Articles - Història local

HOSPITALS DE SANG: ELS HOSPITALS EN TEMPS DE GUERRA

HOSPITALS DE SANG: ELS HOSPITALS EN TEMPS DE GUERRA

Revista de Banyoles, núm.984, 985 i 986
octubre, novembre i desembre 2015

Rebien el nom d'hospitals de sang, els hospitals provisionals que en temps de guerra s'instal·laven a la rereguarda, però a prop d'on es duien a terme accions bèl·liques. L'origen dels mateixos cal buscar-los en la necessitat de poder auxiliar els soldats ferits en una acció determinada, i que per manca d'hospitals morien sense poder rebre cap tipus de socors.
De fet, a Espanya, l'origen d'aquestos cal buscar-los al segle XV quan els Reis Catòlics, a causa de la necessitat que tenia la Cort en els seus desplaçaments d'un hospital o infermeria on poguessin ser atesos els ferits, varen concebre la idea de crear aquesta mena d'institucions. El primer del que es té constància va ser a la ciutat granadina de Baza, al que la Reina va aportar part dels seus allotjaments, proveint-lo de llits, i rebent en ell els ferits que, segons diuen, assitia ella personalment juntament amb les seves dames.
En el cas de Banyoles, hi ha documentats tres períodes en els que s'hi varen instal·lar aquests hospitals: a finals del segle XVIII, quan la Guerra Gran; a finals del segle XIX, durant la tercera Guerra Carlina, i dins del segon quart del segle XX, en el decurs de la Guerra Civil.

La Guerra Gran
En plena revolució francesa, el 7 de març de 1793, el nou govern anomenat Convenció Nacional, declarava la guerra a Espanya, amb l'objectiu d'eliminar els Borbons i així alliberar-la del vell ordre. I evidentment l'escenari bèl·lic va centrar-se en bona part al llarg dels Pirineus. Una d'aquests accions va dur les tropes espanyoles a les portes de Perpinyà, però una contraofensiva francesa va fer que a finals de setembre s’hagués de retirar fins El Voló. I va ser des d'aquesta població que, el 6 d'octubre el Capità General de Catalunya, Antonio Ricardos y Carrillo de Albornoz, va enviar una carta a l'abat de Banyoles, Joaquim de Laplana i Natota, en la que li manava desocupar el monestir: «Inmediatamente hará V.S. que los Religiosos Benedictinos del Monasterio de Bañolas, le desocupen para establecer en él un Hospital Militar por ese Consitorio de Guerra».
La resposta de l'abat, que tot just el mes de juny havia pres possessió de l'abadia, no es va fer esperar. Acompanyat del monjo reboster, Francesc Xavier d'Esteve, marxaren cap El Voló a entrevistar-se amb Ricardos, amb qui al final varen acordar que destinarien tot l'edifici del monestir a hospital, tret del palau de l'abat, on hi romandrien l'abat i els seus monjos.
Cal fer un breu parèntesi per comentar que l'espai que es varen reservar per tots els estadants del monestir era suficient segon podem llegir en un document de 1824 que enumera totes les estances que el conformaven: «Departaments abadia: capella, quarto gran, requarto, aposento de sortí al jardí, jardí, estrada, sala, habitació abat, estudiet, quarto sobre Portal, requarto del patje, quartet del comedor, corredor, quarto del centre, rebedor, estrada, quarto del menjador, menjador, requarto del menjador, cuina, celler, cotxeria, graner, rebost».
Pocs dies després d'aquesta entrevista, el dia 13 arriba a Banyoles Manuel de Ortega, «Comissari de Guerra Inspector y controlador dels Reals Hospitals», que s'hostatge a casa de l'almoiner juntament amb la seva esposa i família, amb la missió d'establir l'hospital esmentat.
I la situació als Pirineus fa que prengui decisions ràpides, doncs el dia 15 ja «comensaren a arribar alguns carros de soldats malalts y de llits y mobles del Hospital». Decisions que passen per habilitar «los Claustros de dalt abaix per ferne quadras per los malalts, y fent desocupar totas les habitacions dels Claustros per colocar en ellas malalts, y empleats del Hospital». Així mateix «prengué la cuina comuna del Monastir per cuinar interinament en ella per los malalts», «posá la dispensa general del Hospital en los baixos de la Casa del meu Ofici de Dispenser» i «colocá lo Magatsem de la roba del Hospital en los baixos de la Casa de la Almoyna».
