Artículos - Arte

RECUPERACIÓ DE DUES PECES PICTÒRIQUES DE LA COMARCA

RECUPERACIÓ DE DUES PECES PICTÒRIQUES DE LA COMARCA

Revista de Banyoles
núm.1009, novembre 2017, pp.14-17.

En un any han estat dues les obres pictòriques que, si bé creiem que havien desaparegut, han estat retrobades desprès d'una llarga recerca que en certs moments podríem titllar de detectivesca. Em refereixo a l'anomenat «Tapís de l'Univers» de l'església de Santa Maria de Porqueres i al «Teló de les Ànimes» de l'església de Santa Maria dels Turers de Banyoles.

El «Tapís de l'Univers»
En el primer dels casos, el de l'església de Porqueres, tot va començar en trobar en l'arxiu fotogràfic d'en Lluís Martí una fotografia en la que sobre l'altar d'aquesta església es veia com una mena de tela que penjava del la cúpula del presbiteri, i que al seu revers deia: Gran Tapis de l'Univers. Negatiu Mossèn Amadeu Dilmé.
Aquesta descoberta va coincidir amb un desplaçament que vaig fer per consultar certs documents relatius a aquesta església dipositats a la Biblioteca Valenciana Nicolas Primitiu, i on entre d'altres hi havia un original mecanoscrit, obra de mossèn Tomàs Frigola, datat el 15 de febrer de 1957, titulat La iglesia arabe-califal de Santa Maria de Porqueras – Su restauración, on entre d'altres deia que el dia que es va consagrar l'església, el 5 d'abril de 1182, «en el altar mayor habian ya colocado el celebre tapíz de la Creación».
Evidentment no podia ser cert, tota vegada que el celebre tapís que respon a aquest nom i que es pot contemplar a la Catedral de Girona, data dels voltants de 1100 i l'església de Porqueres fou consagrada el 1182. Però que el que és segur que si va existir aquest tapis, amb el nom que fos, ja es va destruir fa molts anys, tot i que possiblement encara deuria existir al segle XIV ja que en un altre mecanoscrit, també conservat a l'arxiu valencià, titulat Santa Maria de Porqueras. Monumento Nacional de originalidad hispana, es pot llegir que «en un inventario del s.XIV, en el se lee que en el altar habia un cortinaje de mucho valor [...].
I tot i que des d'un primer moment vaig tenir clar que el de la fotografia no era pas cap d'aquests, per una associació de idees fou quan vaig pensar que mossèn Frigola no es confongués i en lloc de «Creación» no volgués dir «Univers». Vaig començar a buscar en hemeroteques, i no em va costar molt trobar que en Jordi Gimferrer ja feia anys que havia arribat a la mateixa conclusió, en un article publicat a la Revista de Banyoles, l'agost 2008, titulat «El Tapís de la Creació no és de Porqueres» i on deia que en l'arxiu d'en Lluís Martí constava que el Tapís de l'Univers estava a l'absis de Porqueres fins que en una restauració de l'església es despenjà i es col·locà enrotllat a la sagristia, fins que arran d'una visita pastoral del Bisbe Cartañá, aquest el descobrí i ordenà que fos traslladat a Girona per evitar-ne una deterioració.
Era els anys en que el rector de Porqueres n'era mossèn Amadeu Diumé. Segons deia, aquest tapís amb escenes de la vida de Crist, encara s'exhibia a principis del segle XX amb motiu de la Setmana Santa. Era el que es coneix com un «Monument de Setmana Santa», un muntatge escenogràfic de caràcter postís, que es col·locava el Dijous Sant al davant d'un altar per a donar sumptuositat al templet o sagrari on es guardaria el Santíssim fins a l'endemà i que en general estaven formats per diverses peces de fusta i tela, decorades amb temes referents a la passió de Jesús i a la instauració de l'Eucaristia.
Amb això ja en tenia prou per intentar esbrinar on podia haver anat a parar. Sabia que mossèn Dilmé fou l'ecònom de Santa Maria de Porqueres entre 1939 i 1946, o sigui que la fotografia havia de ser d'aquest període, i si com transcrivia Gimferrer, el bisbe Cartañá es va endur el tapis estan de rector Amadeu Dilmé, això només podia ocórrer els anys que el bisbe va visitar Porqueres, que van ser el 24 de juliol de 1941 i el 8 d'agost de 1943. La següent ja va ser el 23 de juliol de 1949, any que mossèn Diumé ja no hi era.
