Articles - Història local

L'EDIFICI DE LES AIGÜES DE LES DEUS

L

Revista de Banyoles
núm.983, setembre 2015, pp.36-37

De la mateixa manera que des del passat segle XIX ja passava a les grans ciutats, les necessitats de proveir d'aigua els diferents habitatges banyolins, va dur el 19 d'agost de 1929 a un grup d'empresaris banyolins a crear l'empresa «Aguas Potables de Les Deus S.A». La nova empresa, que tenia el seu domicili social a la plaça del Doctor Rovira, en un edifici propietat de Pere Font, un dels socis, captava l'aigua d'una deu situada al Mas Argelaguer de Porqueres, propietat de l'Alexandre Dalmau, que juntament amb en Lluís Coromina i l'Esteve Costa conformaven la nova societat. Serà en aquest terreny on s'aixecarà la «torre de les aigües», una torre circular al cim de la qual es va situar un dipòsit amb capacitat per a 54.000 litres i que encara avui en dia es pot veure a la carretera de Mieres, tot just davant de l'escola Casa Nostra.

Tot i que l'empresa tenia també permís per fer servir l'aigua d'una altra deu, en aquest cas una de situada en el Mas Frigola, també de Porqueres, el creixement demogràfic, la manca de pluges i l'acomodació al nou servei —del que alguns abusaven fent-la servir no tan sols per a fins domèstics, com era el previst, sinó també per regar hortes i jardins—, va comportar que a la dècada dels quaranta del segle passat comencessin a aparèixer els primers problemes de subministrament.

Després de buscar noves solucions, entre elles les d'obrir nous pous, fins i tot el situat a la plaça de les Rodes que s'havia tancat ja feia anys arrel de la portada d'aigües de Les Deus, al final «despues de varios estudios, consultas diversas, sondeos, etc que desde hace unos dos años han tenido lugar»), el mes de març de 1950, es va decidir considerar les aigües de l'estany com a nova font de captació, per la qual cosa es va encarregar a l'arquitecte municipal Francesc Figueras de Ameller i el projecte definitiu. En aquest projecte s'hi havia d'incloure a banda de tot el sistema de captació i transport, l'edifici d'oficines i els dipòsits pertinents, els quals es convertien en el gran cavall de batalla, ja que havien d'assegurar el bon servei i evitar el que passava en aquells moments en que «la falla actual es debido en parte a la poca capacidad de los mismos que hacen que, durante la noche, no pueda acumularse la cantidad de agua necesaria para hacer frente al gran consumo en horas determinadas». I de fet van aconseguir-ho amb escreix, ja que segons podem llegir a la revista Horizontes del mes de setembre de 1953, el nous dipòsits situats al puig d'en Colomer «tiene capacidad para 300.000 litros, o sea 10 veces mayor que el actual de las Deus».

D'aquesta manera, en el període que va de 1950 a 1952, «para suplir la falta de caudal de los manantiales actuales, así como resolver las impurezas y mal gusto derivados de la mezcla con agua sulfurosa, impossible de depurar [...]», es faran diferents avantprojectes i projectes que veuran la llum, tots ells, això sí, amb l'objectiu de «tomar el agua directamente del Lago, conduciendola sin presión hasta cerca del Pº de la Puda, donde será sometida a un tratamiento para su potabilización»; i des d'aquí, mitjançant unes bombes, transportada a un dipòsit regulador situat al Puig d'en Colomer, des d'on es distribuiria a la població.

Cal a dir que, per a dur a terme aquest nou projecte, l'any 1952 es varen comprar uns terrenys al passeig de la Puda, per tal d'emplaçar les noves instal·lacions, i l'any següent uns altres la Puig d'en Colomer per tal d'emplaçar-hi els dipòsits reguladors i el transformador d'energia.

En el primer d'aquests avantprojectes, de data novembre de 1950, es preveia que «además de los pozos, se construirá con fachada a un paseo en proyecto [l'actual carrer Winthuysen] un edificio [de 8 metres de façana per 10 metres de fondària] de planta baja y piso estando destinados los bajos a oficinas, sala de juntas, taller, almacén y maquinaria de depuración, junto con un lavabo y w.c. El piso tendrá entrada independiente y constituirà una vivienda para el vigilante. Estará compuesta de comedor, cocina, tres dormitorios y lavabo y w.c.».

D'aquest primer projecte d'edifici es va passar a un altre d'una sola planta, amb entrada igualment a la «calle en proyecto» i que tenia unes dimensions de 12,90 metres de façana, per 13 metres de fondària, i en el que igualment es preveia una zona amb rebedor d'entrada, oficines, sala de juntes, taller i sala de màquines i un «aseo w.c.», i una altra, al fons, amb tres dormitoris, menjador, cuina i un altre «aseo wc».

Finalment, però, es va arribar a un projecte gairebé definitiu, datat el mes de gener de 1952, que amb un pressupost de 145.195,29 pessetes preveia, com reflectia la memòria datada el mes de febrer següent, que «junto a la balsa de decantación, con fachada al Pº de la Puda y a otro en proyecto que lo unirá con el Pº Darder, se construirá un edificio de planta baja en el que se ha proyectado todas las dependencias para la depuración de agua, taller de reparación de contadores, oficinas de administración y una vivienda para el guarda».

I dic gairebé, perquè un cop el Ple Municipal va aprovar per unanimitat la concessió a l'empresa Aigües de les Deus la nova captació d'aigües, la memòria definitiva, presentada el mes de maig de 1952, deia que «el proyecto difiere un poco del primitivo [...] debido al nuevo sistema de depuración adoptado por el agua del Lago, dandole a la planta la forma de L para que los depositos puedan quedar lo más escondidos que sea possible». I així va ser, ja que al final es va construir un edifici amb forma de L, amb un cos que donava al futur carrer Winthuysen i que mesurava 20 metres de façana per 4,60 d'amplada i un altre al passeig de la Puda i que tenia 13 metres de façana per 9 d'ample; i si bé en els plànols que acompanyen aquesta memòria no ho preveien, al final la intersecció dels dos cosos es va coronar amb una torre quadrada, coberta.

La nova captació d'aigües es deuria inaugurar a finals de l'any 1953, tal i com deia el setembre d'aquell mateix any la revista Horizontes «no creemos se tarden muchos días en quedar completamente terminada la estación depuradora [...] la inauguración del nuevo servicio [...] podria coincidir con las fiestas de San Martirián», tot i que no va estar operativa del tot fins ben entrat l'any 1954.

Així mateix, a finals també de 1953, coincidint amb el trasllat de la seu social al passeig de la Puda, l'empresa es va passar a nomenar «Aguas Potables de Bañolas».

L'any 1968 l'Ajuntament de Banyoles va concedir a l'empresa permís per «modificar la obertura y cubierta», donant-li a l'edifici l'aspecte que ofereix actualment.

Bookmark and Share