Artículos - Indústrias y comercios

LA FABRICA DE BORGONYÀ

LA FABRICA DE BORGONYÀ

Les Garrotxes
núm.7, primavera-estiu 2011 pp.70-71

Com un vell guardià, mig adormit, l'alta xemeneia de rajols vermells ens dona la benvinguda i ens recorda el que havia estat.

Al començament de la carretera de Banyoles a Orriols, abans de que la variant de Girona-Olot ens passi pel cim, a ma dreta veurem un rètol que diu P. Solà Borés.S.A. i una mica mes enllà, una alta xemeneia de rajol, mut testimoni d'un passat gloriós d'aquesta fàbrica, i al seus peus dos silenciosos edificis: el primer, la nau que durant més d'un segle albergà primer un taller tèxtil, i desprès un de filats, i darrera seu, un de més petit, de tres plantes i coberta a dos vessants, l'antiga fabrica paperera, on a la planta superior encara es poden veure la renglera de finestres destinades a l'assecatge del paper, mentre que a la planta baixa encara perduren les restes dels antics dipòsits de la pasta de paper, com també de la premsa de fusta.

En mig de les dues edificacions un petit curs d'aigua s'escorre per sota la construcció, pendent avall, fins a trobar-se amb el riu Terri, tot i que de fet, aquest rec es una canal artificial que recollia les aigües del Terri i que servien per moure les moles d'un antic moli que hi havia més amunt, a tocar de la carretera i que desprès de passar per les turbines, tornava al Terri, tal i com ja havia dit. Però no sempre ha estat un petit curs d'aigua. El que fora el seu encarregat i treballador de la fàbrica durant quasi be mitja centúria, en Salvador Teixidor Mayolas, recorda que quan va entrar-hi a treballar, als voltants de l'any 1963 “...el salt d'aigua produïa uns 30 cavalls de força i la turbina feia anar els 30 telers de la fabrica i a més a més donava energia per les quatre bombetes que hi havia ...” Avui en dia encara es poden veure les seves turbines - la més antiga de les quals, la vertical, és de 1882, amb dents de serra de fusta, mentre que la horitzontal,de 1909 ja les te de metall - i fer-nos una idea de la força en que havia de baixar l'aigua per moure aquests engranatges.

Aquesta antiga fabrica de paper, que el segle XVIII ja distribuïa la seva producció arreu, en veure perillar el seu futur, entre finals del segle XIX i començaments del XX, època de la que data la seva esvelta xemeneia - necessària per a l'ebullició de l'aigua en el procés de manufactura del cotó - es reconvertí en indústria tèxtil, a la vegada que es construïa la nova nau que avui en dia encara podem veure. Aquesta indústria, que ni els avatars de la guerra civil van aconseguir que deixes de funcionar, arribà a tenir, ens diu en Salvador, fins a 45 treballadors. Recorda que els vells telers es varen canviar per uns de nous que requerien més potència, per la qual cosa es va reforçar la energia obtinguda per la força hidràulica per un motor de 30 CV, i que la principal producció era teixit “de quadrets o ratlles per les bates de les escoles”.

Arribats als anys vuitanta del passat segle, en veure que la cosa anava malament, es varen treure els telers i es muntà la fabrica de tint, bàsicament per blanquejar fil de cares a fer tovalloles. També fou en aquesta època que es subtituli definitivament el sistema d'energia hidràulica, “... doncs cada cop baixava menys aigua, els pagesos també en feien servir i les maquines requerien més potencia ...” En Salvador podem dir que n'era i és un enamorat de la seva feina i cada dia, tot i que la fabrica està tancada des del juliol de 2009 va a donar-hi una ullada. Recorda a la perfecció el proces de tintat, des de que el fil arribava a la fabrica: “... el fil venia en cru i es posava en uns cons o bobines. Desprès aquests s'anaven col·locant en uns porta-bobines. Aquests cons eren foradats i de diferents colors....foradats per que el tint entrava per l'anima i sortia pels forats i desprès feia el proces a la inversa ... i de colors perquè així sabíem quina tintada se li tenia que aplicar ...” Desprès d'aquí, mitjançant unes grues s'introduïen, en el que a mi em recorden dues immenses olles a pressió “... hi havia dos autoclaus, un de 800 kg, i una altra de 1200 que admetia dos pisos de porta-bobines ...” i que és on es portava a terme el proces de neteja i tintat del fil “... desprès de dos hores i mitja, en el cas del fil blanc, es treia i es posava a la centrifugadora, per tal treure l'aigua ... desprès a l'assecador, en una temperatura de 90 a 100 graus durant unes 24 hores i ja estava preparat per fer el darrer pas, la maquina de bobinar, que el que feia era traspassar el fil des dels cons de plàstic a uns de cartró ... i ara si que ja estava llest per emmagatzemar i distribuir”.

Tot i que el que més feien a la fàbrica era el fil blanc, recorda el llarg proces del tenyit de color, sobretot un encarreg que varen tenir i que va durar uns quatre anys i que va consistir en fer fil de color verd quiròfan, i el que era un proces dins l'autoclau que en el cas del fil blanc durava entre dues o dues hores i mitja, en el cas del color s'allargava fins a sis o set hores. “... ja que un cop l'havies netejat per treure-l'hi les ceres i impureses que portava el fil en cru, venia el proces de blanqueig en que el fil agafava una tonalitat de blanc trencat i després venia el proces del tintat i que en el cas d'aquest verd era doble, ja que aquest ver portava polièster i cotó ...”

La veritat que sembla un proces senzill ... i mentre vaig pensant en això, al sortir de la fabrica me n'adono que just pel davant passa el riu Terri, amb una aigua neta i transparent ... i que de ben segur que abans de fer la depuradora no seria el mateix ... i és quan amb ve al cap la darrera pregunta: quanta aigua consumien en una fàbrica d'aquesta característiques ... i un cop més es en Salvador qui em treu de l'entrellat ... “ la veritat es que força ... teníem una basa on hi cabien 20.000 litres d'aigua, doncs be, dins de l'autoclau cada tintada de blanc feia servir tres processos de canvi d'aigua ... si era el petit eren uns 4.000 litres i el gran uns 6.000 ... i això multiplicat per tres ... al final del dia gastàvem unes quatre piscines, o sigui uns 80.000 litres ...”

Ara si, ... ara ja m'acomiado d'en Salvador, deixant-l'ho endarrere, amb els seus records ... mentre jo me ne'n vaig tot passant per sota de l'alta xemeneia, que dominant el conjunt, com un vell guardià, sembla que em segueixi amb la mirada ... mentre, en la llunyania, em sembla sentir la fresa dels telers ...

Bookmark and Share