Amb aquestes dades em vaig posar en contacte amb la Maria Antònia Clarà, de la secretària tècnica, inventari i conservació de la Delegació per al Patrimoni Cultural del Bisbat de Girona, que va començar la cerca dins dels bens dipositats al bisbat. Una recerca que finalment varen donar el seu fruit, en el sentit de que probablement aquest tapís va ser dipositat als magatzems del bisbat gironí entre 1941 i 1943, però com que no era una peça exposada, no estava enregistrada, d'aquí que a la fitxa del Museu Diocesà, MDG2430, posi que oficialment va ingressar en aquest museu l'any 1989.
El següent pas va ser visionar-lo, cosa que varen fer amb l'ajuda dels tècnics del museu i amb la col·laboració de Rafael Bosch que en va fer les fotografies, arribant a la conclusió de que no és cap tapís, sinó que són unes teles gruixudes, tipus sarja o saca, pintades, de poc valor pictòric i de les que possiblement en falti algun tros.
Ara tant sols calia datar-lo i per això vaig cercar l'ajuda d'en Francesc Miralpeix, professor d'Història de l'Art Modern de la Universitat de Girona, que va dir que probablement es podria datar entre finals segle XVIII o principis del segle XIX. Segons em va explicar era un tipus de pintura que feien, per exemple, la família Segovia, ?Fernando Segovia, el seu fill Joan i el seu gendre Joan Tàpies—, que es dedicaven a fer un tipus de pintura que Miralpeix definia com «pintura low cost», sorgida desprès de la Guerra de Successió, moment en que a les parròquies, moltes de les quals havien quedat en un estat lamentable, hi havia pocs diners, i no podien fer front a les propostes de bisbe de Girona, Josep de Taverner (1670-1726), que recomanava que per posar fre a aquest deteriorament i a la vegada impulsar la devoció dels fidels calia donar-los una nova imatge. Es per això, com diu Miralpeix en el seu llibre L'art barroc (2011), que aquesta recomanació volia dir substituir els retaules gòtics i renaixentistes que hi havia, tal i com recomanava el segon punt de la Instrucció pastoral per lo bon govern de las parroquias del Bisbat de Girona, de l'any 1725. I és aquí on surten, segueix dient Miralpeix, aquestes pintures de baix cost, que si bé en molts dels casos fent servir tècniques de perspectiva i clarobscurs imitaven els retaules de fusta, també el podríem aplicar a d'altres ornaments pictòrics com és en aquest els «monuments de Setmana Santa», i que feien que els fidels gaudissin d'unes parets acolorides que dissimulaven amb eficàcia la migradesa de les seves rendes.
També aquesta manca de recursos havia frenat la implantació dels projectes regeneradors inspirats en el Concili de Trento, en que el dogma de l'eucaristia va ser molt qüestionat. Fou així que varen sortir aquests elements destinats a reforçar la figura de la la transsubstanciació, ?concepte de la teològica catòlica que afirma que les espècies de l'eucaristia, el pa i el vi, prenen la substància del cos i la sang de Crist, respectivament?, amb imatges com les de la tela de la que estem parlant, en defensa l'eucaristia, i en la que es poden veure escenes de la passió i a sobre el Sant Sopar.
Malauradament, degut al seu escàs valor pictòric, quan la Guerra Civil era dels primers elements que es cremaven, en un intent de desviar l'atenció vers a altres elements de molt més valor. També eren uns elements amb una estructura molt dèbil, que es feien servir poques vegades a l'any i es guardaven a les golfes, motiu que ajudava al seu deteriorament. I finalment cal afegir el fet de que el Concili Vaticà II (1962-1965) va suprimir el costum de tapar els monuments i els pocs elements que havien sobreviscut varen començar a desaparèixer.
Es per tots aquests motius que el «Tapís de l'Univers», tingui un gran valor, doncs és dels pocs que encara es conserven i que es venen a afegir els que encara es poden contemplar a Vic, Segueró i a algunes esglésies del Rosselló.

