Artículos - Historia

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L'ESTANY. LES MARES CARMELITES DE L’ANTIGA OBSERVANÇA

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L

Revista de Banyoles
núm.1017, juliol de 2018, pp.8-9

A mitjans segle XIX la península italiana vivia uns moments força convulsos, desprès de les revolucions de 1848 encaminades a aconseguir una unificació peninsular i que van conduir a la formació del Regne d'Itàlia l'any 1861 amb la conseqüent desaparició dels fins llavors anomenats Estats Pontificis.
Aquesta inestabilitat política va dur, entre d'altres accions, a l'expulsió de les monges dels seus convents, i la destrucció de molts d'ells. En un d'aquests, s'hi trobava una barcelonina, Joana B. de Garcia Martori, nascuda l'any 1819 i que a l'edat de 15 anys havia ingressat al monestir de les monges carmelites de Roma, adoptant el nom de Maria del Carme de Sant Joan de la Creu.
Destruït el seu convent, com moltes altres monges, buscà refugi en cases particulars. Fou llavors quan el papa Pius XI els va lliurar el permís i tots els documents necessaris per fundar nous convents allà on trobessin una seguretat. D'aquesta manera que Sor Maria del Carme va retornar a Catalunya, dirigint-se al bisbat de Girona, per tal de demanar permís per fundar un monestir en terres gironines.
Rebuda per el Vicari Capitular, tota vegada que Girona era seu vacant, aquest li va encarregar es dirigís a Olot i ajudés en la fundació de les monges de l'Immaculat Cor de Maria. Un cop acomplert l'encàrrec, juntament amb una novícia del convent garrotxí, Dolors Mundet Ametller, de Caldes de Malavella, que havia pres el nom de Maria Dolors del Sagrat Cor, es dirigeixen a Girona, on aquest cop ja les rebé el bisbe, el qual les informa de que a Tordera no hi ha monges, de la mateixa manera que tampoc n'hi ha a Besalú, però tant en un lloc com a l'altra els hi sorgeixen impediments, fins que finalment fan cap a Banyoles.
Era l'any 1858 quan l’Ajuntament de la vila i el Bisbat, accedeixen a que les Mares Carmelites de l’Antiga Observança s’instal·lin a Banyoles, però amb la condició que exerceixin l’ensenyament, tota vegada que en aquells anys les lleis no permetien la fundació de nous monestirs, sempre i quan no es dediquessin a feines d'utilitat pública. I si bé, en un principi era un orde de clausura, varen obtenir permís de Roma per poder gaudir d’una clausura no tant rígida, i exercir així l'ensenyament, mentre no s'establís una altra comunitat que se'n fes càrrec, un fet que porta al bisbe a redactar unes constitucions mentre segueixin exercint el magisteri, en les que diu que l'escola es mantindrà en semiclausura, i només podran entrar-hi les nenes, mentre que els pares les podran veure des de la porta de l'escola, la qual no podrà ser la mateixa que la del convent.
És així com l’ensenyament a mans d’un orde religiós torna a Banyoles, després que la llei de desamortització del 1835 deixés la vila sense presència religiosa.
Els calia un lloc on establir-se i aquest els hi proporcionà el rector de la parròquia, mossèn Bonaventura Casals, el qual els lloga per 24 duros l'any, l’edifici de l’antic Hospital, a la plaça del Monestir, on hi havia la capella de Sant Roc. Amb l'ajuda del bisbe que els hi va proporcionar tres noies postulants, varen començar la seva labor, acollint entre les seves parets a totes aquelles famílies disposades a que les seves filles rebessin un ensenyament, tant si tenien recursos, i podien pagar la mensualitat, com si no ho podien fer. Però malauradament es poc el que recaptaven i quasi be no podien fer front a les despeses, tota vegada que el poc capital que tenien l'havien perdut quan en primera instància es varen voler instal·lar a Tordera i l'edifici que els hi estaven construint es va esfondrar un dia de vent.
Es trobaven en aquesta situació quan va sortir en el seu ajut mossèn Puig de la Bellacasa, el quals els proposa comprar una casa i un hort a la cantonada dels actuals carrers de Sant Esteve i Remei.
Ajudats pel canonge el qual se n'encarrega de demanar els diners necessaris per tal d'afrontar el primer pagament, la comunitat s'instal·la en el nou convent el 8 d'abril de 1867. No han guanyat gaire espai, però ara tenen un hort, cosa que abans no tenien.
