Artículos - Costumbres y tradiciones

GOIGS EN LLAOR DE SANT BERNAT MENTHON [...] PATRÓ DELS EXCURSIONISTES

GOIGS EN LLAOR DE SANT BERNAT MENTHON [...] PATRÓ DELS EXCURSIONISTES

Revista de Banyoles
núm.1037, març 2020, pp.12-13.

Tot i que aquest sant no és ben bé especific de cap de les poblacions del Pla de l'Estany, tenim que l'any 1953 el Centre Excursionista de Banyoles va fer imprimir un «Goigs en llaor de SANT BERNARD DE MENTHON Ardiaca d'Aosta, declarat por S.S.Pius XI, Patró dels Excursionistes».

A Menthon, formosa vila /// obrireu els ulls al món: /// allí la vida és tranquila /// amb el llac d'Annecy enfront. /// Vostre cor de Déu sentia /// l'eternal immensitat.
Aquest sant muntanyenc, anomenat Bernat d'Aosta, de Menthon o de Montjoux, va néixer a Menton-saint Bernard, prop del llac Annecy, a l'Alta Savoia, als voltants de l'any 1020, tot i que la llegenda ens dona una data totalment diferent, el 923 a l'època del rei Raoul de Borgoña.
El que sí que és cert, és que era el fill del baró Richard, propietari del castell de Menton, i de Bernoline, de l’antiga i il·lustre família de Duin.

En la vostra jovenesa /// ja us volien maridar; /// mes sou lliri de puresa /// que a Déu sols vol arribar.
Però en Bernard renuncià a tot aquest entorn nobiliari, rebutjant fins i tot el matrimoni arreglat pel seu pare. Un fet que evidentment no va ser de l'agrad familiar tota vegada que ell n'era l'únic hereu, i no tant sols d'un nom il·lustre, sinó d'una gran fortuna i d'aquí que el seu pare li tingués preparades altes fites, com ocupar un alt lloc de treball a l’estat, comandar un exèrcit, contractar una aliança il·lustre....

[...] a Aosta, primera ruta /// del seu terrenal camí [...] /// Quan mor l'ardiaca Pere /// ple de vellúria i virtut; /// un nou designi us espera /// i a l'aricat sou dut.
Però com dic va renunciar a tot això i va esdevenir canonge regular agustí a Aosta, on va arribar a esser-ne ardiaca i dedicant 42 anys de la seva vida a predicar el cristianisme entre la gent dels Alps, on sobrevivien encara molts costums pagans.

Aosta està consternada /// que un fals déu és venerat, /// i als Alps penins hi fa estada /// omplint-los de malvestat. /// Amb serena gosadia /// vos prepareu pel combat [...] /// L'estola en ferro és canvia /// i al drac infernal abat.
Segons diu la llegenda, va rebre l'encàrrec d'obrir un pas al Mons Jovis (Muntanya de Júpiter o Montjoux, avui el coll del Gran Sant Bernat) i, que per fer-ho, segons segueixi dient la llegenda va tenir que lluitar contra un dimoni al que, finalment, va llençar cingle avall.

Per afraus i serralades /// sigueu nostre guiador, /// que cerquin nostres mirades /// la vostra eternal claror.
Llegendes a part, el fet és que com a coneixedor de la zona alpina i davant els perills a què s'exposaven els que travessaven els Alps, sobretot els pelegrins que anaven a Roma, va fer construir diversos albergs als punts més alts dels passos del coll del Gran Sant Bernat, —entre la vall d'Aosta i el Valais, a 2.470 metres d'altura, i que el converteix en el lloc habitat més alt d'Europa—, i el coll del Petit Sant Bernat, entre la vall d'Aosta i la Tarentèsa.
Els albergs estaven destinats als viatgers i pelegrins que havien de pujar-hi per travessar la serralada, ja fos per que estiguessin cansats o bé perquè s'hi haguessin perdut. Aquests albergs els va deixar a cura de canonges regulars, —que s'instal·laren monestirs propers a dits albergs—, que seguien la Regla de Sant Agustí.
Fou així com va néixer la congregació hospitalera dels Canonges Regulars de la Congregació Hospitalera del Gran Sant Bernat. Aquests religiosos es feien ajudar, especialment quan hi ha tempestes de neu o allaus, per gossos ensinistrats: els santbernats, el nom dels quals es deu a la tasca del sant, particularment ben adaptats a la vida d'alta muntanya.

De Déu la glòria es lloada /// i a Mont-Joux hi heu erigit /// dos refugis, llum preada /// que cerca el cor defallit.
La congregació sorgí a Martigny (avui al cantó suís del Valais) per a regentar primer l'alberg de Mont Joux. Poc després, es va fundar el segon hospital, al Petit Sant Bernat, que va funcionar fins al segle xviii. Fins als primers decennis del segle xx, els canonges tenien la missió d'acollir, guiar i socórrer els viatgers i pelegrins que, travessant els Alps, però la construcció de túnels va fer que el trànsit pels ports de muntanya disminuís.
Bernard fou enterrat al convent de sant Llorenç de Novara i el 1454 les seves restes es traslladaren a la Catedral de Novara on avui en dia algunes restes se'n conserven, en un reliquiari amb el seu bust. Venerat des del segle xii al nord d'Itàlia, a llocs com Aosta, Novara o Brescia, no va ser reconegut com a sant fins a la seva canonització per Innocenci XI el 1681. Va ser proclamat patró dels Alps, dels esquiadors i alpinistes per Pius XI el 1923. La seva festivitat és el 15 de juny, tot i que el Martirologi romà en fa la memòria el 28 de maig, des de 1922 (malgrat això, les diòcesis que celebren el sant, continuen fent-ho el 15 de juny).
Al Pla de l'Estany, l'any 1953 el Centre Excursionista de Banyoles va fer donació d'una talla de fusta del sant al Santuari de la Mare de Déu del Mont on actualment és venerat. La seva imatge es troba ubicada en una capella lateral, prop del presbiteri, i un cop a l'any surt de l'església en processó fins el pedró on es beneeixen els estris de muntanya. S'escau cada tercer diumenge del mes de març. La festa de sant Bernat convoca cada any nombrosos excursionistes de les comarques gironines, que participen dels actes festius, de la missa i del dinar de germanor.

Mes s'atansa ja el viatge /// que vos ha de portar al cel; /// aneu en pelegrinatge /// vers a Roma vostre anhel, /// Ple de santa coratgia /// a Novaris heu finat [...]
I de la mateixa manera que deiem que amb el seu naixement quasi bé hi ha un segle de diferència, entre la realitat i la llegenda, el mateix que passa amb la seva mort que la podem situar a Novara l'any 1081, tot i que la mateixa llegenda diu que va morir en el decurs d'un viatge l'any 1008.
Se'l representa vestit amb hàbit, bàcul o creu de bisbe, acompanyat d'un gos; amb un monstre o dimoni encadenat als peus.

Bookmark and Share