El «Teló de les Ànimes»
A diferència de l'anterior, d'aquest si que en sabem el seu origen, tota vegada que va ser un encàrrec que, la Junta d'Obres de Santa Maria dels Turers li varen fer a Manuel Pigem Ras (1862-1946), dins del primer lustre del segle XX, amb l'objectiu de tancar el presbiteri de l'església de Santa Maria dels Turers, des de la volta fins el terra, pel novenari d'ànimes. Malauradament no ha quedat constància entre els papers parroquials ni del cost de l'obra ni de la data exacta de la seva execució, i tant sols podem afirmar, segons llegim en diferents informes fets en motiu de les visites fetes pel bisbe, que hi havia una certa devoció al novenari de les ànimes. El 13 d'agost de 1901 ja s'esmenta que «se nota mucha devoción [...] en el Novenario de Almas». Devoció que perdurava el 18 d'abril de 1930 en que es comenta que «se celebran funciones especiales [...] el Novenario de almas (con sermón todos los dias)» i fins i tot el 25 de juny de 1957, quan diu que «durante el año se predica en Noviembre el Novenario de las Animas».
Però a banda d'aquesta devoció, que possiblement va ser el que va dur a la Junta d'Obres a fer-li aquest encàrrec en Pigem, com dèiem, no n'ha quedat cap més document.
Aquesta peca monumental va estar-hi penjada fins el 1936 en que possiblement fos trasllada al monestir de Sant Esteve on hi va romandre emmagatzemat fins l'any 1972, en que en motiu de l'exposició que sobre en Pigem es pretenia dur a terme al Tint, els promotors de la mateixa, el grup Tint-1, va fer uns contactes amb el monestir per tal de poder exposar aquest obra, però tot i que la varen arribar a desplegar a l'explanada que hi havia tot just davant del monestir, en una operació en la que varen participar, entre d'altres, l'Esteve Palmada i en Jaume Butinyà, la proposta no va tirar endavant, principalment per que les seves mides feien impossible que es pogués penjar en cap de les parets d'aquesta sala d'exposicions. Enrotllada de nou, no sense que abans pugessin al campanar per tal de tenir una bona visió del conjunt, la tela va retornar al primer pis del monestir, a tocar de la biblioteca, fins que l'any 1987 el fotògraf banyolí Joan Comalat, seguint les ordres de Anton Maria Rigau i Jordi Gimferrer, que estaven treballant en un llibre sobre la figura de Manuel Pigem, la va fotografiar, en el que avui en dia representa un document excepcional, ja que són les úniques imatges que tenim de l'obra complerta.
Aquesta escenografia teatral, que es penjava del 2 al 10 de novembre, servia de pòrtic a la meditació sobre les penes del Purgatori i l'auxili a les ànimes que sofrien. Rigau, en el llibre al que he fet esment diu que Pigem havia concebut el Purgatori com «un immens conjunt de coves, inundades per rius de foc. A cada costat [...] sobre pedestals de marbre hi pintaria un esquelet. L'un duria corona reial i l'altra tiara pontifícia. Ambdós empunyarien ceptre i es cobririen amb capes majestàtiques».
Dins d'aquest rius de foc, «amb els braços enlaire, o amb la cara entre les mans, demanarien clemència una gernació d'ànimes, despullades de tot ornat i vestimenta». A més hi afegia «ànimes purificades que pugen i àngels que baixen a rebre-les». I a la part superior «sobre núvols de glòria, la Verge Maria, entre el Pare i el Fill» i per sobre d'ells «l'Esperit Sant, en forma de colom».
