Articles - Història local

LA CONNEXIÓ ENTRE L'ESTANY I L'ESTANYOL DEL VILAR

LA CONNEXIÓ ENTRE L

Revista de Banyoles
núm.999, gener 2016, pp.18-19.

Ens situem als anys quaranta del passat segle XX. Tot just s'ha creat el primer «Patronato del Lago», patronat que anys més tard es va tornar a crear «legalment» segons publicava El Boletín Oficial del Estado del dia 6 de maig de 1963 i on podem llegir que por Decreto del Ministerio de Educación Nacional, es creava el «Patronato del Lago de Bañolas que viene a sustituir el constituido el dia 8 de agosto de 1940». Aquest patronat tenia com a objectius vetllar per l'Estany i el seu entorn, i d'aquí que una de les seves preocupacions fos la de buscar com preservar-lo.
Fou així com a finals de l'any 1944, segons diu la revista Horizontes del mes de març de 1946, «se remitió al de Parajes Pintorescos y Jardines Artísticos de España, una documentada memoria, ilustrada con fotografias, que sin duda debió impresionar favorablemente la opinión de los componentes de aquel Patronato, toda vez que, a pesar de seguir en trámite la declaración de "l'Estany" como paraje pintoresco y de interés nacional, se ha concedido para el presente año, una subvención de 10.000 ptas. para la construcción del mirador sobre el Lago, cuyo proyecto acompañó también la citada memória».
Aquestes obres que es varen fer seguint les instruccions del paisatgista sevillà Javier de Whinthuysen, que s'havia traslladat a Banyoles per tal de «conèixer» de primera mà l'entorn de l'estany i poder emetre un informe.

Un enamorat de Banyoles
En Javier de Whinthuysen fou un gran enamorat de la natura, pintor i arquitecte de jardins. Com a pintor caldria parlar de dues etapes en la seva vida: una primera, dedicada a pintar jardins i paisatges dins un clar estil impressionista desenvolupada entre Sevilla, Paris i Madrid, i una segona, desprès de la Guerra Civil que el situa a cavall entre Barcelona i Eivissa i que està caracteritzada per la gran lluminositat mediterrània.
Com a dissenyador de jardins, fou «Inspector General de Parques y Jardines Artísticos y Parajes Pintorescos», i la seva principal tasca fou la de recuperar espais natural com el Palmeral d'Elx o el Llac de Sanabria. A Banyoles, un cop constituït el «Patronato del Lago», se'l va requerir per que fes un informe sobre l'estany, motiu per el que en un primer moment va venir més com a assessor que com a inspector, però amb amb la ferma intenció de crear un «Parque del Lago», que amb el temps esdevingués un «Jardín Histórico». Va ser un llarg procés que va culminar el 1949 segons podem llegir en una carta transcrita per la revista Horizontes el gener de 1950, enviada per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando on diu que «en sesión celebrada el dia 20 del corriente [juny] procede sea declarado Paraje Pintoresco el Lago de Bañolas», tot i que no es va fer oficial fins el 22 de juliol de 1951.
I una de les seves idees fou la de construir el canal d'unió del que parlem tal i com es recull a les Actes del Patronat de l'Estany de l'11 de febrer de 1946 i 28 de novembre de 1947.

