Articles - Història local

LES CONSTRUCCIONS DEL PUIG DE LIÓ

LES CONSTRUCCIONS DEL PUIG DE LIÓ

Revista de Banyoles
núm.946, agost 2012, pp.20-21

Tot i que no se sap amb certesa la data exacta de l'arribada de les relíquies de Sant Martirià a Banyoles, el que si que sabem - gràcies a un manuscrit del segle XV, trobat per Mn.Constans - es que durant la consagració de la tercera església del Monestir, duta a terme l'any 1086, ja s'hi varen dur les relíquies del sant, des de l'anomenat Puig de Lió.

En conseqüència, crec que podem afirmar que la primera capella o ermita que es bastí al cim d'aquest puig es deuria dur a terme entre finals del segle X o començaments del següent, per tal de poder-hi aixoplugar les esmentades relíquies. Tot i que, no serà fins 1'1 de febrer del 1280 quan sortirà referenciada per primer cop, en un document on es parla d'unes terres situades a tocar de Sancti Martiriani de Leo. Precisament uns anys abans de que es fessin noves caixes per tal de preservar aquestes relíquies que segons un document datat el 17 de juliol de 1290, dia del trasllat de les mateixes al monestir de Sant Esteve, "yacian desconocidas, indecorosamente y descuidadas". A partir d'aquella data, cada any, la vigília del 24 de Novembre les relíquies eren portades al seu primitiu emplaçament, on s'hi quedaven fins el matí següent en que s'hi celebrava la missa, per en acabat baixar-les en processo primerament a l'església de Santa Maria dels Turers, on es celebrava una missa cantada i finalment tornaven al Monestir on es feia l'ofici major.

Durant gairebé 300 anys no es cap altre tipus de notícies sobre el que succeí en aquest indret isolat fins que l'any 1583, l'Ajuntament de la Vila i el monestir, com a encarregats de la capella del Puig de Sant Martirià, i a petició de l'abat Antic de Villalba, varen convidar els frares Caputxins de Sant Francesc que vinguessin a la ciutat, i es fessin carrec d'aquella capella, cosa que varen fer el 23 de desembre d'aquell mateix any. I aquí es quan ens cal preguntar-nos que era aquesta capella i qui en tenia cura. El poc que sabem es que l'arribada del caputxins, "fou un benefici molt gran per aquesta per ço que se feien grans pecats en temps que l'ermità hi estava, per anar-hi molts homes fadrins i dones..." o sigui que, si més no, sembla que hi havia un ermità, en un edifici que en paraules d'un dels frares de la nova comunitat"... mes que un convent semblava una barraca de camperols, tenia un petit hort sense tanca i sense altra aigua per a regarla que la que proporcionava una cisterna...".

Aquesta primera comunitat segons esmenta en Jordi Galofré en el seu article "La presència dels ordes religiosos a Banyoles" (dins Miscel·lània en Honor de Josep M.Marquès. Girona 2010), estava formada per cinc monjos: Llorenç d'Osca, Salvi Forest d'Hostalric, Bonaventura de València, Domènec de La Guàrdia i el germà llec Antoni de Baeza, que a banda de ser-ne l'encarregat de l'adequació de l'ermita i els entorns, fou qui ens deixà la descripció del que hi havia quan varen arribar. Foren ells els que un cop establerts, varen decidir de bastir-hi el primer convent, com a tal, que hi hagué en aquest indret.

Les obres del que deuria ser un petit convent amb una església, varen començar el dilluns de carnestoltes del 1584, i el dia de Sant Pere varen pujar des de Banyoles, en processó, el Santíssim Sagrament. Les dimensions d'aquest edifici no havien de ser molt grans, doncs anys més tard, quan els servites varen construir el nou convent, aquesta església passà a ser la porteria del nou edifici i una capella que hi havia en la mateixa a celler: "...lo que es ara Porteria del Convent servia de Iglesia y la pessa del Deprofundis, de Cor y de Sacristia ... lo que és ara Bodega, era Capella dels Dolors, la qual estava tal que solament per necessitat se podia celebrar en ella la Santa Missa".

