem per exemple que l'any 1848 —precisament quan es comença a construir aquesta línia— l'edifici fou ocupat per la guarnició que hi havia a la Vila, que el va fer servir de caserna fins al 1852, any en que es dicta una ordre on s’insta l’escola a que es traslladi del monestir a l’edifici dels servites, ja que la tropa ja havia abandonat l’edifici. Precisament aquest mateix any 1852, l'alcalde de Banyoles envia una carta al bisbe de Girona —datada el 18 de febrer i conservada a l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany— on li diu que actualment l'edifici dels servites, que en principi s'havia destinat a escoles «[...] se halla ocupado éste por disposición superior, con motivo de las circunstancias, por el destacamento perene que guarnece esta villa y torre telegráfica construida en el mismo edificio. [...]». Aquest edifici, el 1872 els republicans el varen ocupar i el varen fer servir de «casa cuartel de los voluntarios de la libertad», fins que el 1873 per ordre del comandant en cap de les tropes carlines, Francesc Savalls, fou enderrocat, quedant un solar buit, ja que les pedres que es van treure de l’enderroc de l’antic edifici varen servir per arranjar la carretera que donava la volta a l’estany, fins l'any 1890 en que es va inaugurar el nou edifici de les escoles en aquest mateix lloc.

La telegrafia a Banyoles
Com hem pogut veure, la vida de la telegrafia òptica fou molt i molt curta, i de fet a Espanya va quedar obsoleta definitivament l’any 1857, quan els darrers escèptics varen comprendre que no podia competir amb la telegrafia elèctrica, que en un principi emprava el sistema Morse, —del que precisament aquest 2014 celebrem el 170 anys de la primera transmissió—que feia coincidir cada lletra o número amb una successió variable de punts i/o ratlles, enviant aquesta informació amb el senzill mètode de connectar o desconnectar, més o menys temps, un circuit elèctric.
La veritat, però, és que la vida de la telegrafia elèctrica també fou curta ja que el descobriment fet per Hertz sobre les ones electromagnètiques, juntament amb la obstinació d’en Marconi per tal d’enviar la informació sense emprar les línies elèctriques, va donar lloc a que a finals del segle XIX ja es comencés a parlar de telegrafia sense fils, que tot i que feia servir el mateix sistema de codificació, es diferenciava de la primera en el fet de que els impulsos no es transmetien mitjançant un suport físic, com era el cable, sinó mitjançant ones de ràdio.
Desaparegut el cos de Telegrafistes Òptics, l’any 1856 es va crear el cos de Telègrafs, al que des de l’any 1869 i fins al 1895 es va unir el de Correus, separant-se de nou fins a la seva unificació definitiva duta a terme l’any 1981. I durant molts anys, tot i que en molts casos compartien edificis, com a Barcelona, estaven totalment separats en àrees ben assenyalades, de tal manera que els empleats d'ambdues empreses es veien com a rivals, en la que uns eren «els dels fil» i el altres «els de la saca».
Durant aquest primer període quan els dos estaments varen estar units, la Dirección General de Correos y Telégrafos de España va obrir a Banyoles la seva oficina. El Bañolense de 18 de setembre de 1887 ja anunciava que «[...] a fines de esta semana o principios de la próxima estarà ya terminada la via telegràfica entre esta villa y Gerona[...]» i afegia que es tenia que agrair «[...] al inteligente jefe de Telegrafos nuestro amigo el Sr.Montserrat [...]» que s'hagués aconseguit aquest servei que tants beneficis podien reportar a la ciutat. I dos mesos més tard, es feia realitat segons informava La Gaceta de Madrid del 18 de desembre de 1887: «El día 5 del corriente se abrieron al público con servicio limitado las estaciones telegráficas de Bañolas y Guetaria, en las provincias respectivas de Gerona y Guipúzcoa», ostentant, segons el El Telegrafo Español del 13 de febrer de 1891, la categoria de «Estafeta limitada de segunda clase servida por auxiliares permanentes». Una idea apuntada per El Bañolense el 29 de maig del mateix any deia que: «La Dirección general de Correos y Telégrafos, ha aprobado los estudios y presupuestos correspondientes a la linea telegráfica de esta población. Si el vecindario apoya a la Corporación municipal contribuyendo a la lista de la suscrición iniciada ya con este objeto, probablemente podremos disfrutar de tan notable adelanto el verano proximo». Un fet que com hem vist va ser una realitat el dilluns dia 5 de desembre, tal i com seguia informant la mateixa publicació: «El lunes último segun estaba anunciado se verificó la apertura de nuestra estación telegrafica. A las once de la mañana se personó en el local una comisión del Ayuntamiento presidida por el Señor Alcalde y se pusieron los siguientes telegramas [...]». I és que, a tall d'inauguració, l'alcalde va enviar un telegrama al Director General de Telègrafs i un altre al Governador Civil, i per la seva banda El Bañolense en va enviar a La Nueva Lucha i El Semanario de Palamós. I precisament d'aquesta darrera població va venir destinat a Banyoles el primer responsable, segons s'informava ja a mitjans de novembre «Ha llegado ya a esta villa el oficial de Telegrafos D. Bernabé Segovia que ha sido destinado a nuestra estación [...]».