Però evidentment, en pocs dies no es podia convertir un clos monacal en un hospital on enquibir-hi malalts, oficials i tropa, d'aquí que com explica el mateix monjo reboster, com que després del dia 15 «arrivaban molts cents de soldats, sense haveri llits suficients per tots, y no estar tapades les abertures dels Claustros, ni posadas las portas y finestras que si hi havian de posar en las abertura de las entradas y llums, fou precis que se allotjasen los soldats per las casas de la vila [...] lo que durá molts dies».
La situació a l'Empordà cada cop era més crítica i els ferits seguien arribant, d'aquí que en no poder enquibir, de moment, més ferits al monestir, s'habilitaren altres cases de la vila com a Hospital, entre elles «la Casa del baró de Esponellá, la de la Sabonera i, la del Dr. Anton Ferrer de Gerona «al cap damunt de la Plassa major», així com «las casas contiguas a la part de tramontana de la Iglesia de Santa Maria».
Tot i així, la situació d'espai no millorava, ja que entre el claustre i les habitacions que s'havien habilitat «escassament hi cabrian dos cents xaxanta llits», d'aquí que Ortega comenci a pensar en ocupar les cases dels «Sr. Monjos Oficials». És a dir les cases de l'almoiner, el cambrer, etc. que eren cases independents de les del Palau Abacial, i de fet la del almoiner ja l'havia ocupat el mateix Ortega, i la del dispenser l'havia ocupat el Comissari d'Entrades, Josep d'Escriba y de Esteve, cosí del reboster.
D'aquí que l'abat «considerant lo gran trastorn, e incomoditat quels causaria als Srs. Monjos el haver tots de desocupar sas casas» va oferir part del seu palau. Un oferiment que acceptà Ortega: «donant luego providencia per colocarhi llits y fent tapar las portes de comunicació a la limitada habitacio que se reservaba lo Sr. Abat». D'aquesta manera «quedaren per las horas intactas las casas des Srs. Monjos Oficials; y luego se ompli de malalts lo restant del Monastir (a excepció de la Sala de l’Arxiu, de l’Aula Capitular «y del graner de baix de la Abadia») y la apotecaria dels Hospitals se situa en los baixos de la Abadia a la part de la Hera del Sr. Abat».
Tanmateix la situació seguia sent crítica, d'aquí que el proper pas fou que «en la Casa de esta Limosneria y en la contigua a ella se coloquen soldados enfermos, trasladandose los Monjes que habitan esta ultima a la del Enfermero». Era el 27 de desembre, i l'abat considera que la vila ja no podia acceptar més malalts, tota vegada que hi havia un «inminente peligro de apestarnos» ja que està «casi todo habitado de enfermos». Per això es preguntava «¿que seria si acabase de llenarse de enfermos este Monasterio?»; tota vegada que «con los que hay ahora se percibe un hedor muy ofensivo, que nos haze rezelar nos perjudique gravemente a nuestra salut». I és que la major part dels que estaven en contacte amb els malalts acabaven també emmalaltint. D'aquí que tingui por de «que en toda la villa se propaga una terrible epidemia de fiebres pútridas malignas que tienen consternado a todo este vecindario».
Si li varen fer cas o no, no se sap, ja que no hi ha més documentació sobre l'hospital, però el que sí que se sap és que l'hospital va seguir en funcionament, ja que el mes de març de 1794 el doctor Llucià Puigdollers era metge «de los hospitales de Bañolas», segons consta en la relació de facultatius contractats per l'Exèrcit d'Operacions de Catalunya. I per part dels monjos, aquest hi varen romandre fins el mes de maig de 1795, data en que l'abandonaren per temor a una imminent invasió per part de les tropes franceses.

Les Guerres Carlines
Hauria de passar més d'un segle perquè el monestir es tornés a convertir en Hospital de Sang. I això passaria en el decurs de la tercera Guerra Carlina.