Però poc temps varen poder gaudir-ne d'aquesta nova construcció, doncs cansats de les incomoditats del lloc, el 1614 varen plantejar l'abandó d'aquell establiment, però l'oposició que va fer l'abat del Monestir, Bartomeu de Montagut, qui va intentar involucrar al consistori, que va prometre una ajuda - que desprès no es va materialitzar - va paralitzat la decisió durant un temps. Les converses varen seguir i en el Capítol Provincial de 1625 es va determinar un canvi d’ubicació del convent - per la qual cosa el 9 de febrer es va demanar el preceptiu permís al general dels caputxins a Roma - més aprop de la població. Per aquest motiu, es va acceptar un llegat que hauria d’ajudar a fer-ho realitat, però en no arribar a bon port cap de les solucions, finalment l'any 1637, es va acordar demanar a Roma la supressió del convent, cosa que es va fer efectiva el 22 d'abril de 1638, dia en que els caputxins van retornar la casa als benedictins de Sant Esteve, una cinquantena d'anys desprès d'haver-s'hi instal·lat (tot i que l’any 1683 i encara el 1734 novament es van fer passos pel retorn dels caputxins). Cal a dir, com a nota negre, que a l'abandó del convent, el poble l'assaltà i s'emportà tot el que varen trobar, fins que va arribar l'abat i els jurats de la vila.

No havien passat ni quatre mesos, quan el 6 d'agost el bisbe de Girona, Gregorio Parcero, donà llicencia als servites per ocupar el convent situat al puig de Lió, per petició de l'Abat Mantilla, els Curats i els preveres de les esglésies banyolines. L'autorització es referia a l'ocupació "...del Monestir de Sant Martirià, construit i edificat en lo Terme de dita Vila, en lo qual han residit molts anys los Pares Caputxins y per que dit monastir, restant sense residencia, se aniria del tot deruint, lo que seria en gran deservey de Deu Nostre Senyor..." especificant que els receptors reben "...la Iglésia, cases y monestir de la manera que las tenian y residian dits pares Caputxins...".

Tot i amb això la relació d'aquest nou ordre religiós amb els frares del monestir no fou gens bona, i poc temps desprès, el 7 de febrer de 1674 eren expulsats del convent de Sant Martirià per l'abat i els monjos del monestir de Sant Esteve, cosa que va obligar a la intervenció de diferents personalitats de l'època, fins que el 12 d'agost, el Vicari General del Monestir de Banyoles, fra Pere Benet Bassedes, fa entrega del certificat de possessió del convent de Sant Martirià al prior dels pares Servites.

Establerts de nou, l'any 1723, el pare Martirià Pons, prior del convent, porta a terme l'acte de posar la primera pedra del nou convent, però com podem llegir en un document trobat per Mn.Jaume Angelats: " ...desde dit any al 1780 se adelantà molt poch la fàbrica y en abril de 1781 lo Prior fr.Felip Fargas emprenguè de nou fer treballar en dita Iglesia ... proporcionant Deu los medis, se logrà acabar-la enterament en lo espay de tres anys...". Fou així com el 24 de gener del 1784, "se colocà Ntra. Mare en lo altar major", dedicant l'edifici a Deu Nostre Senyor i a honor de Maria S.S. dels Dolors i de Sant Martirià. L'endemà, tot i que no s'hi havia traslladat el Santíssim "por no estar lo cor ab vidriera" es va dur a terme la primera missa. I el diumenge següent, darrera una gran processó, arriba el santíssim al nou edifici, com ja hem vist s'havia bastit al cim de les velles construccions, de les que n'havien aprofitat algunes. D'aquesta manera sabem que abans d'inaugurar-se l'església nova, la imatge de "Ntra.Mare Maria Dolorida" es venerava en una capelleta de "l'església vella", que un cop fou desafectada - "cessà de servir per les funcions de la Congregació la sobredita Capella" - s'utilitzà, com hem vist més amunt, com a celler del convent.

Però malauradament la vida d'aquest nou edifici fou força curta ja que en el decurs de la Guerra del Francès, fou ocupat pel les tropes napoleòniques, els quals tampoc varen romandre-hi massa, ja que el dia 7 d’abril de 1810 uns dos-cents Miquelets, ajudats en bona part pels ciutadans banyolins, ocuparen la fortalesa i capturaren la petita guarnició francesa que la defensava. L'agost d’aquell mateix any, el coronel Luís de Greff, decidí ordenar l’enderrocament dels edificis per evitar-ne un nou atrinxerament per part de les tropes enemigues.

Actualment encara es pot resseguir la planta d'alguna de les construccions. La base de l'església, en la que encara s’observen parts del paviment originari fet de rajoles, és l'element més ben conservat del convent, que té planta rectangular i amb uns murs laterals amb potents contraforts interiors, que conformen un seguit de petites capelles laterals, en número de quatre per banda, i que està coronada per un absis pentagonal. També queda l'arrancada d'una volta, en les restes d'una construcció de planta quadrada que hi ha als peus de l'església, per sota el nivell de la mateixa. Però, per fer-nos una idea general del que podia haver estat aquest convent res millor que fer-ho amb una fotografia aèria, on podrem fins i tot resseguir el mur que l'encerclava per la banda de migdia.

Bookmark and Share