Artículos - Costumbres y tradiciones

ENTRE EL NADAL Y LA SETMANA SANTA

ENTRE EL NADAL Y LA SETMANA SANTA

El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
núm.101, febrer 2014, p.17

Deixant a la nostre esquena les festes de Nadal, i mirant endavant, ens adonem que venen tot un seguit de celebracions que tenen la seva fi amb l'arribada de la Setmana Santa. Em refereixo a la quaresma i el carnestoltes, el dimecres de cendre i el dijous llarder. I si bé unes son de caire estrictament religiós i les altres tot el contrari, totes elles tenen el seu lloc en el calendari i evidentment en la gastronomia popular.

El tret de sortida podríem dir que es dona el Dijous Llarder, o dijous gras, que es celebra el dijous anterior al Dimecres de Cendra. És el dia que marca els inicis del carnaval (tot i que actualment en nombroses poblacions la festa s'ha ampliat en el nombre de dies de celebració) i en el que es tradició prendre botifarra d'ou o bé truita de botifarra, així com la coca de greixons o llardons.

A partir d'aquí comença o millor dit començava —ja que avui en dia aquests costums s'han suavitzat moltíssim— tota una setmana de permissivitat que s'oposava a la repressió amb que es distingia el següent període, que s'anomena Quaresma i que desemboca en la Setmana Santa. Aquesta llibertat prèvia agafa protagonisme en una persona, en Carnestoltes, el que n'és el Rei del Carnaval i que deriva del llatí dominica ante carnes tollendas, que traduït vindria a dir quelcom com el diumenge abans de treure la carn.

Aquesta disbauxa englobada sota el nom de Carnaval, que representa la festa de la carn en tots els sentits —recordant el fet en que era habitual la prohibició del consum de carn, ja que s'adduïa que la puresa dels pensaments depenia de la puresa dels aliments ingerits—, s'acaba tot just una setmana més tard, amb el Dimecres de Cendra, dia en que es posa la cendra al cap dels fidels que van a missa com a símbol de penitencia i conversió. I és el mateix dia que es duu a terme el que es coneix com l'enterrament de la sardina, un fet que posa fi al carnaval alhora que inicia el temps de Quaresma. Es aquest una festa que consisteix en una desfilada, com si d'un seguici fúnebre es tractés, amb la gent gemegant pel temps de festa que deixen endarrere i que acaba amb el llançament a la foguera d'alguna figura simbòlica, generalment representant una sardina.

Desprès vindrà un període de reflexió, en la que els cristians es preparaven per la celebració de la Setmana Santa, en la que tradicionalment es practicava el desdejuni —un sols àpat consistent al dia— i l'abstinència —de menjar carn els divendres—. Era un llarg període que si bé es considera que dura 40 dies —un numero força simbòlic en la tradició cristina, ja que 40 son els dies que va durar el Diluvi, els que va passar Moisès a la muntanya i els que va dejunar Jesús— de fet en son 46, ja que s'han de comptar els diumenges i que s'acaba el Diumenge de Pasqua, en que com a fi de la prohibició de menjar carn es menja el corder, o millor dit l'anyell pasqual, ja que de fet eren xais nascuts per pasqua de Nadal, l'època de l'any en que generalment parien les ovelles.

Ara el que si que no està prohibit és el peix, doncs el peix te una gran simbologia dins el món cristià. Per això, el receptari està ple de receptes de bacallà, un peix que, curat, tenia una llarga vida i que permetia el seu trasllat amb facilitat.

I al mig quedaven tot un seguit d'animals que la gent sempre es preguntava si eren o no «carn», doncs tampoc eren «peixos». Em refereixo als cargols, el marisc, els pops,... i fins i tot les aus. En poques paraules eren més carn que peix o a l'inrevés?. Al final l'església es va pronunciar dient que l'únic que calia tenir en compte era el greix, que és l'element més nutritiu i que és el causant d'estimular la gula i el plaer. I com que no era el cas... doncs es podien menjar.

I això que diuen que el marisc és afrodisíac, però per sort l'església això no ho sabia i d'aquesta manera sempre podem fer una mariscada quan toca fer abstinència.

Bookmark and Share