Articles - Història local

QUATRE CARRERS, PER QUATRE METGES

QUATRE CARRERS, PER QUATRE METGES

Revista de Banyoles
núm.924-295 i 926, octubre, novembre i desembre 2010, p.25

Avui en dia son quatre els carrers de Banyoles dedicats a personatges que han exercit la noble professió de la medicina. Tres, son nascuts a la nostra ciutat, i l'altre es forà. Aquests carrers son: el de Candi Corominas, el del Doctor Mascaró, el del Doctor Hysern i el del Doctor Hysern.

Carrer de Candi Corominas:
Situat al sud de la ciutat, al Pla de l'Ametller, al limit amb el terme municipal de Porqueres. L'actual nom va ser aprovat en el ple municipal del dia 21 d'abril de 1965, i anteriorment formava part de l'anomenat Grup del Pla de l'Ametller.
Hereu d'una nissaga de metges, iniciada amb el seu avi, Antoni Corominas i Biern (Besalú 1817-Banyoles 1884) que es va traslladar a Banyoles cap el 1844 i va ser director del balneari de la Fontpudosa. Candi Corominas i Illa va néixer a Banyoles l'any 1880 i era fill d'Abdon Corominas i Sabater (que també era metge, al igual que el seu germà Josep, que fou director de l'hospital de Sang de Banyoles durant la tercera carlinada) i de Victòria Illa i Frigola. Estudià el batxillerat a Girona, acabant-lo el 1895, per tot seguit anar fer els estudis de Medicina, a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l'any 1902 en Medicina i Cirurgia, el mateix any que obtenia el Diploma d'alumne intern de Mèrit i guanyava un premi en un Certament Nacional, pel seu treball "Estudio de la irrigación intra-uterina".
Aconseguí el doctorat a Madrid l'any 1903, instal·lat-se primer a Banyoles, on ingressà com a metge a la beneficència municipal de Banyoles l'any 1904. Poc desprès es traslladà a la població costanera de Llançà, on va contraure matrimoni amb Remei Planellas i Oriol, i amb qui va tenir set fills: Abdon, Josep Maria, Montserrat, Frederic, Carmen, Concepció i Maria. El 1925 va ser metge titular de Sant Andreu del Terri; l'any 1926, inspector municipal de sanitat a Banyoles, i el 1928 va ser escollit metge titular de Banyoles.
Va ser membre de la Unió Nacionalista Catalana. Jutge de pau, l'any 1909 i regidor entre 1917 i 1918 i entre 1920 i 1922. Durant diversos anys va dirigir el quadre escènic de la Lliga de Defensa de l'Agricultura, Indústria i Comerç de Banyoles i Comarca. En l'àmbit literari, aconseguí diversos premis en "concursos literaris" convocats pel grup humorista "La Xeringa", i va deixar alguns escrits, sobretot poesies humorístiques i epigramàtiques, i articles a la "Gazeta Banyolina", "Vida Banyolina", "El Banyolí" i "La Veu de Catalunya".
Va morir a Banyoles l'any 1958.

Carrer del Doctor Mascaró:
Aquest carrer que podem trobar al nord de la ciutat, a continuació del petit carrer del Mas Palau, va a morir a la rodona que hi ha entrant a Banyoles, després de passar el cementiri. L'actual nom va ser aprovat en el ple municipal del dia 19 d'agost de 1964 i abans formava part del popularment anomenat Grup Mas Palau.
Com Candi Corominas, Josep M. Mascaró i Castanyer, també n'era descendent d'una nissaga de metges, que tot i que havia començat amb el cirurgià Salvi Mascaró a Vilobí d'Onyar, a Banyoles arribà amb Joan Mascaró i Cos (Lladó 1840 - Banyoles 1918), germà d'Anicet, un eminent oculista. i Joaquim, també metge. En Joan Mascaró es casà amb Teresa Castanyer i Moner, i d'aquesta unió va néixer en Josep Maria Mascaro i Casteñer, nascut a Banyoles el 1869, que va cursar Humanitats i Filosofia a les Escoles Pies d'Olot i més tard va estudiar medicina a la Facultat de Barcelona, doctorant-se a Madrid el 1891.
Metge del balneari de la Fontpudosa, i d'altres de l'Estat, fou regidor de l'ajuntament de Banyoles els anys 1899-1901 i 1902-1904, tinent d'alcalde l'any 1918, alcalde el 1919 i començaments de 1910 i novament regidor entre 1920-1922, coincidint en aquest darrer període amb el Doctor Candi Corominas. També va ser president de la Congregació de Nostra Senyora dels Dolors.
Com a literat, va escriure obres com: "Patogenia y Diagnóstico de la diabetes sacarina" (1892), "Los dispépticos erróneamente considerados como tuberculosos", "Higiene de las aguas de mesa", "Las Hermanas de la caridad y las enfermeras laicas", "Topografía médica de Bañolas" (1914) i informes sobre l'aigua potable banyolina. Va obtenir la Medalla d'Or i Diploma de membre Corresponsal de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona. Va morir a Banyoles el 1963.

