Articles - Història local

ELS HERMANOS

ELS HERMANOS

Revista de Banyoles
núm. 855-856/857-858, juny, juliol/agost i setembr

LA BANYOLES DE LES DARRERIES DEL SEGLE XIX

Fins el 1835, amb l'aplicació de la denominada desamortització de Mendizábal, l'ensenyament religiós a Banyoles havia estat concentrat entre el Monestir i l'edifici de la Plaça dels Estudis, entre el monjos del Monestir i els pares servites. A partir d'aquesta data, desapareix la presència religiosa a casa nostra i la tasca pedagògica queda en mans totalment laiques. Per emplenar aquest vuit, als voltants del 1850, els Escolapis tracten amb l'Ajuntament, però l'acord no arriba a tancar-se. Uns anys més tard les que si ho faran seran les ordes religioses femenines: el 1858 les Carmelites, el 1862 les Clarisses i el 1875 les del Sagrat Cor.
D'aquesta manera arribem al segle XX, amb un variat mosaic d'escoles: d'una banda l'escola pública, d'altra les escoles religioses femenines i enmig, un reguitzell d'escoles privades, la majoria d'elles fora de la llei. Això ens dóna un panorama escolar força complert a nivell femení, però molt desatès, tret de l'escola pública, a nivell masculí. I és en aquest context que els "Hermanos" arriben a Banyoles l'any 1904, per omplir el buit que hi ha a l'escola privada-religiosa masculina.

LA CONGREGACIÓ DELS GERMANS DE SANT GABRIEL

L'any 1903, l'Emile Combes, president del Consell de Govern de França, decreta la clausura i expulsió de l'orde de Sant Gabriel de França, fet que comportà que molts d'ells traspassaren els Pirineus i s'instal·laren a Catalunya. La primera comunitat arriba a Girona, al carrer de les Beates núm.2, l'agost del mateix any (on funcionà un seminari fins l'any 1906, en què és traslladat a Malgrat). A partir d'aquí s'expandiren per tot Catalunya, obrint escoles a diferents poblacions: l'any 1904 el Col·legi Sant Gabriel a Castelló d'Empúries i el del Sagrat Cor a Torroella de Montgrí, el 1905 el de la Immaculada a Banyoles i el de Sant Josep de Sant Sadurní d'Anoia, el 1906 el de Sant Gabriel a Valls ...
El primer col·legi dels "Hermanos" al carrer de Sant Martirià (1905).
A finals de l'any 1904, concretament el 2 de desembre, arribaven a Banyoles els Germans Gabrielistes - "els Hermanos" com se'ls conegué popularment -, i s'instal·len al carrer de Sant Martirià, a tocar de la plaça d'en Ges, (actualment l'edifici està enderrocat, però per situar-nos correspon als números 35-37). Lloguen una finca regentada per la família Barceló (una de les condicions que aquests van posar és que havien de fer-se càrrec de l'educació dels seus fills). Aquest era un edifici de dos pisos, amb una superfície de 12 x 12 metres. A la planta baixa es trobava la cuina, el menjador i l'habitació del servei; al primer pis dues aules i una sala; i al segon pis dues aules més i el dormitori. Les classes tenien unes dimensions de 12 x 4 metres.
Aquí van començar la seva labor educativa, obrint les seves primeres aules l'1 de març del 1905, sota la batuta del germà Ligori (Luis Bourasseau Gaborit), i ajudat pels germans Adrien, Gabriel-Perboyre i Mamertin.
En un primer moment hi havia una matrícula de 60 nens, que l'abril es va ampliar amb una cinquantena més; i que amb el pas dels anys va anar augmentant (al començament del nou curs, el setembre de l'any 1905, 170 alumnes; el 1907, 190; el 1908, 220).
Aquest mateix any, 1905, en el cens de la població trobem que en aquest edifici hi viuen Luis Bourasseau Gaborit, Felipe Blanchot i Miguel Courtiny, que porten deu mesos a la població, José Guittard, que en porta nou, i Juan Gemin Chevrollais, Emilio Courgeau Denechaut i Agustin Canet Cabanes, que en porten quatre. Tots ells son de nacionalitat francesa.

