Artículos - Biografias

EL PINTOR JOAN DE PALAU I LA FESTA MAJOR BANYOLINA

Cartipàs de Festa Major de Banyoles
Octubre 2018, pp.62-70.

Joan de Palau, “pintor de l’Estany i de la Plaça”
De Joan de Palau i Buxó se sol dir que és el pintor de l'Estany, i és cert en gran mesura, però, no per això va defugir de reflectir en les seves teles un altre tret diferencial de la ciutat banyolina: la seva Plaça. Ja fos en un dia de mercat o en un dia de festa major la Plaça surt en un bon nombre dels seus quadres. Ell mateix, en una entrevista que li va fer l'any 1982 Josep Maria Ministral per a Ràdio Girona, en motiu d'una exposició de pintura que es feia al Palau de Caramany de Girona, deia, referint-se al fet d’haver traslladat el seu estudi del carrer de Mossèn Jacint Verdaguer a la plaça Major, on també havia obert una escola de pintura, que avui en dia encara gestionen els seus fills: «Feia molts anys que volia tenir el meu estudi-taller al lloc que considero central de la vida de la ciutat. I això era la plaça. He tingut que esperar molts anys, fins que en vaig trobar una que es posava a la venda».
La Plaça per ell era l'eix vertebrador de la ciutat, tal i va afirmar en una entrevista feta per Joan Solana l'any 1981 i publicada a El Bagant el mes d'octubre d'aquell any «des de la plaça fins el Monestir s'hauria de transformar en una zona de vianants, i no sols per la bellesa dels carrers i places, sinó perquè és impossible de captar-la sense el silenci i la tranquil·litat del temps en que foren construïts [...] Carrer Nou, Major, Santa Maria, Escrivanies amb el punt final de la plaça del Monestir, hauria de ser un lloc de pau». I sentenciava, amb aquesta visió de futur que tenia, que «és un pecat que hi hagin cotxes aparcats al mig dels arcs de la plaça».

Joan de Palau, l’home i l’artista
Joan de Palau i Buxó va néixer el 20 de juliol de 1919 a Flaçà. Era nét del notari de Banyoles, Antoni de Palau Huguet, i fill de l’enginyer de ferrocarrils, Ramon de Palau, i d’Antònia Buxó. El destí professional del seu pare, que treballava de topògraf per a la companyia de ferrocarrils MZA, el va portar a néixer a Flaçà i a “veure món” des de petit. Després, amb la família, va residir temporalment a Saragossa i més tard a Aranjuez, on va cursar els seus estudis elementals a l’escola dels jesuïtes de San Fernando i, posteriorment, el batxillerat a l’Institut de San Isidro de Madrid. Va ser als jardins reials de la ciutat castellana, on es va iniciar en el que amb els anys es convertiria en la seva passió (i professió): la pintura. Allí va conèixer el pintor Santiago Rusiñol i, sempre que podia, aprofitava per visitar les sales del museu del Prado, on va prendre contacte amb els clàssics.
El clima prebèl·lic que es respirava a la capital de l'Estat va fer que la família tornés a Catalunya. Primer, es van instal·lar a Badalona i més tard a Granollers. Quan vivia a Granollers, durant la Guerra Civil, l’any 1938 va ser mobilitzat i es va incorporar al front republicà dels Pirineus, on va estar destinat al servei meteorològic. Acabada la guerra va ser cridat a files i destinat al quarter de la Maestranza de Sant Andreu de Palomar, on va aprofitar per fer diferents retrats, murals de temes bèl·lics i cartells per Santa Bàrbara, patrona d’Artilleria. Va ser en aquests anys quan va començar a introduir-se de ple en el món de la pintura, i va participar en diferents concursos.
En ser un net del que havia estat notari de Banyoles Antoni de Palau, va sovintejar la ciutat de l'Estany, on hi tenia familiars i on ja havia estiuejat abans de la guerra. La ciutat l'enamorà, de la mateixa manera que ho va fer una banyolina, Montserrat Juncà Comerma, amb la que es va casar l’any 1946 i amb qui va tenir sis fills.
Una vegada instal·lat definitivament a Banyoles, es va integrar de ple en el teixit artístic, social i cultural de la ciutat. Aviat va començar a fer-se notar, i és fàcil veure'l amb els seu cavallet, les seves teles i els seus pinzells a l'Estany i a la Plaça. Anys més tard, el mateix Joan de Palau recordava una anècdota que li havia passat als anys quaranta, precisament en un dia de mercat quan estava pintant a la Plaça i se li va apropar el cobrador dels arbitris i «va voler cobrar-me una pesseta per la "parada". Estava convençut que en acabar sortejaria el quadre!».
A la segona meitat dels anys quaranta va començar a col·laborar en la revista local Horizontes, com a critic d'art i caricaturista, i va entrar a formar part del Patronat de l'Estany, en substitució del pintor Manuel Pigem i Ras.
La dècada dels cinquanta, es podria afirmar que és la dècada de la seva consolidació. El 1950 va rebre la medalla d'Or de la Diputació de Girona i va iniciar relacions comercials amb diferents marxants que acabaran exportant la seva obra al continent americà. També exercirà com a professor a l'escola d'Arts i Oficis de Banyoles. A partir d'ara, les seves obres viatjaran per les galeries d'art de la geografia catalana: Barcelona, Girona, Igualada, Arbúcies,... a la vegada que creuaran fronteres: Caracas, Perpinyà i Ginebra, i així durant quatre dècades. Va morir a Banyoles el 7 de maig de 1991.