Era el 22 d'agost de 1873 quan les tropes carlines atacaren i incendiaren el poble de Tortellà. Assabentats els lliberals banyolins dels fets, amb Josep Toribi de Ameller al front, varen sortir en la seva defensa, passant per Besalú, on es varen unir a les forces republicanes que venien de Figueres i Girona. L'enfrontament va durar poc més d'un dia, però foren molts els morts i ferits. El dia 24 Banyoles va quedar a l'espera del retorn de la tropa i els seus ferits fins que: «Amaneció el temido 25. Alrededor de las ocho de la mañana el vigía parapetado en su atalaya señaló estar a la vista la columna del ejército de la República con el convoy sanitario». Aquest esdeveniment sobrepassava les autoritats municipals: «ante la imposibilidad de ofrecer conveniente asilo a los desdichados heridos que estaban a las puertas».
Fou en aquest moment quan el pare Fidel Fita (un jesuïta professor del pare Butiñà a Lleó, i amb qui va realitzar diferents investigacions arqueològiques, exiliat a França el 1868 i que l'any 1870 de retorn a Catalunya havia fixat la seva residencia a Banyoles, com a professor d'estudiants jesuïtes) es va presentar davant les autoritats i caps militars i els oferí el local de la Casa Misió. Un oferiment que fou acceptat ràpidament i «en menos de una hora era instalado un hospital para 40 heridos muchos de ellos graves», ja que com diu el mateix Fita: «toda la población sin disitincion de clases, partidos ni categorias ha venido en masa para prestar favor y asistencia a los pobres heridos», els quals «ocupan las estancias del piso bajo junto a la cocina y dos capitanes, cuartos de nuestro piso».
Aquell mateix dia 25 el pare Fidel Fita envia una carta al bisbe de Girona comunicant-li la instal·lació d'un Hospital Militar als baixos de la Casa Missió de Banyoles. Va ser, diu una decisió presa «en ausencia de todos los RR.Misioneros [que tot just havien abandonat la casa missió feia un o dos dies] y sin instrucciones comunicadas ni comunicables por parte de su Superior», i afegeix que per tirar endavant aquesta proposta havia comptat amb el «consejo de personas respetabilísimas» i que «seis medicos han practicado las primeras curas», entre ells el Dr. Josep Corominas Sabater, que es trobava a Banyoles, i que feia poc que havia obtingut el doctorat amb la tesí titulada De la inflamación.
En aquesta mateixa carta, el pare Fita li comunica les «Bases para la organización del Hospital de sangre interino, en el Colegio Casa Misión»:
1. Dar cuenta immediatament al Sr. Obispo para su aprobación o modificación convenientes.
2. Se nombrará una Junta sucursal de la Administración del Hospital de la Villa.
3. La parte del Colegio ocupada, se considerará como hospital de sangre interino para los presentes heridos, interin no haya otro local para habilitar su curación.
4. Seran invitados para formar la comisión bajo la presidencia del Actual Administrador del Hospital, Sr. Dn. José Dorca, actual Alcalde, personas que por la espontaneidad con que se han ofrecido en servicio de los heridos, tendran á bien admitir este nombramiento.
5. Seran invitados: D.José Bach, D. Francisco Gabañach, D. Francisco Marsé, D.Juan Riera y Muntada.
6. La Junta para todo lo que pertenezca al local y demas efectos del Establecimiento se entenderá con el Director del mismo».
I una de les decisions que no comenta però que també es va prendre, si no aquell dia, pocs dies després, fou la de nomenar director de l' Hospital de Sang de Banyoles al Dr. Josep Corominas.
Un cop establert el nou hospital, feina no els hi va faltar, ja que al matí del dia 1 d'octubre, segons transcriu l’historiador banyolí Mn. Constans: «ha arribat gran columna o brigada Reyes. Venen de Berga. Porten més de 100 ferits greus».
