Articles - Història local

L'HOSPITAL DE SANT ROC I EL SEU EDIFICI

L

Revista de Banyoles
núm.928 i 929, febrer i març 2011

L'edifici conegut com a “Hospital de Pobres”, estava situat al costat de la capella de Sant Roc, al carrer que actualment duu el nom d'aquest sant, i ocupava el solar on avui en dia hi ha la seu del Sindicat Agrícola (l'Agrobotiga).

L'origen de l'hospital cal buscar-ho en la regla de sant Benet, en el capítol LIII quan parla de com s'ha d'acollir els forasters. Tots aquests, segons diu, que es presenten han de ser acollits com el Crist, de manera que es mostri la màxima sol·licitud en l'acolliment dels pobres i dels pelegrins. No en va el nom d'hospital deriva de llatí hospes, i d'aquest hospitalia, que vol dir lloc per a acollir la visites, és a dir hospitalitat.

Poc a poc, dins del mateix monestir s'instal·là d'una banda la seva pròpia infermeria, que sota la cura de l'infermer s'encarregava dels malalts i dels ancians i d'aquells que tinguessin necessitat de repòs, després de grans fatigues, i d'altra l'hostatgeria, de la que s'encarregava el propi hospitaler del monestir i que tenia la feina d'hostatjar els viatgers, en principi tant si eren rics com pobres; però més tard, en crear-se la figura de l'almoiner, aquest es farà càrrec dels pobres i de les caritats que feia l'abadia. D'aquesta manera l'hospital pròpiament dit, separat ja del propi edifici del monestir, però dins del clos del mateix, agafà la funció d'albergar els “pobres de solemnidad de la presente villa”, s'ha de tenir en compte que els malalts i disminuïts físics, quan mancaven de família i béns, es trobaven entre els més pobres, i per això és explicable que progressivament el nom d'hospital s'anés associant a la funció d'atendre malalts.

En un principi, l'hospital consistia en una única habitació, amb una llar i uns quants llits, suficient per als transeünts que demanaven almoina, però a poc a poc, d'una banda a causa dels ferits produïts per les diferents batusses en que s'ha vist submergida la ciutat al llarg dels segles, i també a les diferents malalties en forma de “plaga” que l'assolaren - com la pesta dels segles XIV i XVI -, aquest espai va anar creixent i acaba essent un edifici de dues plantes - amb una horta i una capella dedicada a Sant Roc, que ja es troba citada el 1699 -, i al que en 1792 se li afegí "... una habitació capás i comoda ... sobre la obra vella y el Porxo del Hospital.... .... y que la nova casa pogués tenir a dalt comunicació ab lo St.Hospital, por medi d'una porteta tancada ab tres claus..." segons consta en la memòria d'obra presentada aquell any per Pau Olivet, Mestre de Cases.

Com ja es pot llegir en diferents documents dels segles XIII i XIV, a càrrec de l'hospital sempre hi havia l'hospitaler. En el capbreu de la vila de Banyoles de 1280, al final d'una de les confessions, en la part de signatures s'esmenta “ ... Terrrachone, ospitalerii... “. En el de 1389 es pot llegir la confessió feta per: “ ... Bernardus de Matha Mala, hospitalerius hospitalis ville de Balneolis ...” o be el de “ ... Dalmacius de Basquera, hospitalerius, ville de Balneolis ...” Però a banda d'aquesta figura que n'era l'encarregat del seu funcionament hi havia també la dels seus administradors, que eren els que portaven els comptes i que en el segle XVII n'eren un monjo i un beneficiat (capellà) del monestir, els quals administraven les poques rendes que en la seva major part es gastaven en donar de menjar els malalts, cuidar-los o traslladar-los a un altre hospital i, si fos el cas, enterrar-los en el cementiri. Les despeses d’alimentació se n’anaven en carn, pa, oli, mel, vi i llet per als nens petits. Al segle següent, concretament el 1742 la Junta d’Administració de l’Hospital, ja la composaven quatre persones, els dos representants de l'Església (un monjo i un prevere) i dos representants de l’Ajuntament (un notari i un regidor, tot i que a vegades n'eren gent sense càrrecs administratius) i es finançava amb censos (pensions) sobre masos i propietats, i donacions del Comú (Ajuntament) i de particulars. Com a exemple tenim que el 1772 els administradors n'eren Peregri Verthamon y de Carreras, dispenser major i Vicari General; Joseph Ballada, presbiter beneficiat; Miquel Torrent, boticari i Joan Bassedas, confiter.

