Artículos - Historia local

L'OBERTURA DEL CARRER DE LA PIA ALMOINA

L

Revista de Banyoles
núm.973, novembre 2014, pp.16-17.

L'any 1961, Francesc Figueras de Ameller, l'arquitecte municipal, deixava escrit en un informe que «con la reforma proyectada, las calles Muralla y Mayor quedaran enlazadas por una via de 7,20 metros, en su parte más estrecha [...]» i es referia al fet de que després de molts anys de projectes, per fi veia la llum al final del túnel el projecte d'obertura del vial que comunicaria ambdós carrers, tota vegada que «actualmente su primer tramo tiene una anchura de 2,20 m., quedando reducido al tránsito de peatones».

El cas és que, fins l'any 1936, el que es coneixia com «Arrabal de San Pedro», estava —com diu un informe de l'any 1956 signat pel mateix Figueras — pràcticament incomunicat «para el transito rodado» i tan sols alguns carros «a duras penas y rozando las paredes de los edificios podian entrar desde la calle Gerona». Aquest problema, els dels carros que passaven fregant els edificis, que ja l'havia denunciat l'any 1881 en Pere Alsius.

No serà fins el 30 d'agost de 1933 quan quedarà enllestit el projecte de noves alineacions del barri de Sant Pere, el qual serà exposat al públic i aprovat definitivament en el Ple Municipal del 9 de novembre de 1933. Però aquí es va quedar tot, en un projecte. Haurien de passar tres anys més per tal que el setembre de 1936, l'anomenat Comitè de Guerra rescatés el projecte de 1933 i tornés a posar al cim de la taula el fet de donar més amplitud als carrers d'aquesta zona per tal de que s'hi podés accedir. Fou així com es va dur a terme l'enderroc d'algunes cases i es va aconseguir accedir, amb una certa amplitud, des del carrer de Girona a l'actual placeta de Sant Pere (vegi's el meu article publicat a la Revista de Banyoles núm. 964, del febrer de 2014 titulat «Del carrer de Girona a la plaça de les Peixeteries»).

Amb l'obertura d'aquest tram de carrer, que l'any 1890 rebia el nom de Travessia de Sant Pere, el barri deixava d'estar incomunicat per un extrem, però ara faltava fer la mateixa actuació a l'extrem contrari d'aquest mateix carrer, però aquí topava amb més d'un problema. Per la banda que donava al carrer Major, si bé hi tenia sortida, era un estret carreró tal i com podem llegir en el mateix informe «la comunicación con la calle Mayor actualmente se practica por medio de un corredor o callejon que tiene una anchura solo apta para peatones». Un carreró que l'Antoni Maria Rigau deia que «era un carrer sense voreres, amb un passadís central de llosa» i que donava, segons segueix dient, a l'hospital. I aquest era el segon problema, doncs per la banda que donava al carrer de la Muralla hi havia l'edifici de l'Hospital, i se bé hi havia també un estret carreró, aquest moria al carrer de Sant Pere, tot just davant del que era l'edifici dels Hermanos. O sigui que calia enderrocar dos edificis: l'edifici de l'Hospital i la casa que donava al carrer Major.

L'hospital era un edifici construït al segle XIX que ocupava bona part de l'actual carrer de la Pia Almoina, concretament l'espai comprès entre els carrers Hospital i Sant Pere, deixant només lliure un estret pas que connectava el carrer de Sant Pere amb el carrer Major. Més enllà d'aquesta construcció, en direcció al carrer de la Muralla, hi havia el pati de joc del col·legi dels Hermanos. Segons l'Antoni M. Rigau, aquest edifici tenia «la façana, esquifida i encarada al carrer Major. Tenia dues portes. Una era la principal d’entrada a l’Hospital i a la petita capella, instal·lada en els baixos. L’altra, situada a l’esquerra, fent racó, corresponia al dipòsit de cadàvers. Tenia una reixeta, proveïda de tela metàl·lica, que donava directament al carrer».

L'altre edifici que calia enderrocar, era la casa del carrer Major número 28, «con amplia puerta de entrada y balcon en el piso» —que donava també al carrer de l'Hospital, número 2— , era propietat d'en Joaquim Ferrer i era una casa formada per uns baixos, pis i altell. Als baixos, que ocupaven un solar de 85,72m², hi havia una lleteria, la «vaqueria Ferrer», de la que en Joan Olivas recorda que «almenys tenien quatre vaques» i on de petit anava a buscar la llet, on «hi munyien les vaques i ens emplenaven els ensats».

Aquest estret carreró, que naixia al carrer Major, també estava flanquejat per la seva banda esquerra, per la casa que es coneixia com a Can Fornells, i més tard, com a Can Porcioles que en fou uns dels descendents. I si bé avui en dia està integrada dins el conjunt del Museu Arqueològic, com si fos un sols edifici, en aquella època era una casa on hi havia diversos llogaters, i per la banda de la placeta de la Font hi havia dues entrades ?per mitjà de les quals s'accedia al baixos, en un dels quals, el que feia cantonada, hi havia la fusteria d'en Baldiri Bosch?, per la banda del carrer de la Pia Almoina hi havia una entrada que donava accés als pisos superiors, on hi havia diversos llogaters, com els Bosch, els Daranas i els Juncà.

L'any 1939 es va procedir a enderrocar l'edifici de l'Hospital, de manera que l''any 1940 es va obrir la connexió entre el carrer Hospital i el carrer de la Muralla donant lloc a l'actual carrer de la Pia Almoina, un carrer que en un primer moment, quan es va decidir la seva construcció, es va aprovar en data 20 de juny de 1939 que s’anomenaria del General Mola, en honor al militar protagonista de l'aixecament del 18 de juliol de 1936. Al final, però, va agafar el nom de l'edifici públic que hi afronta, la Pia Almoina, l’antiga institució medieval banyolina dedicada a la beneficència i que va ser casa consistorial des del segle XIV fins al 1928.

Ara només quedava un entrebanc per tal de que els carrers Major i de la Muralla quedessin ben connectats: la casa que corresponia al número 28 del carrer Major. I per assolir l'objectiu el Consistori va arribar a un acord amb els propietaris, de manera que el 23 de novembre de 1956 l'Ajuntament va adquirir la finca.

Però tot i haver salvat el darrer escull, encara haurien de passar uns quants anys fins que es redactés un projecte d'obertura definitiva d'aquest carrer cosa que no es va fer, com ja hem dit al començament d'aquest article, fins el mes de juny de 1961, un any abans que l'Ajuntament de Banyoles comprés Can Porcioles a la que n'era en aquells moments la seva propietària, la Maria de Porcioles Colomer Gispert.

Bookmark and Share