ELS PRIMERS ANYS

En una carta de l'any 1924, el que fou director de l'escola entre els anys 1919 i 1924, el Germà Augusto José, explica molt clarament com van ser els primers dies: " ... es comença amb 60 nens molt desorientats de veure que se'ls demana a l'ordre i a la disciplina, no estant gaire acostumats a totes aquestes coses; però després d'un mes, gràcies a la paciència dels frares i el caràcter, malgrat tot, dòcil dels nens, els atropellaments i els crits van cessant i es pot començant a treballar una mica seriosament ..."
Uns dels grans problemes de la comunitat era l'econòmic i per augmentar els seus ingressos, comencen durant els mesos d'hivern de 1906 uns cursos a la tarda, que va ser un èxit quant a participació, però l'esgotament que comportà això per als "hermanos", no compensà la part econòmica (era molt difícil que la gent pagués), i els cursos es dissolgueren.
L'any 1906 el germà Ligori és destinat al noviciat que hi ha a Girona i és reemplaçat pel germà Miquel dels Àngels, però aquest canvi no fou del gust de la família Barceló, ja que quan el frare era fora, l'escola passa per fortes penúries econòmiques, i amenacen amb rescindir el contracte. Després de diferents pressions, el frare torna a Banyoles i els seu successor ocupa la plaça que ell tenia destinada en el seminari.
El setembre de 1906, s'inicien dos nous cursos: un de comptabilitat per als més grans i un altre de dibuix, encara que sembla ser que no eren uns cursos massa seriosos, car els alumnes "ne venant pas régulièrement".
L'any 1910, la comunitat segueix sent totalment francesa: Luis Bourasseau Gaborit (director), Emilio Corgeau Denechaut, Casimiro Escudier Hobrard, Luciano Force Sauret, Francisco Guitart Gendre i Paulino Sudres Mazars.
A finals de l'any 1914, la família Barceló deixa d'ocupar-se del càrrec d'administrador de la finca i es nomena una comissió per dur a terme aquesta tasca. Per augmentar els ingressos dels frares, que eren força minsos, aquesta comissió proposa que comencin a impartir classes de batxillerat, cosa que fan, encara que amb més pena que glòria, fins a l'any 1917, en que se suprimeix aquest curs.

EL COL·LEGI DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DEL CARRER DE SANT PERE (1916)

Els Hermanos varen romandre a l'edifici del carrer de Sant Martirià fins a finals de l'any 1915, quan el contracte d'arrendament va acabar, i el propietari no va voler renovar-lo. Varen que buscar un nou local.
A començament de l'any 1916 es traslladaren al número 10 del carrer de Sant Pere. A la planta baixa hi havia tres sales de 9 x 6 metres, al primer pis dues sales més de 9 x 6 metres, així com la cuina i el menjador; al segon pis 12 habitacions de 3 x 4 metres, una servia d'oratori, una altra de sala d'estudi i la resta de dormitoris dels frares; i al pis de sobre un graner obert que servia de traster.
En el cens de la població de l'any 1915, ja podem veure que la comunitat ha deixat de ser estrictament francesa, i, a part d'ells, hi ha un català i un espanyol: així doncs trobem encara Luis Bourasseau Gaborit, director (que porta des de la fundació de l'escola) i Luciano Force Sauret, (que en porta cinc), tots dos de nacionalitat francesa; Luis Guiu Callís, que hi porta dos anys i és de Vidrà, i Rufino Pardo Ugarte, que hi és fa uns quants mesos i és de la província de Burgos.
A finals de la segona dècada, la situació econòmica del centre és molt precària i el Provincial de l'orde vol tancar-lo, però la població de Banyoles s'hi oposa i gràcies a la intervenció de Martirià Butiñà (ex-alcalde de Banyoles), s'aconsegueix que el novembre de 1921, el Consistori atorgui una subvenció anual de 1.200 pessetes a canvi de fer un curs de dibuix. El curs 1921-22 es fan unes normes de funcionament de la Escuela Municipal de Dibujo, dirigida a nens entre 12 i 20 anys: "enseñanza especial para jovenes obreros". "La escuela dedicarà especial atención a la enseñanza del dibujo lineal, sin prejuicio de las ampliaciones que estime convenientes el professor de la misma". L'horari era de 18 a 19 a l'hivern, i de 19 a 20 a l'estiu.
L'any 1920, la comunitat a sofert un canvi bastant significatiu, d'una banda el que havia estat director des de la seva fundació, el germà Ligori, deixà l'any anterior el seu càrrec essent substituït per l'únic germà francès que queda a la congregació banyolina, el germà Augusto José (Pedro Vesput Audigier) que ja portava cinc anys a Banyoles. Tots els altres ja són de nacionalitat espanyola, i concretament de la província de Burgos: Mariano del Campo Sagredo (germà Javier Maria) que porta quatre anys, Ramon Abad Saez, Felipe Hernando Aboneo i Crescencio Garcia Alonso, que en porten dos.
Tot i ser una escola religiosa no tenien cap lloc on fer els serveis religiosos (tret d'un petit oratori d'us exclusiu de la comunitat), i la mainada, quan els diumenges feien catecisme, es repartien entre el Monestir i Santa Maria.
El 1930, la comunitat segueix tenint un superior francès: Luis Courgeau, encara que la resta de la comunitat la formaven els burgalesos Teofilo Marina (germà Manuel), Aniceto Álvarez (germà Gonzaga José), Cayo Bañuelos (germà Salvador) i Vicente Muñoz.