Però la pressió de les tropes carlines sobre la població de Banyoles era una constant. El 13 de novembre, en una incursió, és ferit de mort Josep Toribi de Ameller, comandant d'armes de la Vila. Uns dies després, el 18, Sebastià Estartús, comandant militar interí de la vila de Banyoles, ordena l'evacuació de l'edifici de la casa missió al·legant «[...] considerando indispensable para la defensa de la villa, el ocupar militarmente todo el edificio del ex-Monasterio, sirvase pasar immediatament orden al encargado de dicho edificio, para que lo tenga desocupado por todo el dia de mañana [...]».
El futur de l'hospital, podríem dir que ja estava dictat, tot i que encara faltava una darrera acció per fer-lo desaparèixer. Va ser el dia 28 quan els carlins comandats per en Savalls entren a Banyoles. Com explica Mn. Constans: «Busquen nous contribuents, no trobant-ne, indiquen a les persones que casualment se li presenten i baix pretext d'anar a la Font Pudosa a saludar General Savalls[...]»; però el cas és que tot i que sí que veuen en Savalls, aquest «no es digna dirigir-les-hi paraula», i afegeix que: «son detinguts en penyora». Entre tals persones diu: «figuren: Sr. Josep Corominas, metge, i Pere Alsius, apotecari arrancats de l'Hospital, mentre curaven un paisà ferit».
Si bé Alsius no fou retingut, sí que ho va ser, amb l'objectiu d'obtenir un rescat, el Dr. Corominas, el qual no serà alliberat fins el mes de gener o febrer de 1874. I suposem que amb ell va desaparèixer l'hospital.

La Guerra Civil
I la tercera ocasió en que Banyoles acollí un Hospital de Sang fou l'any 1937 en motiu de la Guerra Civil, tal i com podem llegir en una carta que el 6 de novembre d'aquell any dirigeix el director de l'Agrupació Hospitalària de Girona, el Dr. Miquel dels Sants Cunillera, a l'alcalde de Banyoles on li comunica que: «en cumplimiento de instrucciones superiores y para atender necesidades causadas por la guerra, debo habilitar para hospitales militares los edificios que reunan condiciones para ello. Como sea que se encuentra en estas circunstancias un edificio (antiguo convento) enclavado en esa poblacion, que lo ocupan refugiados, ruégole disponga lo necesario para la evacuación de dichos refugiados por ser urgente, y al propio tiempo que se autorice a esta Dirección para la instalación en él de una Clínica Militar».
Sembla que l'ordre fou complerta ràpidament. Es va habilitar el Convent del Sagrat Cor com a lloc d'acollida de la colònia de refugiats que estava al monestir i així el mes de gener de 1938 ja estava en marxa l'Hospital Militar, sota la direcció de l'Agrupació Hospitalària de Girona.
Per tal d'habilitar el nou espai i convertir-lo en sales on poder-hi enquibir llits, es varen enderrocar algunes parets, ja que l'espai que hi havia estava pensat com a lloc de residencia dels capellans que venien a fer exercicis, amb moltes habitacions, però totes elles petites. A banda, segons explica J. Maymí et alt. a Els refugiats de la guerra civil a la comarca del Gironès i el Pla de l´Estany, 1936-1939, també calia personal, d'aquí que es varen donar veus per Banyoles cercant noies que volessin fer d'infermeres. Es varen apuntar, sembla ser, una bona colla «les que varen aprovar van entrar a l'hospital i les altres voluntàries qui hi varen haver que no van ser infermeres, eren de neteja».
Mentre, a l'altra extrem de Catalunya, s'havia dut a terme l'ofensiva contra Saragossa, una ofensiva que va tenir Belchite com a centre d'operacions. I fou en motiu d'aquesta ofensiva que l'Institut Pere Mata de Reus fou requerit per la Sanitat del Cinquè Cos de l'Exèrcit. En aquest institut s'hi estava com a cap de l'equip quirúrgic el Dr. Jimeno Vidal, el qual, juntament amb el seu equip, foren traslladats als edificis de La Sabinosa, prop de Tarragona, però de nou, i, en motiu de preparar-se el front de l'Ebre, l'hospital de la Sabinosa s'ha de desallotjar per convertir-lo en Centre d'Evacuació i l'equip de Jimeno es veu de nou obligat a traslladar-se, aquest cop al monestir de Sant Esteve de Banyoles, on a principis del mes de juny de 1938, s'inaugurarà la que serà coneguda com la Clínica núm. 3 de l'Agrupació d'Hospitals Militars de Girona.