Carrer del Doctor Hysern
Tot just davant de l'Ajuntament en direcció al carrer de Mossèn Jacint Verdaguer, trobem aquest carrer, una part del qual ja estava obert a la dècada dels vuitanta del segle XIX quan s'hi va construir el convent de les Carmelites, mentre que la resta del carrer, la part que dóna al passeig de la Indústria, es va acabar d'obrir durant la Guerra Civil. Documentat el 1886 amb el nom de carrer d'Isern, el 1910, el trobem citat com a Horta Hysern, doncs el carrer s'havia obert, principalment, en terrenys d'aquesta família. Finalment, es va posar l'actual denominació en record a un destacat membre d'aquesta família: el doctor Joaquim Hysern i Molleras.
Nascut a Banyoles l'any 1804, era descendent del cirurgià Salvi Hisern, fill de Cornellà del Terri, que el 1731 ja exercia a Banyoles, i al que varen seguir en l'exercici de la professió, el seu fill Pere Hisern, també nascut a Cornella del Terri, i el seu net, que ja nasqué a Banyoles, en Joan Hisern i Brugue, el pare d'en Joaquim, que es va casar amb Teresa Molleras de Tortellà, filla d'un negociant de Besalú, i amb qui, a banda d'en Joaquim, tingué una altra filla, la Llúcia.
En Joaquim va estudiar al Col·legi de Medicina i Cirurgia de Barcelona, d'on va ser després professor ajudant. Va construir a Barcelona un observatori astronòmic, publicant observacions meteorològiques al "Diario de Barcelona", i l'any 1827 en va reformar l'observatori Meteorològic.
L'any 1835, durant els estralls del "colera morbo asiàtic", el Govern el va delegar per estudiar l'epidèmia a les províncies del nord. El 1830 va passar a Madrid, on va ser catedràtic del Colegio de San Carlos i, des del 1838, a la Catedra de Fisiologia comparada de l'Ateneo Matritense, el mateix any que el govern francès el va autoritzar a exercir la medecina a aquell país. Va ser metge i cirurgià de cambra d'Isabel II (1843). Va estudiar a París les teories d'en Samuel Hahnemann, l'anomenat pare de l'homeopatia, les teoria del qual es va dedicar a propagar quan va retornar al pais, un fet pel que fou força atacat.
Li concediren la Cruz de las Epidemias i la Medalla Real de Oro de 1ª clase. Va ingressar a la Orden de Carlos III.
A banda de la seva faceta com a metge va ser testimoni a París d'alguns dels treballs de Louis Jacques Mandé Daguerrer, de qui va traduir i comentar el llibre "Descripciones históricas del proceso de Daguerre" (1839), convertint-se d'aquesta manera en un dels introductors de la fotografia a Espanya.
Va deixar publicacions com "Tratado de la blefaroplastia temporofacial" (1834), "La Filosofía médica reinante"(1848), "Memoire sur la colique de Madrid", "Disertatio de nervo odoratus", "Dogmas de la Homeopatía" (1860), "La certidumbre de la Homeopatía" (1861), i "Memorias sobre la alteración de la sangre en el cólera morbo".
Va morir a Madrid el 1883.

Passatge del Doctor Fleming:
Tot i que l'any 1954, Lluís G. Bover Oliveras, mestre de l'escola de la Vila, va proposar dedicar un carrer a aquest doctor, en expressió de l'agraïment dels beneficiats per l'ús de la penicil·lina, no serà fins a la dècada dels anys setanta del segle XX que s'obri aquest petit carrer situat entre Mossèn Baldiri Reixac i el Passeig de Mossèn Lluís Constans; paral·lel al carrer Lleida, entre aquest i el del Pare Claret.
Alexander Fleming, nascut a Loehfield, Escòcia, l'any 1881, va ser un bacteriòleg britànic, que va estudiar medicina a la Saint Mary's Medical School de Londres, on es va graduar el 1908, obtenint la medalla d'or de la Universitat de Londres.
La seva carrera va estar dedicada a la investigació de les defenses del cos humà contra les infeccions bacterianes. Escollit membre de la Royal Society el 1942, va rebre el premi Nobel de Medicina i Fisiologia, l'any 1945, com a descobridor de les propietats del fong Penicillium notatum per la sintetització de la penicil·lina, que fou d'una gran utilitat durant la Segona Guerra Mundial. Pot ésser considerat com el descobridor dels antibiòtics.
Va morir a Londres el març de 1955.

Bookmark and Share