L'ORGANITZACIÓ ESCOLAR

El caràcter del centre era el d'una escola religiosa privada que era pagada íntegrament pels propis alumnes. A l'època en què el director era Agustí Barceló i Morgat, arribà a tenir uns dos-cents alumnes repartits en quatre seccions o cursos: infantil (5 a 7 anys), elemental (de 7 a 9), mitjà (9 a 11) i superior (de 11 a 13).
Els alumnes estaven classificats per seccions dins de cada classe, normalment dos en cadascuna i l'horari escolar era de dilluns a dissabte fins a les cinc de la tarda, tret del dijous per la tarda que es feia un berenar als afores (Estunes, Can Puig, ....). Pel que fa al nivell dels seus estudis, hi ha un informe de l'inspector d'ensenyament datat l'any 1924 que diu: " ... los Hermanos Gabrielistas se distinguen en la enseñanza de la Aritmética, no dando iguales resultados la de las otras asignaturas, incluso la de Religión que alcanza mejores rendimientos en la Escuela Nacional Graduada".
El sistema pedagògic del centre, seguia sent força afrancesat, com ens ho demostra que bona part dels llibres que feien servir (Gramàtica, Historia Sagrada, Historia de España, Cal·ligrafia) eren de l'editorial FTD (Frère Théophane Durand). Aquesta editorial era del Maristes i, a l'igual que els Gabrielistes, eren d'arrels franceses i també es van instal·lar a Girona, fundant la seva pròpia editorial l'any 1890. De segur que el sistema era força diferent de l'emprat a casa nostra. Josep Pla, estudiant al col·legi Marista de Palafrugell ho descriu molt bé en el seu llibre Girona, un llibre de records, publicat per Ediciones Destino l'any 1952: "...El germà superior em preparà, més aviat de mala gana, per a l'entrada en el batxillerat. Compràrem els llibres i programes que exigien els catedràtics de l'Institut de Figueres, que resultaren ésser d'un confusionisme i d'una complicació sorprenents. Comparats amb els manualets francesos de primer ensenyament que estudiàvem, tan clars, tan delicats, tan senzills, els llibres oficials de text em produïren l'angúnia que als temperaments nerviosos provoca el desordre, l'obscuritat i la falta de mesura. Les coses es complicaren encara, per l'aiguabarreig lingüístic del col·legi: el professor era francès, jo coneixia el català familiar, i havíem d'estudiar en argot acadèmic madrileny... Un malson.."
La resta de llibres es repartien entre un altre editorial religiosa, les Matemàtiques de Bruño i una editora gironina: Dalmau Carles, amb les Ciències, l'Aritmètica Comercial i la Geografia.

EL COL·LEGI JAUME BALMES

En el moment de la instauració de la II República, el director de l'escola era un frare francès anomenat Juan de Àvila (hem de tenir present que fins aleshores la majoria dels "hermanos" eren o bé castellans o bé francesos). Aquest es va veure obligat a plegar doncs una de les condicions, entre moltes d'altres, que va comportar el nou règim fou la de que el director havia de ser català, i així va ser com la direcció va passar a mans del germà Pau, Martí Rafeques, fill de San Pau d'Ordal. Un altre del canvis que van sofrir va ser la formació d'una societat, presidida pel pare d'en Gussinyè, un dels alumnes de batxillerat, perdent el nom de l'escola de la Immaculada Concepció per passar anomenar-se Jaume Balmes. També van ser obligats a treure's la sotana (la congregació ho va demanar a la Nunciatura l'any 1933) i vestir de paisà i donar classes de català, cosa que fins aleshores no es feia, ja que fins i tot les lectures es feien en castellà amb un llibre anomenat "Juanito".
Seguint les noves normes dictades per la República, l'any 1934 començaren a impartir un batxillerat reglat, encara que no tenien potestat per fer els exàmens i els alumnes s'havien de traslladar a Figueres. Durant aquest anys també es van fer classes de comerç, francès, tenidoria de llibres, dibuix i mecanografia, fins l'any 1936 en què va esclatar la guerra i van haver de tancar. Podríem dir que l'últim acte que es va dur a terme a la escola, va estar el dilluns 20 de juliol amb l'entrega de notes als alumnes.
Quan va esclatar la conflagració, la comunitat estava formada pel germà Pablo (Pau), que n'era el director, i els germans Andrés, Francisco de Borja, Fortunato i Benito. La majoria d'ells varen fugir, uns a França i d'altres es van amagar retornant a la vida civil, però d'alguns es van refugiar a la casa que tenien a Montcada, on van ser fets presoners i afusellats el novembre del mateix any, entre ells el germà Martirià (Salvador Pigem i Roset), fill de Banyoles (1897) i en aquella època Director de l'Escola Apostòlica de Can Valls. També foren assassinats altres germans que havien passat per Banyoles: el germà Javier Maria (Mariano del Campo), el germà Manuel (Teofilo Marina Bonilla), el germà Gonzaga José (Aniceto Álvarez López) i el germà Salvador (Cayo Bañuelos Palencia).

L'ESCOLA DEL "HERMANO BENITO"

Acabada la Guerra, per manca de personal, l'escola ja no va tornar a obrir les seves portes; tan sols un dels que havia estat professor dels petits, l'"hermano" Benito, que s'havia refugiat a França, va tornar a Banyoles, i es va instal·lar fins a començament dels anys quaranta en dues aules de l'antic edifici de l'escola, on va impartir classes.

Bookmark and Share