Però el que més impactava d'aquesta i d'altres pintures com aquesta eren l'escenificació de les ànimes en actitud de penediment, envoltades de foc, amb la temença d'un càstig etern. Una escenificació que es completava amb alguns fidels que situats rere la pintura, feien oscil·lar llums i ciris encesos que baixaven i pujaven com si unes ànimes anessin triomfants al cel i d'altres es condemnessin al foc etern. La pintura, amb unes mides de 15 x 12 metres, per una banda representava el Purgatori i arran de la volta s'hi podia veure el «Pare Etern», que de fet era la imatge d'un banyolí força popular, en Carles Nadal, «l'avi Nabu», barber del carrer i cirurgià sanador que tenia el seu establiment al carrer de Santa Maria, un republicà federal irreductible, a qui Pigem va fer servir de model, així com a uns altres companys de tertúlia.
I al revers de la mateixa, una altra pintura, en aquest cas funerària, en blanc i negre, que es col·locava en els que podríem anomenar «funerals de primera», en la que es podien veure dos àngels apocalíptics, asseguts sobre suports de marbre, un a cada banda del teló i proveïts, respectivament, d'una clepsidra o rellotge d'aigua i una trompeta, que recordarien als fidels la brevetat de la vida i la veritat de la resurrecció amb dues llegendes que resaven: «memento quia tempus breves est» i «canet tuba et mortui resurgent».
Aquesta era l'obra que el 1987 es va veure, per darrera vegada, estesa al terra de l'església del monestir. A partir de llavors, ningú en va saber res més, fins que fa un temps, la mateixa persona que m'ajudà a esbrinar on estava el Tapís de l'Univers, la Maria Antònia Clarà, s'interessà per aquesta peça. Fou així com el passat 14 de setembre, desprès de 30 anys, i amb el vist i plau de mossèn Ramon Pijoan, —l’actual rector de Santa Maria dels Turers—, es va traslladar d'un racó del cor d’aquesta darrera església, —on suposadament s'hi estava des de que al monestir varen començar les obres del nou Arxiu i es va tenir que traslladar totes les obres d'art que hi havia en una sala annexa a la biblioteca de la Casa Missió— a l'església del monestir, de la mateixa manera que havien fet en Rigau i en Gimferrer. Aleshores, amb l'ajut dels tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, de la Brigada Municipal i dels tècnics dels Museus de Banyoles, es va tornar a desplegar al terra de l'església de Sant Esteve aquesta colossal obra, tot i que en aquest cas, ja no fos tant colossal, tota vegada que en aquests darrers 30 anys han desaparegut dos metres de cada banda de la tela, reduint-se de 12 a 8 metres la seva amplada, una mida aquesta que curiosament encaixaria amb l'amplada del presbiteri de l'església del monestir, un fet que ens condueix a fer-nos una pregunta: es deuria retallar per tal de poder-lo fer servir en aquesta església?. És una pregunta que de ser així ens condueix a una altra: amb quina intenció es va fer?, ja que hem de recordar que estàvem quasi bé a les acaballes del segle XX, i aquestes tradicions ja formaven part d'un passat, no molt llunyà, però passat.
Han estat dues obres d'art de les que no en teníem noticies des de feia anys i com és de suposar ja creiem desaparegudes, però sortosament no ha estat així, i si bé, ara per ara, no es poden exhibir al públic ja que el seu estat es força precari, si més no esperem que en un futur se'n pugui fer una bona restauració de totes dues i les puguem tornar a contemplar en tot el seu esplendor.

Bookmark and Share