Articles - Història local

LA TELEFONIA AL PLA DE L'ESTANY

LA TELEFONIA AL PLA DE L

El Pla de l'Estany
número 80, octubre 2015, pp.23-27

A diferència de la telegrafia, la telefonia tenia com a objectiu transmetre senyals acústics per mitjà de senyals elèctriques. I si bé la primera facilitava la comunicació a llarga distància, la segona, en principi, es veia més com un sistema de xarxes locals fortament integrades. Inventat l’any 1871 per l’Antonio Meucci, —i no per Alexander Graham Bell com sempre s’ha dit, i que en realitat fou qui el va patentar—, en un principi, i degut a que el cablejat de llargues distàncies tenia uns costos elevadíssims, tenia per objectiu connectar entre si petits nuclis, en forma de petites xarxes locals. Però a finals del segle XIX, aquestes petites xarxes es varen anar unint per formar xarxes nacionals i més tard internacionals, tot i que cada país va portar el seu propi ritme d'adaptació, i per exemple, en el cas de l’estat espanyol la seva implantació fou molt lenta, de manera que l’any 1910 hi havia una mitjana d'1,14 telèfon per habitant.
L'any 1882, per Reial Decret, el Govern va donar l’explotació i construcció de les xarxes telefòniques a la iniciativa privada, i tot i que el 1884 les va recuperar, el 1886 les va tornar a alliberar, reservant-se el dret a aprovar les tarifes i controlar-ne la construcció. Però diverses denúncies per monopoli varen dur a que el 1890 s’adoptés una formula mixta: l’estat construïa les línies però donava la seva explotació a particulars, reservant-se el dret a explotar en alguns casos aquests servei mitjançant el cos de Telègrafs. D’aquesta manera pretenia impulsar la telefonia interurbana però a través de la iniciativa privada, cosa que en realitat fou així, ja que moltes empreses s’hi varen avenir, com fou el cas de Catalunya, on naixerien empreses com Compañía Peninsular de Teléfonos, Balet y A.Graells, i Telefonia del Vallès, que va arribar a cobrir fins els Pirineus i que seria cabdal quan l'any 1914, la Mancomunitat de Catalunya va crear una xarxa pública, moment en que dels 1063 municipis catalans, nomes 38 tenien centraleta telefònica. Per suplir aquest dèficit, la Mancomunitat va adquirir les centrals de Lleida, Figueres i Granollers i va negociar amb l'Estat l'obtenció de les concessions vacants, arribant l'any 1923 a donar servei a 500 municipis.
Poc a poc s’anava teixint un xarxa de telefonia que a Espanya l’any 1921 tenia un total de 82.704 abonats. D’ells, 20.863 corresponien a Catalunya, dels quals 930 pertanyien a la província de Girona. Però l’any 1924 aquest plantejament dispers va fer un gir quan en plena dictadura de Primo de Rivera, el govern va decidir adjudicar l’explotació telefònica estatal a una sola empresa. Naixia així la Compañia Telefónica Nacional de España.