Joan de Palau, pintor a les festes de Sant Martirià
L'any 1946 Joan de Palau aconseguia que la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, habilités un local al costat de la Biblioteca per a sala d'exposicions on poder exposar els artistes locals, i si bé des d'un bon començament va mostrar els seus quadres en l'esmentada sala, no serà fins a l’any 1950, en que juntament amb altres artistes locals va participar en una exposició monogràfica de temàtica banyolina durant les festes de Sant Martirià. Va ser una exposició «de óleo i acuarelas sobre asuntos del lago, Banyoles i Comarca». Fou aquesta una experiència, que els gestors de l'exposició varen voler repetir a l'any següent. De manera que l'any 1951 de nou, per Sant Martirià, es van tornar a veure pintures de Joan de Palau en aquesta sala, pintures que evidentment reflectien l'estany i la plaça, els dos elements als que Joan de Palau els hi tenia més estima. El primer d'ells pel tema cromàtic i per la placidesa que desprenia i el segon pel seu ambient, i no tant sos per l'ambient d'un dia de mercat, sinó també per l'ambient que desprenia per Festa Major.
Una plaça que ell mateix definia, en el catàleg que es va publicar en motiu de l'exposició que l'any 1987 va fer a la galeria El Claustre de Girona: «La plaça... L'àgora sempre viva i a totes hores diferent [...] Em sento tant identificat amb la Plaça que m'atreviria a dir que em tempta potser més —com a tema— que l'Estany [...]». I evidentment una plaça en la que no podien faltar les sardanes, motius que de Palau va reflectir en diverses de les seves obres.

