Artículos - Historia local

LA BANYOLES QUE VA SER

LA BANYOLES QUE VA SER

Revista de Banyoles
núm.956, juny 2013, pp. 36-37

Fent un símil del llibre de Federico Jiménez Losantos, La ciudad que fué. Barcelona, años 70 on el periodista parla d'aquella Barcelona que als anys 70 s'havia convertit en refugi de dissidents del regim franquista, d'aquella Barcelona que era capdavantera en moviments culturals, d'aquella Barcelona que estava molt més a prop d'Europa que d'Espanya, m'he permès posar a aquest article el títol de La Banyoles que va ser, però no per referir-me a la Banyoles cultural i política, d'aquells anys seixanta i setanta, sinó a la Banyoles "hidràulica", la Banyoles que aprofitava els seus cursos d'aigua, els seus recs, per extreure'n la seva força i convertir-la en energia per fer moure els seus enginys hidràulics.

Una Banyoles que en els seus darrers anys ha perdut bona part d'aquells exponents industrials, que com a mut testimoni d'una època passada, a començaments dels anys vuitanta del passat segle XX encara els podíem veure al llarg del carrer de Girona i dels que avui en dia nomes resta dempeus l'edifici de La Farga.

I per fer aquest recorregut res millor que deixar-nos guiar per en Ramon Gussiñer i el seu estudi titulat Aguas de Bañolas, de l'any 1907. Per això començarem tot just quan el Rec Major, perd el nom de Rec del Tint, al barri de Sant Pere, i travessa el carrer de la Muralla. En aquest itinerari podíem trobar en primer lloc un salt de 3,190 metres, que feia moure diferents industries gestionades per en Juan Poch, entre elles la de Can Pujol.

Seguint paral·lels al carrer de Girona, podíem trobar un altre salt, de 2,837 metres, que feia moure primer els molins de les industries de paper i de curtits de la família Masgrau, situades a l'alçada de l'actual carrer de Torres i Bages, i el segon, el de Can Nocaire, de la família dels Cordomí, que feia moure el trull d'oli situat a l'altura del carrer de l'Abat Bonitus.

Seguint aigües avall arribàvem a un altre molí, en aquest cas el dels Campolier, que mitjançant l'aprofitament d'un salt de 3,564 metres feia moure una roda de caixons que feia funcionar la seva industria de curtits que hi havia a l'alçada de l'actual carrer dels Blanquers. Desprès venia la fabrica de farines dels Coromina, que es podia moure per mitjans d'un espectacular salt de 5,710 metres, la de paper dels Escatllar - que desprès seria la fabrica de cartrons Masó, situada entre els actuals carrers del Paper, Tarragona i Ronda del Monestir -, que funcionava aprofitant un salt de 3,546 metres i la que avui en dia coneixem amb el nom de La Farga, i que d'una banda servia per producció de paper i d'altra de batre coure, que es movia gracies a un altre gran salt de 5,820 metres, que es trobava situat 32,759 metres per sota la cota de l'estany.

A partir d'aquí, i poc abans de formar el riu Terri, encara tenia força per moure diversos enginys al paratge de Mas Riera i dels que nomes han quedat alguns documents, doncs quan en Gussinyer va fer el seu estudi ja formaven part de la història, i a banda d'unes restes de les canalitzacions que duien aigua a aquest enginys i que encara es poden intuir en mig d'una zona boscosa, no n'ha quedat res més.

Però la veritat és que no tant sols hem de fer volar la imaginació, per imaginar-nos el que havia estat aquest paratge del Mas Riera, sinó que si volguéssim fer una mica d'arqueologia industrial, avui en dia poca cosa podríem veure d'aquest passat gloriós, ja que dels seus edificis no en trobaríem ni rastres, tret de la fabrica de La Farga, la qual encara resta dempeus, aixi com la seva bassa i salt d'aigua. Però el que si que podríem veure, si resseguíssim el Rec Major, son els diferents salts que feien moure les rodes de calaixos dels diferents molins i així imaginar-nos el que havia estat. En primer lloc, tot just passat el carrer de la Muralla podem veure el curs del rec Major i el salt que movia la fàbrica de Can Pujol. Seguint aigües avall, el d'en Masgrau ja no en queda cap resta, però no passa el mateix amb el salt de Can Nocaire el qual encara el podem contemplar, de la mateixa manera que també podem fer-ho amb el de la fàbrica de pells de Can Franch i amb la de cartró de Can Masó.

Bookmark and Share