El telefon a Banyoles
A Banyoles, la primera notícia que en tenim d'un telefon, no serà fins el 28 de gener de 1905 en que El Tradicionalista informarà de que «Llegim qu'a Banyolas l'empresa de teléfons de nostra capital está montant linees dintre poblat, y qu'aviat podrán comunicarse desde llurs domicilis ab Girona y pobles de l'entorn un galán nombre de persones qu'ho han demanat».
Un pas previ al que seria notícia al Diario de Gerona el 14 de juny de 1905: «Hoy debe inaugurarse oficialmente al público el servicio telefónico de la red de esta ciudad con Llagostera, Cassá de la Selva y Bañolas. Son varias las casas industriales de dichas localidades que tienen ya instalados sus aparatos correspondientes y varias otras tienen solicitada instalación [...]» i afegeix que s'ha quedat petita abans d'inaugurar-la «[...] siendo ya insuficientes los dos cuadros de abonados con que contaba esta Central, ha tenido que pedir otro que está ya en camino para proceder á su inmediata instalación á fin de poder atender á las demandas hechas por nuevos solicitantes».
Però per molt que s'esforcessin, aquells primer anys el servei tenia molt que desitjar. I un dels principals culpables de que les coses no anessin bé n'era la meteorologia. El 27 de desembre de 1906 va caure una gran nevada que va deixar tallades les comunicacions telefòniques entre Banyoles i Girona. Al final es va arreglar, va venir un temps de bonança, però novament l'11 d'abril de 1910 una nova nevada va deixar de nou la línia de telefonia entre Banyoles i Girona tallada al llarg de tres setmanes, tot i les protestes del l'ajuntament de Banyoles, en boca d'un dels seus regidors, el Sr. Malagelada que va aconseguir que en el Ple Municipal «se acuerda llamar la atención de la Empresa de Telefonos Urbanos acerca la conveniencia de poceder cuanto antes al arreglo de la línia». I es que aquell any la companyia cobrava 140 pessetes anuals per usuari, motiu que duia als diaris a queixar-se de que per aquest preu podien donar un millor servei.
I hem de tenir present que el servei només anava en una direcció, cap a la costa i no cap a la muntanya, un fet que La Vanguardia de data 27 de gener de 1915 denunciava «Y la línea telefónica, que, procedente de Olot, pasa por aquí [es refereix a Besalú], ¿cuándo llegará á Bañólas?. Es un gran perjuicio para este comercio y el de otras poblaciones inmediatas el que no pase de Seriñá, siendo así que sólo faltan unos seis kilómetros para llegar á dicha importante villa [referint-se a Banyoles], pudiendo comunicar con Gerona».
I de la mateixa manera que passava amb la central telegràfica, ens falta saber on estaria ubicada aquesta primera centraleta telefònica. El que sí que sabem és on estava als anys trenta, tal i com explica El Banyolí en data 5 de juny de 1932 «[...] aquesta setmana ha quedat instal·lada en una casa del carrer Àngel Guimerà la Central Telefònica de nostra ciutat». En concret al número 12, on va estar-hi fins a finals de 1953, segons comentava la revista Horizontes del setembre d'aquell any en motiu de la inauguració d'unes noves oficines telefòniques: «A las 7 de la tarde del miercoles 16, Bañolas dió un paso más hacia adelante. Una nueva central telefónica empezó a funcionar. En el edificio de telefonos habia plena actividad puesto que las dos telefonistas que desde ahora habrà en servicio permanente se hallaban ocupadas participando a todos los abonados que a partir de aquellos momentos debian usar ya solamente los nuevos aparatos [...] Salen de la central 300 lineas que luego se distribuyen según los barrios. Con la central vieja, que no permitia nuevas ampliaciones, Bañolas tenia 145 abonados. Se han colocado 33 nuevos aparatos y pueden admitirse hasta llegar a los 300».
Quan un client volia fer una trucada, o com es deia «posar una conferència», havia de posar-se en contacte amb la operadora de la central i demanar que establís la comunicació amb la persona desitjada. Aleshores el que feia l'operadora, inserir una clavilla —que corresponia al telèfon del client que trucava— en el forat de connexió corresponent al telèfon on es volia trucar. Aquest procés podia durar entre un quart i mitja hora, si era a Girona, i entre una o dues hores, si era a Barcelona. A tall d'exemple, l'any 1956, la Impremta Mateu tenia el número de telefon 56, el Horno San Jorge de l'Esteve Boschmonar a la plaça dels Turers, el número 137 i la Rellotgeria Rigau, el 208.
A la centraleta del carrer Àngel Guimerà aquest procés el duien a terme les germanes Narcisa i Mercè Barceló, les quals hi varen romandre gairebé tres dècades, tal i com deia la revista Horizontes del mes de setembre de 1958: «Las hermanas Barceló han dejado de pertenecer al personal de plantilla de la Central Telefónica de nuestra població, despues de 28 años de servicio [...]». Després, la centraleta es va traslladar al carrer de la Divina Pastora, i se n'encarregà la M. Àngels Miret, juntament a altres operadores, com l'Elisa Vila i l'Adela Geli, que ja feia anys que hi treballaven.
Arribats als anys setanta, amb els telèfons automàtics i la construcció de la nova Central Telefònica al carrer dels Servites, l'ofici de les operadores va anar desapareixent.

