Artículos - Biografias
LA MADAMME, PRIMERA ENTRENADORA DEL CLUB NATACIÓ BANYOLES
Els Colors del Pla de l'Estany
núm.106, octubre de 2008 p.58
Fins ben entrat el segle XX, el paper de la dona en el món de l'esport, havia estat considerat com de segona categoria. El mateix Baró Pierre de Coubertin, impulsor dels Jocs Olímpic de l'era moderna, ho deixava ben clar l'any 1896: "La presencia de las mujeres en el estadio resulta antiestética, poco interesante e incorrecta, excepto para coronar al vencedor con las guirnaldas del triunfo". Com a molt se'ls permetia, competir a principis de segle en esports com golf, tir en arc, tennis i, posteriorment, vela i patinatge artístic. Fou a Paris l'any 1924 que Espanya participa per primer cop amb representants femenines a uns jocs, un fet que no es tornaria a repetir fins a les de Roma de l'any 1960.
El 1930 el paper de la dona estava relegat majoritàriament al paper de mestressa de casa, però amb la caiguda de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, poc a poc, la població activa femenina anà augmentant progressivament. Malauradament, l'esclat i sobretot el resultat final de la Guerra Civil, comportà una paralització de tota aquesta modernització i diferents decrets dictats pels "vencedors" van ajudar a frenar aquest aire d'aperturisme i liberalització de la dona, a la vegada que s'exaltava, sense pudor, que la casa és "la única profesión digna de la mujer". No serà fins ben entrat els anys cinquanta del passat segle, que amb l'arribada dels primers estrangers, la generalització d'un nou pensament i tipus de vida, el naixement dels moviments feministes i altres fets, afavorissin entre altres coses, la incorporació de la dona en les disciplines esportives.
L'any 1954 una nova junta es fa càrrec del Club i entre d'altres propòsits hi ha el de popularitzar la natació entre els nois i noies de la ciutat, i per tal motiu organitzà cursets de natació gratuïts per a tots els nens i nenes majors de deu anys, tant si eren socis o no. Tot i la reticència dels pares que no veien amb bons ulls que els seus fills nedessin a l'estany, al final es va dur a terme el primer curset, però sense cap tipus de presència femenina. Una altra de les preferències de la junta era buscar entrenadors qualificats per tal que descobrissin noves tècniques a aquests joves nedadors que esperaven l'arribada del bon temps per practicar aquest esport. Així es com la directiva gira el seus ulls cap als tècnics holandesos. Els primers contactes es van fer amb en Cor Braasem, que havia entrenat l'equip de waterpolo del seu país en els jocs olímpics de Helsinki i que en aquells moments treballava al Club Natació Barcelona, però per diferents motius no es va arribar a un acord i en el seu lloc vingué Rolf Wagennar, nedador i porter de la selecció holandesa, que poc temps desprès fou substituït per una seva compatriota, convertint-se així en la primera entrenadora del Club, la senyora Bep Van As-Kermeester, però a qui tothom coneixia per "la madamme". Realment fou un fet inusual per l'època i mes en un país on, com ja he dit, el paper de la dona estava relegat al de ser mare de família, i a les que, pels sols fets d'apropar-se a les aigües "pecaminoses" de l'estany, més per divertiment que per esperit esportiu, una publicació de l'època les tractava de "desvergonyides".
La presència de Madame Vas As, que amb el temps es convertí en una persona molt popular, va ajudar també a que la presència de noies practicant la natació cada cop fos mes acceptada. Encara avui en dia se la recorda lluint un barret vermell força llampant - segurament per protegir-se dels raigs del sol- i dirigint els nedadors des de la palanca de competició. La seva presencia a casa nostra s'allarga uns quants estius (a l'hivern dirigia un club holandès) i fins i tot en alguna ocasió fou substituida pel seu fill Friz Van As.
