Artículos - Biografias
DE BANYOLES A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
Els Colors del Pla de l'Estany
núm.127, juliol 2010, p.46
Ara que es comença a parlar de les eleccions a la Generalitat de Catalunya, no estaria de més recordar a tres persones vinculades a Banyoles que han ocupat el lloc més alt de la política catalana.
El primer d'ells fou Bertran de Samasó: nascut possiblement a Banyoles a finals del segle XIV, pertanyia a la nissaga dels Samasó del carrer Nou. Als vuit anys va entrar al monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll i posteriorment va estudiar a la Universitat de Lleida on es va graduar en dret canònic i va regentar, amb gran fama, una càtedra d'aquesta disciplina (1427-1438). Nomenat almoiner de Ripoll, en morir Dalmau de Cartellà, fou escollit abat (1440-1456). Entre 1449 i 1452, va ser diputat del Braç Eclesiàstic de la Diputació del General, que és com dir President de la Generalitat (en fou el número 24). (Recordem que l'origen de la Generalitat està en la Diputació del General, una institució sorgida de les Corts Reials Catalanes las quals exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres "braços" que les componien: l'eclesiàstic, el militar i el popular o cambra reial, el conjunt del qual era anomenat "lo General de Cathalunya"). Durant el seu mandat, es van regular aspectes salarials dels treballadors de la institució i es va donar preferència a la realització de treballs per part dels que estaven a "sou del General" abans d'encarregar-li a un tercer; així mateix es va limitar la mobilitat dels diputats i oïdors per tal de no pagar unes dietes excessives. Com la majoria dels Samasó d'aquella època, va mantenir una postura enfrontada a la monarquia (mostra una fort oposició a la política reial favorable als remences d'Alfons el Magnànim) i va defensar els privilegis de la noblesa. Va morir el 17 de juny de 1458 a Càpua (Itàlia), mentre era de viatge.
Manuel de Copons i Esquerrer: nascut a Malmercat, un poblet a 10 km de Sort, pertanyia a la família dels Copons de Malmercat que participaren directament en la lluita contra els partidaris de Felip V, cosa que va fer que molts d'ells fossin represaliats desprès de l'11 de setembre de 1714. Era fill de Jacint de Copons i de Gay, 5è senyor de Malmercat i oïdor del braç militar per la Vegueria de Lleida, i de Magdalena Esquerrer. Va ser nomenat el 119è president de la Generalitat de Catalunya, el 22 de juliol de 1707, en lloc de Josep Grau, degà de Solsona, fins l'1 d'agost de 1710, en que el substituí en Francesc Antoni de Solanell i de Montellà, abat de Sant Pere de Galligants. El 3 de maig de 1718, essent-ne cambrer del monestir de Banyoles, va assistir com a síndic al Capítol General celebrat al Monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. Va morir, el 8 de gener de 1729.
Josep de Vilamala: accedí al monestir de Sant Esteve el 7 de juny de 1706, al permutar el seu càrrec de sagristà de Sant Pere de Galligants amb Francesc de Rovira Saló, de Solsona, que n'era l'infermer de Banyoles. Tres anys desprès, el 19 d'agost de 1709 es cridat pel comandant en cap de les tropes franceses que es trobava instal·lat a casa dels Perpinyà, i un cop en ella, juntament amb altres càrrecs de la vila, se'ls comunicà que eren presoners de guerra i foren traslladats a Torroella, fins que foren alliberats desprès d'haver-ne pagat un rescat. Assistí a la Junta de Braços del juny de 1713 en la que es resolgué la resistència de Barcelona contra Felip V i el 22 de juliol del mateix any 1713 fou nomenat president de la Generalitat de Catalunya, en substitució de Francesc Antoni de Solanell. Romangué en el càrrec fins el 16 de setembre de 1714, en que un decret de José Patiño, ministre de Felip V i superintendent de Catalunya, declarava cancel·lada la Generalitat i destituïa tots els seus càrrecs. El 4 de juliol de 1720, moria Josep de Vilamala, sagristà de Banyoles i darrer president de la Generalitat.
Tindrien que passar 217 anys, fins arribar al 17 d'abril de 1931, per que es restablís la Generalitat i es nomenes el seu successor en la figura de Francesc Macià.