Però el que falta saber és on estava ubicada aquesta primera oficina de telegrafia. En el període que va des del 1852, quan la torre de telegrafia òptica estava situada a l'edifici del pares servites, al 1887, data de l'apertura de la nova estació telegràfica, no sabem on estava situada l'oficina de telegrafia, ja que l'antic convent dels servites estava derruït i encara faltaven tres anys per a la inauguració d'un nou edifici escolar, a la plaça del Estudis número 2. En tot cas, l'any 1910, en aquest edifici de les escoles hi estava ubicada l'oficina de telègraf, ja que en una fotografia d'aquest any, al cim de la porta de l'esquerra d'aquest edifici escolar s'hi pot llegir «Correos y Telégrafos».
En aquest període, probablement, l'oficina de telègraf estaria situada en el mateix edifici que la de correus i compartirien ubicació. Una suposició podria ser que al començament estigués a la carretera de Girona a Olot, fent cantonada amb el carrer de Colom, i que el trasllat s'efectués ja el mateix any 1890, tot just acabat el nou edifici, que era municipal, doncs precisament aquest any surt als pressupostos de l'ajuntament sota el concepte de lloguer d'estació telegràfica (i posteriorment, quan no estava situat en edificis municipals el lloguer anava a càrrec de l'Ajuntament banyolí, sobretot des del 1915).
Tanmateix, sabem que a l'any 1898, segons informava El Semanario de Bañolas, correus es va traslladar al carrer de l'Aurora (a l'actual Àngel Guimerà), a la casa propietat dels Manresa, juntament amb telègrafs. I abans del 1897 estava a l'extrem de la carretera d'Olot (a la casa de Pau Pujol i Bernich i abans a la de Jacinta Pujol Macià, vídua del paleta Joan Torroella, al carrer d'Alfons XII, número 15, l'actual de la Llibertat). Aviat, però, aquest mateix any 1898 o l'any següent es deuria traslladar al locals de les escoles, a la plaça dels Estudis, on hi va restar fins més o menys l'any 1914. Després va passar al passeig de la Indústria (números 7 i, més tard, 4). Durant la Segona República i Guerra Civil estava a la carretera de Figueres.
Aquesta suposició de que podria estar a la carretera està fundada en el fet de que en aquest lloc, l'any 1865 hi havia ja l'oficina de correus i amb qui recordem que aquest any de 1887 formaven un mateix cos amb un mateix responsable, tal com deia El Bañolense del mes de gener de 1888: «[...] el Administrador de Correos de esta Villa, Sr. Segovia [...]», el mateix Segovia que era el responsable de telègrafs. I el 1867 estava en la casa on hi donava classes il·legalment Silvestre Martí.
Però a banda d'exercir els dos càrrecs, en Segovia impartia classes per a formar nous telegrafistes, tal i com llegim a la premsa de l'any 1889: «Carrera de Telégrafos: Preparación completa. Teòrica y Practica. Para el ingreso en dicho cuerpo, por el Oficial 1º del mismo. D. Bernabé Segovia (Bañolas. Estación Telegráfica)». I això que feina no li faltava, ja que aquell primer any en que aquesta oficina va entrar en funcionament, es varen enviar un total de 792 telegrames, d'ells 26 internacionals, i se'n varen rebre 867, d'ells 20 d'internacionals.