I amb ells varen arribar nous pacients: els que s'estaven a la Sabinosa, que varen ser evacuats mitjançant un enginyós sistema que permetia evacuar els ferits des del mateix hospital, mitjançant uns carrils directament als vagons que els havien de traslladar.
L'arribada de Jimeno a Banyoles es pot situar a mitjans de maig de 1938, segons una carta que ell mateix va enviar a l'alcalde de Banyoles, notificant-li «haver estat encarregat d'instal·lar i dirigir aquesta Clínica Militar, l'especialitat de la qual és el tractament d'ossos i de l'aparell locomotor».
A partir d'aquell moment, com explica la Concepció Corominas, a l'hospital s'ajuntaren dos tipus de personal: els que hi havia abans de l'arribada de Jimeno, que eren treballadors contractats per l'Ajuntament de Banyoles (com la mateixa Corominas), i els que varen venir amb ell, que ho eren per la Generalitat, i entre les que hi havia dues infermeres, la Maria Jesusa i la Victorina, que havien estat monges.
L'octubre d'aquell any, el cirurgià nord-americà Rudolp Matas visita Jimeno, i deixa escrites les seves impressions sobre l'hospital: «Exisitian grandes salas, donde varios centenares de fracturados eran tratados separados por unas divisiones, clasificados segun el lugar anatómico de la fractura. Una estaba dedicada exclusivamente a fracturas del fémur, tenía 75 o más pacientes bajo tartamiento médico; otro tanto o más, con fracturas de la pierna, estaban en otra sala; y un número parecido con fractura de hombro, brazos y antebrazos, en otra sala».
De la importància que va arribar a tenir aquest hospital, ens en pot donar fe el fet de que el mes de gener de 1938, en les Disposiciones publicadas en el Diario Oficial del Ministerio Nacional durante la Guerra Civil que hacen referencia al personal femenino, a l'hospital banyolí es diu que hi havia assignades, entre d'altres, 16 infermeres amb el grau d'infermera Militar Provisional, a banda d'una que tenia el d'Alferes Practicant.
Aquest hospital va estar en funcionament fins a començaments de febrer de l'any 1939. Ocupada Barcelona el 26 de gener per les tropes nacionals, la brigada Lister que va camí de l'exili, passa per Banyoles amb la idea d'evacuar la totalitat de malalts que hi havia, cosa a la que Jimeno s'oposa enèrgicament, però segons explica en Josep.M.Bonet en «Semblanza biográfica», a Libro homenaje al Prof. Dr. med. Fco. Jimeno Vidal, el capità Trigo, sabedor de la visita setmanal que feia el Dr. Jimeno a Olot (com a centres de recuperació, l'equip de Jimeno havia continuat utilitzant l'Hotel Terramar de Sitges, i la Clínica Militar núm. 7 d'Olot) va aprofitar per detenir tot el personal metge i civil, entre ells l'esposa de Jimeno.
Era la matinada del 7 de febrer, com va deixar escrit el comandant de la Brigada Garibaldi, Carlo Penchienati, un italià que formava part de les Brigades Internacionals i que acompanyava les tropes del Front Popular en la seva retirada: «cuando Líster en retirada con sus tropas y heridos ordenó la evacuación del hospital de Bañolas, obligando al personal sanitario a acompañarles, y nada más pasar Figueras, en Vilasacra fueron asesinados. De esos 24 asesinados tres eran enfermeras, y una de ellas era Gerti de Gimeno ciudadana austriaca y esposa del director del hospital, asesinada por el ayudante de Líster».
Al dia següent dels assassinats de Vilasacra (entre els que també hi havia el banyolí Manel Brufau), les tropes franquistes van entrar a Banyoles i varen empresonar tant els ferits com bona part del personal sanitari, com els doctors Joan Navés, José Ortiz i un altre que es deia Camacho, així com l'anestesista Oñate, que foren traslladats a Girona i més tard a Barcelona.

Bookmark and Share