Artículos - Indústrias y comercios

OLOR D'ENCENALLS

El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
núm.66, març 2011 pp.20-21

Un dels olors que més em traslladen a la meva infantessa son les olors dels encenalls ... aquella olor fresca de la fusta que es respirava al taller que tenia a la part del darrera de casa seva, el meu oncle Josep, al carre del pare Butinyà, allà a les Cases Barates, ... Encara el veig amb el llapis darrera l'orella, ... fent anar el ribot amunt i avall ... encenalls, estelles, serradures ... i jo en mig del polsim i dels taulons, buscant una fusta per poder fer un vaixell, o una pistola, o be “jugant” amb el cargol del banc de treball, giravoltant-lo fins a no poder més ... o fins que em pessigava els dits.

Era una altra època, era l'època en que tot passejant per Banyoles entreveies pel mig de les portes mig obertes ... o obertes del tot ... aquell garbuix d'eines al cim dels bancs de treball: filaberquins i barrines, serres i xerracs, formons i ribots, llimes i martells, tornavisos i tenalles ... i aquelles lleixes plenes de capses de visos i claus ... i de pinzells i pots de vernissos i pintures, que servirien per donar l'acabat de la fusta. Veies aquells vells i entranyables fusters, ensenyant el seu ofici als aprenents, que ben empolsinats, feien anar el martell o el xerrac, tot xiulant una cançó.

Però com en tots els gremis, n'hi havien de grans i de petits, n'hi havien amb les seves maquines d'aplanar, regruixadores, serres circulars ... n'havien d'especialitzats, els d'obra, els industrials, els de ribera, els ebenistes ... però també hi havia els més modests, que feien una mica de tot, des d'obertures per portes i finestres, fins a petits mobles, passant per fustes de planxar i, fa molts d'anys, fins i tot maletes pels soldats.

Els recordo amb aquella caixa d'eines – de fusta evidentment - que a dures penes podien traginar, ... arribar a les cases, treure el seu metre de la butxaca del darrera els pantalons - un metre que no era com els d'ara, sinó que era un metre de fusta, descolorit, que es plegava en segments - agafar el llapis que portaven darrera l'orella, passar-se'l per la punta de la llengua, agafar un tros de paper ... i ja estaven preparats pel que calgues!!!

Però, com dic, n'hi havia de grans, com Can Constans i Can Terradas, les primeres botigues de Banyoles en fabricar mobles a l'engròs, o Can Gifreu a Porqueres, i n'hi havia de petits que, com a molt, al seu taller tenien l'anomenada “maquina universal”, que d'una banda tenia una plataforma per la serra circular, al mig la de planejar i al 'altra costat un portabroques.

En podíem trobar arreu: al carrer de la Canal, el taller de Joaquim Sarquella i anys més tard la botiga de mobles de Can Busquets, i al davant d'aquest, amb sortida a la Plaça Major, la serradora de Can Cassó, de l'Esteve Codony, que serraven troncs per a la construcció i per fer caixes de taronges i que aprofitava la força del rec per moure les serres; a començaments dels anys noranta del passat segle, es varen tenir que traslladar al carrer de Sant Mer. Esmentar igualment tres serradores més: la fábrica de Can Carreras, al passeig de Mossèn Lluís Constans, que si be als voltants dels anys seixanta es dedicaven a fabricar caixes de cervesa, a la dècada següent, una nova orientació del negoci els portà a fer palets; i les de ca l'Arpa, que feien caixes pels alls, vins i caves, i la d'en Branyas i Gallifa, fundada el 1941 i que deu anys més tard es passà a nomenar Maderas Llorens. També esmentar Can Falgueras d l'Alfons XII, fàbrica de gàbies i caixes.

Al carrer de Sant Martirià hi havia les fusteries de can Salvatella i la dels Estela, i fins i tot un taller especialitzat en coberts de fusta: can Molins; al carrer Santa Maria, el taller d'en Sebastià Serra i el el negoci de baguls de fusta de Can Tites; al carreró que hi ha a tocar de l'Asil, el taller d'en Josep Celrà; al carrer Nou, can Malagelada; a la plaça del teatre, can Buch; a la plaça de la Font, la fusteria d'en Baldiri Bosch; al carrer Major, el taller de fusta de Can Constans, que es varen especialitzar en la restauració de mobles; can Fustereta, de la família Font, al carrer d'Àngel Guimerà a tocar de la Plaça, on anys més tard, l'Antoni Font, va obrir una botiga de mobles.

També teníem la fusteria de Can Dan, d'en Joan Palmada; la de can Busquets, al carrer de la Rambla; Can Tarradas, al carrer de la Barca; el torner Eudald Santamaria, al carrer de Sant Mer, que feia anar les serres amb la força del rec; la fusteria de Can Busquets, a la Plaça dels Turers fent cantonada amb el carrer del Doctor Hysern i una mica més enllà, al carrer Gran, any més tard va haver-hi Mobles Tarradas; en Romans, al carrer Girona; can Pei al carrer del Canat, i a tocar seu, el taller del carreter Josep Congost; en Moises Privat, que es va quedar, podríem dir, amb al part més “pública” d'en Salvatella, mentre que aquest seguia amb la part industrial de fer portes; en Pigem Marès, al barri de can Puig; l'Emilio Font, al carrer dels Blanquers, en Pla-Pagés a la Ctra. de Camós, en Soler del carrer de Mata, i com no, el meu oncle, en Josep Serra Malagelada, a les Cases Barates, ... i de segur que encara me n'en deixo, i al que per endavant demano disculpes, ja que l'espai es limitat i la memòria fugissera.