Tot i que l'any 1773, pel que sembla, aquest hospital tenia un bon funcionament, cosa que queda demostrat pels diferents torns que, per part de diferents professionals i per tal de cobrir les necessitats dels malalts s'organitzaven, com els metges Pau Massanet, Amer Santaló, Pau Castañer i Narcís Saló; els apotecaris Miquel Torrent, Jeroni Prat, Joan Lleopart i Josep Fina; i els cirurgians Llucià Belloch, Agustí Closells, Joan Moy, Pere Isern, Thomas Garnill, Josep Closell i Pau Moy, poc a poc, i possiblement com a causa de la Guerra Gran i la posterior Guerra del Francès, comença a patir un greu deteriorament, tal i com queda palès en les visites que varen fer els Visitadors Generals de l'Ordre Benedictina l'any 1796 en que es queixen de “... los evidentes riesgos que amenazaban la salud y vida de todos sus moradores por razon de los aires contagiosos que despedia el Hospital ...” i el 1815 quan diuen, referint-se a la capella de Sant Roc "... habiendo observado que se hallaban en muy mal estado su boveda y sacristia y que estaba destruido el Altar....". Al final sembla ser que es varen arreglar aquestes mancances ja que el 1824 deien que "... nos complacimos en visitar el santo Hospital con su capilla por haber visto hechas ia las obras que encargó la ultima Visita."

Però amb l'arribada de l'exclaustració de l'any 1835, els benedictins, al igual que altres congregacions religioses, varen haver d'abandonar les seves propietats - entre elles es comptava l'hospital de Sant Roc - que varen passar a mans de l'Estat per ser venuts en pública subhasta. El 25 d’agost de 1842, el “Intendente de la Provincia”, comunicava a l’Ajuntament de Banyoles la cessió gratuïta d'alguns d'aquests edificis per que fossin destinats a escoles, hospital o parròquia, i entre els que no estava, pel que es pot deduir, l'edifici de l'Hospital, doncs l'any 1841 allí s'hi havia situat la “Fábrica de Hilados de Antonio Maria de Heris y compañía”. Aquests industrials, tot i la inversió que hi varen fer (125.000 rals en l'edifici, 130.000 en maquinària i 80.000 en primeres matèries), només hi varen romandre un parell d'anys, ja que l'any 1843 passava a mans de la societat Nadal y Ribó, que en serà la propietària fins a les acaballes del segle XIX. A mitjan segle XIX, però, i segurament degut a que poc a poc aquesta indústria anava perdent força, a l'edifici de l'Hospital s'hi varen establir l'any 1858 les monges Carmelites - que es varen fer càrrec també de la capella -, que hi varen bastir una escola, que l'any 1859 tenia més de 60 nenes; i on hi varen romandre fins l'any 1866 quan varen passar a un edifici situat a les cantonades dels carrers Sant Esteve i Remei.

Per la seva banda, l'Hospital en sí, degut a haver-se quedat sense edifici arrel de la desamortització, es va veure obligat a traslladar-se a un altre lloc, fent-ho en primer lloc al carrer de les Escrivanies, segons consta en un document de 1840. L'any 1849 segueix en funcionament i administrat únicament per l'Ajuntament, tal i com en queda constància en un “Presupuesto de beneficencia del Hospital de esta villa perteneciente al año 1850” datat el juny de l'any 1849 on s'explica que la direcció i administració de “... este establecimiento fundado en tiempo remoto cuya fecha se ignora ...” (no el situa i se suposa que la seva antiguitat es refereix a l'institució com a tal i no a l'edifici) estava a càrrec de quatre administradors que nomenava l'Ajuntament; que els metges no cobraven per la seva tasca i tenien uns torns establerts; i que de l'hospital s'encarregava una hospitalera, vídua, a la que l'únic pagament que se li feia era residencia gratuïta al mateix edifici juntament amb la seva família.

Anys més tard amb la impossibilitat de construir-ne un de nou, el 1853 es va decidir continuar amb l'Hospital de Pobres al monestir de Sant Esteve, fins que el 1866 es va traslladar a un edifici situat al fons d'un carreró estret i sense voreres que sortia del capdavall del Carrer Major, a l'esquerra pujant, on sobre el llinda de la porta es podia llegir “Santo Hospital”, i del que s'en varen fer càrrec l'any 1880 les “Germanes de Sant Josep” a les quals havia recorregut l'Ajuntament “en quedar desassistit el que es coneixia com a Hospital de la Vila” i que va servir fins a la Guerra Civil, quan va ser enderrocat per obrir el carrer de la Pia Almoina.

Bookmark and Share