La comarca
Pel que fa a la resta de la comarca, una de les més beneficiades n'era Cornellà del Terri, ja que es trobava a l'eix Girona-Banyoles. D'aquí que abans d'acabar el segle XIX, el Diario de Gerona de data 10 de juny de 1899 ja publicava una noticia on deia que «se ha autorizado á la sociedad esplotadora del alumbrado eléctrico de Bañolas "Gallart-Ubach" de Barcelona el competente permiso para la instalación de un teléfono particular desde los molinos convertidos en fábricas de fluido eléctrico, sitos en Rabós y Santa Leocadia del Terri, hasta la administración central de Bañolas». Ara, el fet de que anés lligada a l'administració central banyolina ens dona a entendre que no podia existir una sense l'altre, es a dir que tot i la noticia de l'any 1905 de que a Banyoles s'estaven muntant línies telefòniques, o bé anys abans ja hi havia alguns telèfons o bé la noticia del 1899 no es va fer realitat fins passats uns anys.
A Serinyà, per exemple sabem per la queixa apareguda l'any 1915 a La Vanguardia que el telefon ja hi arribava, via Olot, però que no seguia en direcció a Banyoles.
Però seran aquests unes primeres passes ja que de fet fins a la dècada dels anys trenta no serà quan realment es produirà l'eclosió telefònica a la majoria de la comarca, ja que serà tot just en aquesta dècada quan es comencen a trobar ja documents oficials relacionats amb la telefonia. Així en data 26 de gener de 1931, l'Ajuntament de Cornellà del Terri, com a condició per a la instal·lació de telèfons a 5 particulars, els hi envia als veïns afectats un document mitjançant el que «[...] se comprometen solemnemente [...] bajo enmienda de daños, costos y perjuicios, y por durante un plazo minimo de dos años a abonarse con diez pesetas mensuales al espresado telefono [...]». El 26 de setembre de 1935, la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya autoritza l'establiment d'una línia telefònica creuant el camí veïnal de Camós a la carretera de Girona a Olot.
El mateix dia, també autoritza l'establiment d'una línia telefònica creuant el camí veïnal de Palol de Revardit a la carretera de Girona a Olot, i uns dies abans, el 13 de setembre havia autoritzat una línia creuant el camí veïnal de l'Estació de Riudellots per La Mota a la carretera de Girona a Sant Miquel.
A partir d'aquí, tot i que molt a poc a poc, el telefon començarà a arribar a la comarca i els veïns comencen a veure les avantatges d'aquest nou servei, motiu pel qual comencen a arribar les sol·licituds als ajuntaments i aquests, a la seva vegada, a la companyia telefònica.
L'1 de juny de 1949, l'ajuntament de Cornellà del Terri comunica al Servicio Telefónico que hi ha 12 veïns «dispuestos a inscribirse como abonados». Una carta que és resposta denegant el permís per construir-hi una centraleta, però si més no la necessitat ja està creada de manera que el 8 de març de l'any següent el consistori torna insistir en el sentit de demanar permís per a construir una línia telefònica entre Banyoles i Cornellà. Finalment el 28 de febrer de 1960 La Vanguardia informa de que «El servicio telefónico en las localidades de Cornella de Terri, Orsaviñá y Sampmiguel de Campmajó se inauguró este mediodía con asistencia del gobernador civil, don José Pagés, acompañado del presidente de la Diputación, don Juan de Llovet y de las autoridades de las distintas poblaciones. Tras la bendición por los respectivos párrocos se pronunciaron discursos y después se celebraron conferencias con Gerona para inaugurar el servicio. En Cornella hay instalados trece teléfonos, seis en Orsaviñá y la central telefónica en Sampmiguel». Un servei que, en el cas de Cornellà, cal a dir que aquell any es va traduir en una contribució especial a tots els veïns del municipi que tinguessin telèfon.
Una mica abans, a finals dels anys cinquanta a Esponellà s'havia instal·lat la primera centraleta telefònica del poble, en aquest cas a Can Roca. Anys més tard, però no molts, es va obrir ja una caseta expressament com a centraleta, «on hi ha els estudis». Però en aquesta ocasió, el dia de la inauguració hi va haver-hi una «tractorada» per que en els tractes que s'havien fet amb la companyia hi entrava també el poble de Vilert, però no ho havien acomplert.
A Sant Miquel de Campmajor, fins a finals dels anys cinquanta, si tenien una urgència, tenien que anar al Santuari del Collell on hi tenien «un telefon molt antic, que se sentia molt poc». Era el cas d'en Pepet carter, fuster de professió, i com a tal feia les caixes de morts, d'aquí que quan tenia una urgència i necessitava quelcom anava al Collell a trucar per que li pugessin amb la Teisa. Finalment el mateix dia que el telefon arribava a Cornellà, també ho feia a Sant Miquel, tot i que en aquest cas fou una centraleta que es va muntar a l'hostal. La Rosa Franch, que va substituir al seu pare, en Pepet carter, en el servei de correus, recorda que a l'hostal rebien els «recadus» i els anaven a donar, «tot i que a vegades m'ho deien a mi, per que quan portés les cartes els hi digués». Hi havia un comptador de temps. Desprès varen arribar els primers telèfons particulars «primer foren el Ferrer, en Planas i Can Rovira i poc desprès nosaltres».
A Camós l'any 1968 hi havia 6 telèfons. El mateix any en que ja hi havia 25 televisions. I pel que fa al municipi de Fontcoberta la cosa va anar més lenta. A Melianta va arribar el 1976, al bar la Brasa, que també era estanc... i la casa de l'alcalde. Va arribar des de Banyoles. I des d'allà, com feien als altres pobles on hi havia una centraleta, avisaven a la gent. Uns anys més tard es va instal·lar una cabina telefònica al costat. A Vilavenut va arribar el 1978, al bar de can Salvi, també procedent de Banyoles, i funcionava igual que a la Brasa, com una centraleta. I a la capital del municipi, encara va tardar més, doncs no va arribar fins el 1986, a l'Ajuntament. Precisament desprès de la nevada del gener d'aquell en que es va veure necessària la seva instal·lació.
D'això fa nomes fa trenta anys, però en una època en que no podem viure sense sortir de casa amb el telèfon a la butxaca, quasi bé se'ns fa inconcebible pensar que fa cinquanta d'anys, no tant sols no el portàvem a la butxaca del pantaló, sinó que ni tant sols n'hi havia a la majoria de les cases.

Bookmark and Share