Mentre van afrontat els successius pagaments, l'edifici, però sobre tot l'església, se'ls comença a quedar petit. D'aquí que comencin en pensar en edificar un nou convent. I per això, amb l'ajut de Mossèn Miquel Ros, sacerdot de la Casa Missió, es fixen un un grup de petites cases que hi ha a l'actual carrer del Doctor Hysern, entre els carrers de Sant Esteve i Divina Pastora, per tal d'erigir el nou edifici, del que el 16 de juliol de 1884, es col·locarà la primera pedra, desprès de que una solemne processó recorregués els carrers de la ciutat, des de l'església parroquials fins al lloc escollit per aixecar la nova església.
Va ser una obra en la que varen col·laborar tots els veïns, no tant sols de Banyoles, sinó de tota la comarca, ja fos amb diners, ja fos ajudant a moure els carros de pedra i sorra, feina que podien dur a terme fins i tot el diumenge, ja que el bisbe havia donat permís per poder treballar dues hores, tot ser «el dia del senyor». Finalment el 14 de maig de 1887 es va dur a terme, per part de Mossèn Miquel Ros, la benedicció del nou temple.
Ara calia seguir amb la construcció de la resta del convent, tot i que abans, per tal de seguir amb la vida de clausura, varen obrir un tunel que comunicava el convent amb la nova església i d'aquesta manera les monges no tenien que sortir al carrer, cosa que els estava estrictament prohibida. La nova construcció, amb capacitat per a 30 monges, va seguir la mateixa línia que l'església, i tot i que no corria tanta presa com el temple, un parell de llegats en va accelerar la seva construcció, la qual fou beneïda el 15 de juliol de 1898.
També s'ha de dir que amb la nova edificació, el nombre de monges va anar augmentat. El 1900 n'hi havia 11, 15 el 1910, 25 el 1915 i 18 el 1930. En tots aquest anys d’exercici docent per a noies, varen impartir classes d’educació primària, així com de labor, pintura i piano. L’any 1925, tenia un total de 80 alumnes repartides en 3 aules i sota la batuta de quatre professores, totes elles monges.
Però els temps estaven a punt de canviar. I si bé, amb la instauració de la República l'any 1931, la comunitat no va ser molestada, i tant sols les quatre monges que tenien cura de l'escola varen ser obligades a vestir-se de seglar., amb l'esclat de la Guerra Civil i la conseqüent persecució religiosa les monges es veuen obligades a abandonar el convent i buscar aixopluc en cases d'amics i familiars i sortosament s'ha de dir que cap de les 19 monges que formaven la comunitat sofreix cap tipus de vexació i en acabar la conflagració podran tornar al convent, tot i que 3 d'elles varen morir, per causes naturals, durant aquests tres anys.
Mentre el convent i l'església és requisat pel Comitè Antifeixista. D'altra banda, l’Inspector de Primer Ensenyament convocà la corporació banyolina i els anuncià la supressió total de les escoles de les comunitats religioses banyolines el que comportà una reestucturació del mapa escolar banyolí. A partir d'aquell moment l'escola de les carmelites passarà nomenar-se Grup Escolar Joaquim Maurín i acollirà el parvulari, el qual estarà a càrrec de Josefa Masmitjà i Càndida Llinàs. També s’hi va instal·lar el 1937, el Liceu Dalmau.
Amb l'arribada de la pau, les monges a poc a poc tornaren al seu convent, i el recuperaren de nou, tornant a la seva vida de pregaria i ensenyament.
La dècada dels anys quaranta del passat segle XX, l'escola constava de dues aules, la classe petita (fins a 6 o 7 anys) i la classe gran. En la classe petita, que feia de «guarderia», fins i tot s’hi havia acceptat algun nen. En aquesta època es dóna el cas que no hi havia cap monja amb el títol de magisteri, i aleshores va haver de ser una banyolina, Montserrat Boix, la que va deixar el seu perquè podessin exercir, tot i que ella no impartia classes a l’escola.
Però a Banyoles ja feia temps que hi havia altres comunitats que impartien ensenyament i elles anhelaven canviar el règim de clausura episcopal pel de clausura papal, un desig que aconsegueixen per fi el 2 de juliol de 1951. El convent de les carmelites deixava de ser-ho i a partir d'aquell moment esdevenia monestir.

Bookmark and Share