Articles - Història local

LES MONGES DEL SANTUARI DEL COLLELL

LES MONGES DEL SANTUARI DEL COLLELL

El Pla de l'Estany. Revista del Consell Comarcal
núm.71, juliol 2012, pp.14-15

Sí, heu llegit bé, les monges del Collell. I és que fora del que és la vall de Sant Miquel, poca gent recorda que durant gairebé tres quarts de segle també hi va haver monges al Collell, en concret de l'orde de les filles de Sant Josep, més conegudes popularment per les butinyanes, en honor al seu fundador, el pare Francesc Xavier Butinyà i Hospital.

La presència d'aquestes religioses al Collell es remunta ja al final de la segona dècada del segle XX, quan el que era el rector i director d'aquest col·legi i seminari, mossèn Josep Corcoy, va demanar a les germanes que s'establissin en aquest indret "para asistir a los enfermos del colegio en enfermería independiente y cuidarse de la ropería del establecimiento". La manutenció anava a càrrec del col·legi i es va establir una mensualitat de 45 pessetes per a cada una de les quatre germanes que conformaven aquella primera comunitat, amb les germanes Maria Roca, la superiora, Antònia Piqué, Lluïsa Masferrer i Maria Lozano.

El gener de l'any 1919, el butlletí del santuari ja informava que havien començat les obres de la nova infermeria, que s’ubicaria a l'antiga masoveria, anomenada mas Collell, i que s’havia d’inaugurar el mes següent. La mateixa publicació descriu la disposició d'aquesta casa: "[...] Ocupant els malalts i convalescents el pis principal, les religioses filles de Sant Josep, a quin càrrec correrà dita dependència, el superior, i els baixos són destinats a roberia i locals annexos [...]." Tres mesos després, un nou butlletí comentava que un cop acabades les obres d'adaptació de l'antiga masoveria i després que les religioses filles de Sant Josep s’hi instal·lessin, el 24 de febrer del 1919, varen començar les obres d'embelliment de l’entorn. Així, en el revolt d'entrada es van col·locar "formosos parterres" per tal de trencar-ne la monotonia, així com diversos plataners fins al pati de la infermeria. Un cop acabades les obres d'enderrocament del que quedava dels edificis de l'antiga masoveria, la recent restaurada infermeria i l'hostatgeria formaven un bell conjunt que s’ajustava al projecte d'urbanització realitzat per l'arquitecte, Josep Renom.

Tan bon punt es va posar en marxa la infermeria, les monges van haver de fer front a una greu malaltia. Tot va començar al començament del maig de 1920, quan els alumnes començaren a tenir lleugers dolors intestinals que foren atribuïts a les calors excessives dels últims dies d'abril. Per aquest motiu es prengueren les mesures pertinents, amb una higiene rigorosa, l'aïllament dels malalts i la supressió de les verdures. Tot i així, la malaltia no va remetre, sinó tot el contrari. Després de les anàlisis corresponents es pogué comprovar l'existència del bacil d'Eberth, el causant de la febre tifoide. Així, el claustre del professorat acordà demanar permís a l'autoritat eclesiàstica per finalitzar el curs i evitar un possible contagi. Els més malalts, però, es quedaren a la infermeria i a la part habilitada del claustre. Eren 19 alumnes i un professor, que foren atesos per les monges i el metge del santuari, el Dr. Miquel Verdaguer, assistit pel metge de Banyoles, el Dr. Josep Maria Mascaró. Es produïren cinc morts: Antoni Buixó, jove alumne de Sabadell, a qui se li complicà el tifus amb una pneumònia i va morir l'endemà de Corpus; Joan Fina de Caralt, de la Bisbal, alumne de quart de batxillerat, que quan semblava que es recuperava va patir una perforació intestinal que li va causar la mort tres dies després que el seu company Pere Cabruja; Josep Maria Porta, alumne de primer de batxillerat, que morí d'una peritonitis el dia 28 de juny, i mossèn Josep Gratacós, professor que tenia al seu càrrec les càtedres de Llengua Llatina i Castellana, Agricultura i Perfecció de Llatí, que morí el dia 30 de juny. De les germanes, només emmalaltiren Lluïsa Masferrer i Oliva Aguerra, les quals al començament de juliol ja es trobaven totalment restablertes.

Un altre fet per destacar de la vida d'aquesta comunitat fou l’entronització d'una imatge del Cor de Jesús, regal d'una fidel del Collell, en el local de la infermeria de les germanes Filles de Sant Josep, el 3 de desembre de 1921. Acompanyat de tot el claustre i els zeladors de l'Apostolat de l'Oració, el senyor rector beneí la nova imatge i, mentre es recitaven les oracions del ritual i l'escolania cantava el motet "Al·leluia psalite", la germana Maria Rosa, superiora de la congregació, col·locà la imatge en el seu emplaçament definitiu en el rebedor de la casa.

Amb la infermeria a ple funcionament, l'any 1924 s’afegí una nova tasca a les germanes: el servei de cuina. Per aquest motiu, i per tal que el proper curs escolar ja se’n poguessin fer càrrec, el juny d'aquell any començaren les obres d'adequació del nou espai, que si bé estaria aïllat de la resta de dependències del col·legi estaria comunicat amb el menjador mitjançant dos torns.