L'estany: un jardí
Fou d'aquesta manera, amb les diferents subvencions que es varen rebre en aquesta segona dècada dels anys quaranta, que es varen començar a fer diverses obres al voltant de l'estany gràcies a les subvencions que, concedides pel Ministerio de Educación Nacional, varen arribar a Banyoles a través del Patronato de Jardines Artísticos y Parajes Pintorescos de España. D'aquesta manera a càrrec d'aquestes subvencions, com diu la revista Horizontes del febrer de 1949 «se han construido el mirador del lago, el canal de unión con el «estanyol del Vilá» y la variante del paseo del lago frente a la pesquera de la Oca», a més també «se está procediendo a su afirmado y resebado [referint-se al circuit que envoltava l'estany], desde Lió hasta el Paseo Dalmau» i afegeix que «se efectua una variante para que el "Estanyol del Vilà" quede dentro del circuito».
De fet, la variant a la que fa referència era una estreta franja de terra de 22 metres, que es trobava situada entre l'Estany i l'estanyol del Vilar «por donde pasa el camino de carros que conduce a la iglesia y casas de Porqueras» i que el que pretenien fer era desviar per la banda oest de l'estanyol, de manera que l'espai comprès entre els dos estanys fos exclusivament per caminar. Un projecte que estava englobat en un seguit de projectes, com era els de dotar d'arbrat, fonts i ponts la zona del Vilar, en un intent de convertit l'Estany en una mena de jardí. Mostra d'això ens queda la zona dels desmais on fins l'any 2003, en que fou desmantellada, hi havia la font del Vilar, de l'arquitecte municipal Francesc Figueras de Ameller, obra feta l'any 1955 i que va anar a càrrec de la brigada municipal, i en la que es van fer servir uns 260 metres de canonades d'uralita de pressió i el cost de les obres van ser de 15.000 pessetes de l'època. Posteriorment, el 1957, es va fer una ampliació de la font.
Projectes que abans havien contemplat la construcció d'una font a la zona dels Desmais tal i com llegim les Actas del Patronato del Lago del 20 de juliol de 1949: «Tambien se examina un croquis del Sr. Arquitecto Municipal para la contrucción de una fuente en el paraje "Desmais" que tambien merece la aprobación de los asistentes». Un projecte que segons la revista Horizontes dels mesos de juny-juliol de 1949 ja estava en marxa: «Asimismo han dado comienzo los trabajos en la nueva fuente de "Els Desmais" una vez comprobada, por medio de análisis, la absoluta potabilidad del agua». I que segons la mateixa revista del mes d'octubre de 1950 ja estava acabada «También se ha construido la artística fuente de la "Carpa", situada en el paraje de los "Desmais", aprovechando el caudalosos manantial que en aquel lugar emerge. El coste total de las referidas obras e instalaciones es de 10.728,75 ptes».
O el passeig Dalmau, com llegim a Horizontes del mes de juliol de 1951, «un paseo de veinte metros de anchura que unirá el de la Puda con el de Francisco de A.Darder [...] proyectado por el Arquitecto Municipal Dn. Francisco Figuera y con Jardineria de Winthuysen, constituirà una de las vías más hermosas de la provincia».

La comunicació dels dos estanys
El projecte de comunicar el dos estanys per un canal, com podem llegir en la memòria final, va fer que per comunicar el camí terrer es contemplés fer «Un puente de piedra y madera, construido a regular altura, permite el paso de barcas por debajo del mismo, constituyendo un motivo de gran valor ornamental en un sitio de singular belleza, verdadero parque natural, situado entre dos superfícies líquidas que reflejan los mil variados colores y formas de la naturaleza en continua ondulación». Però de fet, el que es pretenia amb la connexió era dotar de més vida a l'estanyol, el qual es feia servir per a dur a terme els concursos de pesca.
Va ser una obra que de totes les que es varen fer aquells anys a l'entorn de l'estany, «ha sido de las más dificiles y costosas, puesto que además de la abertura del canal en terreno fangoso, fue preciso pavimentarlo totalmente para que no quedara cegado por plantas acuáticas». Es va tenir que anar fent petites rasses que s'anaven emplenat d'aigua mentre les feien, cosa que dificultava els treballs, i que podria ser que fos aquest el motiu de que s'allarguessin tant, doncs si bé els obrers contractats no varen treballar-hi cada setmana, en total varen estar treballant-hi al llarg de 17 setmanes, repartides entre el 12 de gener de 1948 i el 30 d'abril de 1949. Va ser un equip format per Salvador Clusells, Lluís Bonaventura, Baldiri Sitjar, Alfons Bardi, Pau Mach i Josep Soler, essent l'encarregat de portar el carro en Joan Ferrer i el de l'obra en Joaquim Congost, en «Quim de la brigada», qui en una entrevista concedida a la revista Horizontes el mes de juny de 1950, comentava que havien plantat al Mirador «varios cipreses, algunas acacias y algun sinamono», i en la zona de l'estanyol [...] otros tantos desmais procedentes del criadero del Municipio» que segons explicaba estava situat prop del mateix estanyol on deia «crecen ya más de 50 pollancres de las variedades del país y del Canadá».

Bookmark and Share