Joan de Palau, cartellista de la Festa Major
Joan de Palau, igualment, a més d’exposar durant les festes de Sant Martirià, va rebre l’encàrrec de fer diferents cartells o portades dels programes oficials de la Festa Major. Potser ha estat qui n’ha fet més fins avui dia. Així mateix, les seves obres varen ser portada de l’especial de la Festa Major de la revista local Horizontes unes quantes vegades.
Joan de Palau va col·laborar amb els cartells de la Festa Major, que desprès es reproduïen a la portada del Cartipàs de Festa Major, el programa oficial de la festa, en diverses ocasions i en ells sempre hi introduïa elements identificatius de la festa. En el de 1943 es podia veure des de darrera d'un dels arcs de la plaça, dues parelles vestides amb la indumentària típica catalana, ballant una sardana; en el de 1945 es va reproduir un dels seus quadres on es veu l'estany i una pesquera; el de 1954 és una composició monocolor on sobre la imatge de l'estany es veu un grup de sardanistes, el campanar de Sant Esteve, una de les voltes de la plaça i focs d'artifici. El diari gironí Los Sitios, del dia 24 d'octubre d'aquell any, va qualificar aquest cartell com «una finura en la que la alegoria y la realidad se dan la mano alegremente como si bailasen la sardana vaporosamente sobre el espejo de las aguas del Lago»; en el de 1955 es pot veure una fulla de plàtan, símbol de la tardor, dins la que s'hi ha representat un parell de voltes de la plaça i una colla ballant una sardana; en el de 1956 un parell d'operaris enganxen a la paret de Can Bólica un cartell on es pot llegir les diferents cobles que actuaran per les festes; en el de 1961 es veu un pare acompanyat del seus fills (la nena amb un globus i el nen amb una mena de bossa) contemplant una colla sardanista amb les voltes de la plaça major de fons; i per últim en el de 1982 s'hi reprodueix una pintura de Joan de Palau que duu per títol Retaule al·legòric de la Sardana de Sant Martirià, i en el que el pintor plasma els principals elements de la iconografia banyolina: al centre Sant Martirià, i en el sentit de les agulles del rellotge, rodejant-lo, tenim les goges, en Morgat llaurant amb els seus bou, la sardana, el drac i les relíquies de Sant Martirià.
Cal esmentar que en el cas del cartell de l'any 1954, no tant sols va fer un cartell, sinó que el mateix es va fer servir per fer una campanya publicitaria arreu de Catalunya tal i com podem llegir al Los Sitios, del dia 24 d'octubre en una entrevista feta a l’alcalde de Banyoles de llavors Miquel Boix: «Se llevó a cabo una campaña de propaganda a base de carteles murales editados a seis tintas y, profusamente repartidos por toda Cataluña, carteles que se deben al pintor bañolense Don Juan de Palau».
I de la mateixa manera que molts cartipassos lluïen a la seva portada obres seves, el mateix pintor va elaborar les portades dels especials que la revista Horizontes dedicava a la festa del anys 1954, 1955 i 1956. En la de 1954 es poden veure dues nenes i un nen, muntats al cim de tres animals dels «cavallitus»: un peix, un porc i un cavall. I altres dos en un dels cotxes de la mateixa atracció, mentre un d'ells fa una bombolla amb un xiclet. En el de l'any següent s'hi representa l'estany, els «cavallitus», les voltes de la plaça, una colla sardanista, i dues nenes, una d'elles amb un globus a la mà, davant d'una caseta de fires, comprant una butlleta en una «tombola». I per últim en el de 1956 s'hi veu un parell de pallassos del circ, un tocant una guitarra i l'altre l'acordió, mentre dues nenes se'ls miren embadalits.
I fins i tot, algun any en que no n'era l'autor ni del cartell ni de la portada de la revista, col·laborava amb il·lustrar algun article del Cartipàs de Festa Major, com per exemple en el de l'any 1969, en el que podem veure l'article titulat «Gastronomia monacal», obra del cronista local Antoni Maria Rigau, en el que es representava un monjo remenant una gran cassola.
I abans d'acabar un darrer apunt, que si bé avui en dia està deslligat de la Festa de Sant Martirià, no sempre va ser així, i em refereixo a la Fira de Sant Martirià, la fira del bestiar, una fira que al llarg de molts anys es va dur a terme a la plaça de les Rodes i que en Joan de Palau va immortalitzar en diversos quadres. Alguns d'ells estan dibuixats a llapis sobre paper, i d'aquests en tenim exemples els anys 1946, 1951 i 1964. Però d'altres ja són aquarel·les i guaixos sobre paper, com els que va pintar l'any 1954, 1955 i 1982, entre d'altres.

La oratoria de Joan de Palau
Tots aquells que varen conèixer Joan de Palau saben que a banda de ser un bon pintor, era també un bon orador. Era una persona que tenia el do de la paraula i, per tant, era molt sol·licitat, sobretot en els anomenats Cursets de Cristiandat del que formava part, on impartí moltes conferències. Però aquest do de la paraula també el feia servir per altres temes, com per exemple en conferencies relacionades amb el Patronato del Lago del que formava part i per que no, si li demanaven també per la Festa Major.
Aquest cas es va donar l'any 1961, en motiu del centenari del naixement del pintor Santiago Rusiñol, a qui de Palau havia conegut l'any 1931 als jardins reials d'Aranjuez, quan el pintor barceloni pintava «El niño de la espina». De Palau, que aleshores era molt jove, recordava que quan en Rusiñol anava a pintar a Aranjuez, treballava, quasi sempre, encerclat per unes cordes per que el públic no s'apropés. Aquell dia, segons recordaba, es va apropar fins a les cordes i quan el seu pare el va cridar, en català, el pintor li va dir «entra, entra, noi, que tu ets de casa». A partir d'aquell moment va tenir altres oportunitats d'apropar-se a l'artista.
Doncs bé, aquestes vivencies i d'altres va ser les que va explicar per les festes de Sant Martirià de l'any 1961, en una xerrada que segons comentaris de l’època, fou molt aplaudida i que duia per títol «Els jardins de Rusiñol» i que es va dur a terme abans de la posta en escena de l'obra «El pintor de miracles».

