Artículos - Historia local

EL MONESTIR DE BANYOLES I ELS SEUS ESTADANTS

El Pla de l'Estany. Revista del Consell Comarcal
núm.72, novembre 2012, pp.16-17

article publicat conjuntament amb en Josep Grabuleda

Al llarg dels més de mil anys d'història del monestir de Sant Esteve de Banyoles (812-1835), molta gent va habitar en el seu clos monacal, com abats, monjos, novicis (religiosos que encara no han fet els vots), beneficiats o empleats interns (com els encarregats dels estables). Tot plegat, conforma una llarga llista de més d'un miler de noms.

Les dignitats monacals
En primer lloc hi havia les anomenades dignitats (l'abat i el prior claustral). L'abat era sempre de noble llinatge, i era el cap de la comunitat monàstica. Era un senyor eclesiàstic, i el seu poder abraçava el camp civil, religiós i militar. Entre d'altres coses, controlava el mercat local, tenia el monopoli del forn (només es podia coure pa en el seu), de la carnisseria (mantenia el dret exclusiu de vendre carn), cobrava a tota la població a canvi del dret d'utilització de la propietat (cases, masos i aprofitament de les aigües) i mantenia el dret exclusiu de notaria i escrivania. Per la seva banda, el prior claustral era el col·laborador més directe de l'abat en l'administració espiritual de la comunitat, i, a la vegada, l'auxiliava en l'administració de l'abadia; i, en cas d'absència o malaltia, el reemplaçava. En molts moments els priors claustrals van tenir més poder que els abats. Els priors claustrals podien ostentar (acumular) altres càrrecs.

Els monjos amb càrrec
A més de les dignitats, existien els monjos amb alguns càrrecs (oficis) específics, com el sagristà, el cambrer, l'infermer, l'almoiner, el dispenser o el cabiscol. El sagristà major s'encarregava del manteniment de l'església de Sant Esteve, tenia cura dels objectes de culte i de l'ordre dins de l'església, i administrava els sagraments. En canvi, el sagristà menor (a vegades associat al de sagristà major) només tenia cura de l'església.

El cambrer, si bé en un principi s'encarregava del vestuari dels monjos, aviat va assolir funcions financeres i controlava els fons de l'abadia i els seus béns. Per la seva part, l'infermer era el responsable de la infermeria i del jardí on es conreaven les plantes medicinals. A més cuidava els monjos malalts i els ancians; i de tot aquells necessitats de repòs. L'almoiner atenia els pobres i feia les caritats. El dispenser vigilava la cuina i el menjar. El dispenser menor, supeditat al dispenser, distribuïa les porcions (l'abat pagava una pensió a cada monjo a títol d'aliments anomenada porció) de pa i vi. I el cabiscol era el director del cor. Cada un dels oficis en càrrec disposava dels seus ingressos i tenia una casa pròpia en el clos monacal. La infermeria era propietària d'alguns masos a tota la comarca; la sagristia, de molins de drap i fariners; i la cambreria tenia possessions i rendes a Miànigues. Entre els sagristans hi trobem famílies com els Vallespirans, Martís, Coll, Torroella, Caselles, Terrades, Pujals, Galliners, Monell, Samasó, Mercadal o Sampsó. Entre els cambrers hi ha Santa Pau, Freixe, Cistella, Xetmar o Cornellà. D'infermers en varen ser membres dels Palol, Roca, Soïlles, Batet, de la Via, Folcrà, Raset, Barutell (tenien el seu escut d'armes des de 1330 al claustre del monestir) o d'Alerton. Els dispensers eren de famílies com Colltort, Mata, d'Avinyó, Planella, o Bassedas. D'almoiner en varen ser els Masvidal, Savarrès, Pals o Cartellà.