Tot i la formació de nous empleats, s'ha de tenir present que el personal pertanyia al «Cuerpo del Estado», motiu pel qual era l'Estat qui feia els nomenaments per tal de venir destinat a Banyoles. Podem llegir en la a revista Electron, una publicació informativa del Cuerpo de Telégrafos, alguns noms i càrrecs dels empleats d’aquesta oficina. El número del mes de març de 1899, informava que l’oficial segon Lorenzo March Rota havia estat destinat de Banyoles a Barcelona (el 1894 era també administrador de correus), que el també oficial segon Juan Bautista Gómez Serrano de Banyoles a Cervera, i per últim que l’oficial tercer Silvio Urtasun Osacar de Barcelona a Banyoles. El número de juny, d’aquell mateix any, deia que l’oficial tercer Silvio Urtasun se l’havia traslladat a Cervera i que l’oficial segon Juan Bautista Gómez, havia tornat a Banyoles des del seu destí de Cervera. Per últim el número del mes de febrer de 1900, tornava a comentar que oficial segon Juan Bautista Gómez havia estat traslladat a Santa Coloma de Farners, mentre que l’aspirant segon Ruperto Quilez González se l’havia destinat a Banyoles, des de la Central on estava destinat (i el 1901 vivia a la plaça dels Estudis, a la mateixa oficina, tenia 28 anys i havia nascut a Infantes, província de Ciudad Real). Segurament va ser substituït el 1906 per Francisco Ballesteros (que vivia al mateix edifici telegràfic amb la seva dona).
Possiblement, i tenint en compte que hi havia diferents graduacions, deurien ser bastants els treballadors que varen passar per Banyoles, com per exemple l'Ignasi Baixeras, de qui el diari local La Defensa deia el setembre de 1911: «Prestarà servei a Banyoles», com oficial de telègrafs. Però tot i el llarg llistat que de bon segur ha d'haver-hi, el que sí que és cert és que el nom d'uns han perdurat més que d'altres en la memòria dels banyolins. En Pau Rodríguez Caixàs, periodista i director de El Bañolense, va estudiar per telegrafista possiblement amb en Bernabé Segovia, i del que se sap que en 1892 ja treballa de telegrafista a Girona. En Francesc Ballesteros, promotor a Banyoles del futbol i l'escoltisme, i de qui el que havia estat l'arquitecte municipal, en Paco Figueras deia «[...] venia d'Extremadura i al temps que als Catòlics hi havia el Batalló Infantil, Ballesteros amb nois del Sport va fundar «Els Exploradors». En Figueras seguia recordant que, amb ell, havia après el llenguatge morse, que era el llenguatge emprat pels telegrafistes. En Ballesteros va estar-s'hi a Banyoles fins l'any 1916 segons un informe de l'11 de març de l'Ajuntament de Banyoles, que deia que s'adheria a la manifestació de simpatia i sentiment per el trasllat, a instància pròpia, del cap de telègrafs Francisco Ballesteros, a qui possiblement deuria substituir un tal E. Bel, del qui el Boletín Municipal del 15 d'octubre de 1918 deia que era el «Jefe de telegrafos».
Un altre telegrafista que ha passat a la història fou en Castor Turégano, el qual allà per la dècada dels anys vint, juntament amb la seva esposa Maria Dolors Vila Cañadas, mestre de l’Escola de la Vila, varen obrir a l'actual carrer de la Llibertat, a la planta baixa de la seva casa particular, l'Acadèmia Ibèrica, on ensenyaven batxillerat. El matrimoni va tenir varis fills, entre ells l'Àngel, en Castor i en Gabriel, els quals el curs 1932-33 eren alumnes de l'Escola d'Arts i Oficis. Es dóna la circumstància que, el segon dels fills, va seguir les passes del pare i va estar destinat a Sant Sadurní d'Anoia, on es trobava l'any 1959, i del que es deia que era «un personatge que sabia fer de tot: impartia classes de matemàtiques, atenia l’oficina de telègrafs i feia d’ajudant de quiròfan».
També perdura en la memòria el nom del successor d'en Turegano, que havia plegat a finals de gener de 1936, segons va al·legar, per assumptes familiars: en Mariano Hispano, que també es va fer càrrec de l'Acadèmia Ibèrica, però sense tenir l’empenta que tenia el seu predecessor, que fins i tot va llogar un noi com a encarregat del telègraf per ell poder-se dedicar més hores a l’ensenyament, l’any següent l'acadèmia va tancar les seves portes.
Posteriorment, el 1948 (i fins a l'octubre de 1957) va estar al carrer d'Alfons II (l'actual de la Llibertat) 26 o 28 (en un segon pis). El setembre de 1956 Francisco Jiménez era el «celador de Telégrafos». I el 1957, quan es va tornar a reunificar amb Correus, l'encarregat era Salvador González Martín. A partir de llavors va unir la seva sort al servei de Correus (situat en aquell moment en una casa propietat d'Esteve Costa al carrer de Jacint Verdaguer, a tocar a la plaça de les Rodes) i, més endavant, des de 1967 en el nou edifici al carrer dels Servites.

Bookmark and Share