Joan de Palau, escriptor
No només, però, va posar a disposició de la festa els seus pinzells, llapisos, i també la seva oratòria, sinó que també ho va fer amb la seva ploma. Així l'any 1963 escrivia a Horizontes la seva visió de la festa:
Quan el paisatge es torna d'or i els contorns de l’estany s’encatifen de vellut, poc a poc arriba Sant Martirià, cavaller de la il·lusió, com retingut per les nostres impaciències que voldrien empènyer els dies, i de tots fer-ne vigília i festa joiosa, opulenta, candorosa i entranyablement familiar. És quan les mestresses comencen a pensar en la provisió de queviures i quan els infants no es cansen d’anar i retornar de la plaça de les Rodes, assedegats i mai sadollats de la taula d’uns cavallets més joves que mai i disposats a girar en l’etern sínia de la més ingènua felicitat.
Els infants són el baròmetre que assenyala la pressió de la nostra festa major. I quan veiem tantes cares fresques, amb uns ulls grans i rodons com dues taronges, pensem que encara som un poble viu, doncs ens queden carones que s'encenen de llum amb el puja i baixa dels cavallets de cartró.
- Mare, quin vestit em poso per anar a ofici?
Sempre hi ha una mare capaç de respondre.
- Avui deus posar-te el de color de felicitat.
Segur que Sant Martirià somriu. Segur que quan la plaça s’emplena d'anelles, baixa del Cel a ballar sardanes amb nosaltres.
De la plaça surt la veu de la tenora que ens canta l'amor, i és llavors que al cor i a les mans ens hi pessigollegen més fort que mai un esperit de germanor i una sinceritat que voldríem inquebrantables. Les sardanes de Sant Martirià són diferents. Són... les sardanes de Sant Martirià.

I cinc anys més tard, a la mateixa revista hi tornaria, però aquest cop amb una poesia en castellà:

Tú, hombre que vives
tú, hombre que luchas
tú, hombre fuerte
¿conoces la ilusión?

Tú, hombre sabio
¿alguna vez supiste lo que es una fiesta ...
una fiesta mayor?

¿Y la mirada de un niño...
acaso viste la mirada de un niño?

Si te has hundido en sus ojos,
no te atrevas a mirarte
es ese espejo.

Puede que un día engañaras
a un pequeño
y entonces se apagó una estrella

O murió una esperanza
O suspendiste una fiesta

Tú, pobre hombre
¿sabes lo qué es la alegría?

No es el sonido del metal;
sino la melodía de la cuerda.

No es la carcajada que aturde;
es la sonrisa
que en el corazón se hunde.

Es como el reír del niño
o el sonar de un cascabel
o el vibrar del arco tenso

Es el color del firmamento
y la luz del amanecer

Es la mano de un amigo
Es una mirada de amor

O el pájaro que gorjea
o la lluvia de primavera

Es el tintineo del cristal;
el agua que gotea;
la campana que voltea
o la vida en el umbral.
Y también es la Vida
del que vive en Paz

Tú, hombre que buscas
y no encuentras calma,
procura sonreír como un niño
y llevaras fiesta mayor en el alma.

Joan de Palau i el seu esperit de la Festa Major
El seu esperit, la seva concepció de la Festa Major banyolina, el va portar també, juntament amb els seus fills, a col·laborar en el disseny dels vestits que els nostre gegants varen lluir a començament dels anys vuitanta. Segurament l’impulsava la seva idea, expressada en els seus escrits, de que una Festa Major, i sobretot la de Sant Martirià, no era una veritable Festa Major sense la participació (i l’alegria) dels infants. Per això ja em vist que en molts dels seus cartells, la mainada en tenia un paper preponderant.
La seva visió simbòlica de la Festa de Sant Martirià es pot resumir d'una banda en els textos que hem reproduït més amunt, però també en el text que ell mateix va escriure en el Cartipàs de Festa Major de 1982 i que acompanyava el quadre que va servir de cartell aquell any: un oli sobre tela pintat l'any 1977, titulat com ja hem dit Retaule al·legòric de la Sardana de Sant Martirià
Vaig pintar aquest quadre l'any 1977, uns mesos després d'haver escoltat la sardana «La Festa de Sant Martirià», del mestre Conrad Saló, estrenada en la Festa de la Música per a Cobla, i que em despertà el desig de plasmar-la en una pintura. El tema el vaig realitzar en forma de retaule, perquè d'aquesta manera porto al temps present la tradició del passat. Cada plafó va desenrotllant el decurs dels relats entranyables, a sapiguer:
«Els joves florentins»,
«Tota la nit he filat vora l'estany de Banyoles ...»
«Morgat, Morgat ...»,
«Sant Mer i el Drac»
al voltant del Sant que presideix la composició.
Als peus del Sant Patró, com un fris es desplega el poble de Banyoles ballant la sardana de germanor sota la bondadosa protecció del gloriós Sant Martirià.
Les fulles rogenques de l'angle esquerra del fris, representen la tardor, temps de la nostra Festa.
Es pintat a l'oli sobre fons d'or diluït amb essència de trementina i oli de lli de llinosa, imprimit amb pinzell i espàtula.