Articles - Història local

ELS EDIFICIS DELS HERMANOS

ELS EDIFICIS DELS HERMANOS

Revista de Banyoles
núm.959, setembre 2013, pp. 40-4

Arrel de la decisió presa l'any 1903 per Emile Combes, president del Consell de Govern de França, que decretava la clausura i expulsió de l’ordre de Sant Gabriel de França, molts dels frares que formaven aquesta ordre varen traspassar els Pirineus i s'instal·laren a Catalunya. Fou d'aquesta manera que el 2 de desembre de 1904 arribaven a Banyoles —després d'haver-se establert ja a Girona (1903) i Castelló d'Empúries (1904)— els Germans Gabrielistes, els Hermanos, instal·lant-se al Carrer de Sant Martirià, a tocar de la Plaça d’en Ges.

L'edifici escollit —actualment desaparegut— es trobava situat als números 35-37 d'aquest carrer que també va ser conegut, segons diu el pare Ligori —el primer superior que va tenir aquesta comunitat a Banyoles—, com a carrer de les Escoles. I tot i que en un principi varen tenir certs problemes per obrir l'escola, problemes que el pare Ligori no explica, al final i gracies a la col·laboració d'una comissió formada per diversos prohoms banyolins, Melcior Barceló, Joaquim Coromina, Martirià Butiñá, Joaquim Boschmonar Guardiola i Joan Frigola, de Mata, es varen poder solucionar, de manera que l'escola va poder obrir el dia 1 de març de 1905, tal i com estava previst.

Aquesta finca, que estava administrada per la família Barceló, era un edifici de tres plantes de 12 x 12 metres cadascuna. A la planta baixa es trobava la cuina, el menjador, l’habitació del servei i una galeria; al primer pis dues aules, una sala i una altre galeria; i al segon pis dues aules més i el dormitori de la comunitat. Cal a dir, que cadascuna de les aules, tant les del primer pis, con la del segon, tenien unes dimensions de 12 x 4 metres.

Els Hermanos varen romandre en aquest edifici fins a finals de l’any 1915, data en que acabava el contracte d'arrendament, però al no posar-se d'acord amb el seu propietari per renovar-lo —tota vegada que pel que sembla l'amo de la finca volia donar-li un altre destí a l'edifici—, es varen veure obligats a buscar un nou emplaçament per l'escola.

D'aquesta manera va començar la cerca d'un nou edifici, per la qual cosa varen comptar amb l'ajut d'una comissió, dirigida per M.Butiñà, tal i com ja va passar a la seva arribada a la ciutat. En primer lloc es varen fixar en Can Bach —actualment Can Lavall—, però no van poder arribar a cap acord. Varen seguir buscant un edifici que s'adaptés mínimament a les seves necessitats i per fi en van trobar un, situat al número 4 —després numero 1— del carrer de Sant Pere, propietat de la Dolors Noguer Garrofa, un edifici compost per un soterrani amb arcs sostinguts per pilastres centrals, en una distribució que es repetia a la planta baixa. Després li seguien dues plantes més, amb pilars que seguien la mateixa distribució que a les plantes inferiors, i unes golfes.

La data més antiga que tenim al voltant d'aquest edifici, o millor dit al lloc on es va construir, es remunta a finals del segle XVIII, concretament al 1793, quan Francisco Llach Gual, blanquer, va comprar a Margarida Dorda, vídua de Francesc Cabanellas, botiguer, un tros de terra de regadiu situat a Banyoles «ÿ en lo Carrer de Sant Pere mes baix vulgarment dit Especiatus». Serà en aquest terreny on dins la primera meitat del segle XIX els Llach construiran un edifici destinat possiblement a blanqueria.

Aquest edifici a finals de segle, estava en mans de Ramon Massaguer Febrer, que l'havia comprat el 1891 a Josep Lluís Ros, hereu del blanquer Josep Ros i Llach. El 1905 va passar a mans de Narcís Noguer; i la seva hereva Dolors Noguer, el va llogar als Hermanos.

Situat a tocar de l'Hospital, s'hi accedia per un estret carreró —recordem que l'actual carrer de la Pia Almoina no es va obrir fins el 1940 per la qual cosa es va haver d'enderrocar aquest darrer edifici— i a la part del darrere tenia un gran pati que es perllongava, passant per la part del darrere de l'Hospital, fins a part de l'actual zona enjardinada de la muralla.

Després de fer un mínim de modificacions, —com explica el germà Augusto José, director de l'escola en aquesta segona etapa—, entre elles dotar-lo d'il·luminació, ja que no en tenia de cap tipus, tret de la llum natural que entrava per les obertures, va quedar configurat de la següent manera: a la planta baixa hi havia tres aules de 9 x 6 metres; al primer pis dues aules més de 9 x 6 metres, així com la cuina, el rebost, el menjador i un saló; al segon pis 12 habitacions de 3 x 4 metres, de les que una servia d’oratori, una altra de sala d’estudi i la resta de dormitoris dels frares; i al darrer pis hi havia un graner obert que servia de traster, així com per «prendre el sol a l'hivern i la fresca a l'estiu».

Aprofitant les vacances de Nadal de l'any 1915 es va procedir a fer el trasllat d'un edifici a l'altre, de manera que a primers de gener de 1916 s'obria el nou Col·legi de la Immaculada, el qual va estar en actiu fins a l'esclat de la Guerra Civil, quan la majoria dels Hermanos varen fugir, el uns a França i els altres retornant a la vida civil.

Acabada la conflagració, per manca de personal, l’escola ja no va tornar a obrir les seves portes, tot i que, un d'ells, el Hermano Benito, que havia estat professor dels petits i que s’havia refugiat a França, va tornar a Banyoles, instal·lant-se en dues aules de l’antic edifici de l’escola, fins a començaments dels anys quaranta, en que el consistori banyolí va posar-hi els seus ulls en l'edifici per tal d'intentar pal·liar la manca d'espai que patia l'Escola de la Vila. D'aquest manera, l'edifici del carrer de Sant Pere tornava a convertir-se en escola.

El 15 d’octubre de l’any 1940, el Consistori signava, amb valor 1 de gener de 1941, amb Joan Geli Noguer, propietari de l’edifici [fins els anys cinquanta en que va passar a mans de Pere Lavall Cervera], un conveni per cinc anys de durada —tot i que al final s'hi varen estar 17 anys—, per tal de llogar, per mil cinc-centes pessetes anuals, l’edifici del carrer de Sant Pere i el pati annexat al mateix. Després de fer les obres d'arranjament necessàries, el 12 de juliol, Francesc Figueras, l’arquitecte municipal, redactava l’informe on deia que l’edifici ja estava enllestit.

A finals de1 1942 les nenes de l'escola pública s'instal·laven en la nova escola, on hi varen romandre fins l’any 1958 en que es va inaugurar la nova escola de la vila.

Bookmark and Share