El mes de juny de 1931, concretament el dia 18, un nou fet luctuós va colpejar aquest indret: dos alumnes de dotze anys es varen negar a l'anomenat Salt de Roca. Eren l'Alfons de Vedruna Oliveda, de Barcelona, i el seu company Joan Serracaut Selva, de Sabadell.

L'1 de maig de 1934, el recent nomenat bisbe de Girona, Josep Cartañà, va visitar el santuari i va decidir que abans de l'estiu s’havien de dur a terme diverses obres, entre les quals l'edificació d'una infermeria espaiosa. Aquesta es situà davant del col·legi, on avui en dia hi ha l'hostatgeria; a la planta baixa s’ubicà la infermeria i al pis superior, la residència de les germanes, la capella i altres dependències per a l'ús exclusiu de la comunitat.

Amb l'arribada de la Guerra Civil, entre el 19 i el 20 de juliol les germanes abandonaren el Collell, i la majoria tornaren a casa seva, tret d'un parell: les germanes Hipòlita i Ciríaca, ambdues del país basc, que varen preferir quedar-se a Girona, al Pont Major, a casa d’uns alumnes del santuari. Un cop la conflagració va acabar, les germanes, entre les quals la germana Ciríaca, tornaren al santuari per fer-se càrrec de nou de la infermeria, on s'atenia tant els hospitalitzats com altres que hi anaven puntualment; la cuina, de la qual es van ocupar fins als anys seixanta en què es contractaren cuiners professionals, i de tot allò relacionat amb la roba i la neteja de l'església, les habitacions i les classes de l'escola. D'aquesta manera, a poc a poc, varen tornar a posar en marxa aquell engranatge tan professional com "afectiu" cap als alumnes. Tal com comentava una de les germanes: "Qualsevol excusa era bona per poder venir a la infermeria, ja fos un ferida en un dit o un botó que havia saltat."

Però no va ser fins a l’agost de 1952 que se signà un contracte entre el rector del col·legi i la congregació de les filles de Sant Josep, en el qual la comunitat de religioses, formada per la superiora i set religioses, es van comprometre a fer-se càrrec de la roba (netejar i planxar), la infermeria i l’administració del rebost i fonda del col·legi. Per la seva banda, el rector es va comprometre a posar a la seva disposició una zona especial d'ús privat per a les germanes, amb l’espai necessari on encabir les habitacions, la infermeria i les sales d'estar i de menjador. A més, se'ls va atorgar una assignació mensual de cent pessetes per a germana, així com la manutenció alimentària i el vestuari, assistència en cas de malaltia i, fins i tot, arribats al cas, les despeses de l'enterrament, el qual es duia a terme en el petit cementiri de Ventatjol. S’hi enterraren Rosa Payró, de 55 anys, morta el 18 de setembre de 1942; Felicia Juanio, de 77, l'1 de febrer de 1960; Anna Olivé, de 82, el 15 d'abril de 1968, i Ciríaca Zabalza, de 79, el 9 de juny de 1979, les restes de les quals varen romandre en aquest petit cementiri fins fa pocs anys, quan la comunitat va decidir traslladar totes les restes a Girona a causa de la profanació de la tomba de la germana Ciríaca.

L'any 1964, arran de la mort del bisbe Cartañà, el gironí Narcís Jubany es va fer càrrec de la diòcesi gironina. Poc temps després, en el decurs d'una visita duta a terme al santuari, i després de constatar el pèssim estat en què es trobava l’habitatge de les germanes, inicià obres de millora de l'edifici.

Tot i que, des del primer moment varen comptar amb l'ajuda d'algunes noies -la majoria de la mateixa zona- que s'encarregaven de donar suport en diverses tasques, sobretot en les de neteja i bugaderia, l'any 1984 la manca de vocació religiosa va portar la congregació a prendre una decisió dolorosa: abandonar l'obra que havien dut a terme durant tants d'anys. Per aquest motiu varen comunicar al bisbe Camprodon que el juny d'aquell mateix any deixarien el santuari, una decisió que elles mateixes lamentaren: "Nos hubiera gustado [...] no un año más, sino quedarnos definitivamente, pero la escasez de personal nos obliga a tomar esta decisión." Fou una decisió que el bisbe, en primer moment, no va voler acceptar. El mateix va passar amb el que era en aquells moments el director del Collell, Jaume Reixach, a qui la notícia va agafar per sorpresa. Davant la impossibilitat de reemplaçar les germanes, els va demanar que li deixessin un temps prudencial per tal de poder arreglar la situació. Les germanes varen accedir-hi i no varen abandonar el santuari fins al dia 2 d'agost de 1985. Llavors, Assumpció Recio Flores, que hi era des de l'any 1943, Magdalena de la Fuente Navarro, des del 1982, i Maria Casals Navarro i Josefina González Pérez, des de feia un any, digueren l'adéu definitiu a seixanta-sis anys de presència de les filles de Sant Josep en aquest santuari. La revista Mensajera Josefina del setembre de 1960 ho descriu de la següent manera: "[...] Recostado en un repecho de suave pendiente, entre margas terciarias de color opalino que afloran al exterior, se hierge simpático y recoleto el santuario de Nuestra Señora del Collell."

Bookmark and Share