Els monjos simples
El monjos, al llarg del dia i a hores determinades, recitaven salms i cantaven missa; i a més dedicaven mitja hora al matí i mitja a la tarda a la meditació. Després podien esmerçar el seu temps en estudiar, descansar, cuidar malalts o en allò que desitgessin. Vestien una fina sotana negra ajustada a la cintura i un escapulari i tenien dret a portar armes. Quan eren a missa portaven la cogulla (capa negra, sense mànigues, amb cua i una petita caputxa negra), i si havien de sortir al carrer amagaven el seu cos amb una capa i un barret. Menjaven de la cuina comuna i el menjar normalment consistia en sopa adobada amb sagí (si no era dia de dejuni) a la qual barrejaven alguns ous en determinats dies. El dies de festa canviava el menú i menjaven: per dinar ous, verdures de l'estació, neules (coques amb llard) i un vas de piment (nèctar, vi, mel i pebre).

Només podien ser monjos els fills de famílies nobles, per això els monjos benedictins eren considerats com els "senyors monjos"; i no estaven sotmesos a la jurisdicció civil sinó a les constitucions canòniques. Abans de l'any 1348 cada germà que entrava al monestir de Banyoles, havia de pagar 100 sous d'entrada. Al començament, els monjos eren de famílies nobles dels voltants de la població, com els Torn, Desllor, Palau, Savarrès o Cartellà; i posteriorment se'n varen fer fills d'altres cases nobiliàries de les comarques gironines.

A més de les dignitats i dels monjos amb càrrec hi havia els monjos simples: el rebiscoler, el refetorer, el cuiner, el cellerer, el reboster i el candeler, a més dels donats, conversos i beneficiats. El rebiscoler, a les ordres del sagristà, tancava les portes de l'església, encenia les llànties, o guardava les robes i altres estris dels oficis religiosos. Normalment dormia a tocar de l'església. El refetorer, tenia cura del menjador comú (refectori). El cuiner, el cellerer i el reboster, estaven tots ells associats a la cuina. El candeler era l'encarregat de les candeles o ciris de cera. Els donats solien ser nens que algunes famílies cedien al monestir i quedaven lligats a la vida religiosa. Els monjos s'encarregaven de la seva educació i manutenció. Els conversos, o llecs, donaven suport en la gestió de tallers, granges, cuines i altres dependències. Tanmateix, els germans llecs eren monjos. En general, el nombre de monjos va variar molt segons les èpoques. Els monestir benedictins de Catalunya no solien tenir un gran nombre de monjos. Abans de l'any 1459 n'hi havia entre vint i vint-i-cinc, el 1459 hi havia deu monjos i tres novicis; i l'any 1835, data de l'exclaustració definitiva, habitaven al monestir catorze monjos i setze clergues.

Els beneficiats eren clergues amb el dret de gaudir d'un benefici. Els beneficis van ser creats per particulars o religiosos en honor d'algun sant i dotats amb rendes. De cadascun, un capellà s'encarregava de fer cremar les llànties, d'oficiar misses i de celebrar les festivitats. En certes èpoques també hi vivien els mestres de gramàtica i de novicis, així com el bibliotecari i l'arxiver. També hi residien els priors de Santa Maria de Finestres (Sant Aniol de Finestres) i de Sant Marçal del Montseny (Vallès Oriental) i els nou capellans dels beneficis existents a l'església de Sant Esteve.

Els seglars
Per últim hi havia el personal seglar. Podia ser intern (i feia vida comuna amb els monjos i capellans), o extern (vivia fora del clos monacal, com el sastre, el sabater, l'hortolà, el cirurgià, el metge, el notari, l'hospitaler o el ferrer). Aquest personal intern eren l'escuder de l'abat (com un Soïlles el 1279 o el 1333), els missatgers, el porter, el pregoner o nunci (com Cases, Ermengaud o Armengol, Berenguer de Feytur, Ramon de Millars el 1279, Francesc de Costa el 1362, o Georgius, el 1389), o els diferents criats dels monjos.