Artículos - Historia local

ELS PROSTÍBULS DE BANYOLES

ELS PROSTÍBULS DE BANYOLES

Revista de Banyoles
núm. 936-940, octubre 2011-febrer 2012

Article aparegut en 5 capítols.

Els bordells medievals: la Muralla
Sigui o no l'ofici més antic del món, el cas es que en totes les èpoques i en gairebé totes les civilitzacions es poden detectar activitats equiparables a la prostitució. I d'exemples la història n'està plena, unes no reglades, com per exemple el cas d'Amílcar Barca, que l'any 230 abans de Jesucrist, va haver de dictar mesures de reglamentació de la prostitució per tal de fer front a "l'alt grau de depravació dels costums", o d'altres ja organitzades, com pot ser a l'antiga Babilònia, l'Índia o l'antiga Grècia on hi ha una prostitució totalment regulada. El mateix que passa a la Roma clàssica, en que es va establir la prostitució matriculada, coneguda amb el nom de meretricium, amb una tarifa que cobrava l'alcalde i amb una legislació pròpia.
Després però, entra en un període d'anarquia total de manera que a l'Edat Mitjana, la prostitució queda al marge de la llei, tot i que continua existint. El 506 es promulga el Breviari d'Alaric, que manava castigar amb 300 fuetades a les dones sorpreses exercint la prostitució. Més tard, l'església catòlica dirà també la seva, primer en el concili de Toledo, l'any 750, i després en les reformes eclesiàstiques dels concili de Milà dels segles XI i XII, amb el qual el poder civil i l'eclesiàstic acordaven organitzar, reglamentar - i en teoria reprimir - la prostitució, tot i que sense prohibir-la del tot, ja que ens alguns casos, fins i tot les jerarquies eclesiàstiques i civils podien arribar a enriquir-se gràcies al pagament de tributs provinents de les prostitutes. I aquest n'és el cas de Banyoles, quan l'abat Dalmau de Canadal, per tal d'evitar mals majors, el 4 de novembre de 1448, i d'acord amb els Jurats de la Vila, autoritza el carnisser banyolí Pere Vilar, a construir un bordell en una casa immediata al portal de Peraseca - també conegut com Portal del Forn, que donava accés a la plaça de la Vila Vella, avui del Teatre - on obligatòriament "deguessen recullirse totes les dones de malviurer que se trobassen habitar dins la població a fi de que reunidas en un sol punt puguesen aminorarse los escandols i corregirse millor certs excessos"
Hem de ser conscients que a la Banyoles medieval, com a tantes altres viles, quan arribava la nit, per il·luminar-les s'encenien les escasses teieres que hi havia, de manera que la foscor era bastant present en molts indrets, i si bé a l'estiu, quan això passava, la població ja estava a redós de les seves llars, a l'hivern es barrejaven els vilatans, que encara havien de traginar o donar menjar al bestiar, amb la gent de "baja alcurnia" que esperaven que es fes fosc per a fer de les seves. És així com podem llegir per exemple, que a sota les voltes de Can Mirambell, a la plaça de la Font "moltes vegadas en ellas se han vist homens escondits, sols,... altres vegadas, ab donas, donant a comprender no portar rectas intencions..." (segons es pot llegir en un memorial que el aleshores propietari de la casa i a la vegada escrivent municipal, Francesc Surroca, va fer l'any 1788, per tal d'aconseguir permís per poder tapiar aquelles voltes, al·legant motius d'higiene, de moral i de seguretat), també es diu que s'ha abusat d'una dona sota les mateixes voltes. I és que, com ja he dit, un cop les portes de la ciutat es tancaven, començaven els aldarulls amb "fembres bordelleres" i el regnat dels malfactors.
Però a banda dels vilatans i forasters, s'ha de tenir present que a la vila moltes vegades també s'hi hostatjava la tropa, fet que comportava un gran moviment de gent amunt i avall. És per aquest motiu que normalment a totes les ciutats s'acostumava a ubicar els bordells prop d'alguna de les portes d'entrada a les muralles, de manera que quedessin allunyades del nucli urbà, cosa que feia que per part de les autoritats es poguessin controlar millor els possibles escàndols i aldarulls que s'hi produïen, a la vegada que s'evitava que es travessés la població per dins.
I es que la prostitució a l'època medieval era considerada tant pels poders civils, com pels eclesiàstics com un mal necessari que evitava mals majors, motius pels que s'habilitaren espais concrets, fora dels quals estava prohibit exercir aquest ofici. De fet, el voler regular aquest "mercat", que tants problemes portava a les ciutats, era una tasca a la que tots els governants volien trobar-hi solució. El rei Pere III en les Corts de Lleida de 1375 ja va legislar sobre els alcavots, entenent-se per això "tot hom qui tenga fembres públiques e qui viua dels pecats d’aquelles." i que s’aprofitaven de les prostitutes que abandonaven els bordells i les explotaven fora d’aquest : "...que si algu serà trobat, qui fembra de bordell tinga, ne de son mal guany visca, tantost sie per la ciutat, vila o loc hon aytal malefici perpetrara, scobat, e açotat, axí com alcavot public, e de qui exillat, hon si apres serà trobat, sie penjat per lo coll en guysa que muyra, sens tota gracia, e merce,..." I si be en alguns casos la pena es suavitzava, en moltes poblacions, com a mínim eren passejats per tota la ciutat, mentre els fuetejaven amb el tors nu. Posteriorment, en virtut del privilegi de Joan I del 1391, se’ls expulsava, un fet que comportava un llarg peregrinar, tant dels alcavots com de les alcavotes - les seves protegides - per diferents ciutats.
Com a exemple d'aquesta persecució i control, val a dir que en la mateixa època que l'abat Canadal autoritzà a obrir un bordell a Banyoles, a Barcelona el prostíbul era de titularitat municipal i estava controlat pel Consell de Cent que el llogava a qui el volgués regentar. D'aquesta manera l’alcavot era considerat il·legal, i en conseqüència perseguit, perquè treballava fora del bordell i la ciutat no en treia cap benefici.
Fins quan va estar en funcionament aquest bordell de la Porta del Forn de Banyoles no se sap, però el que si es cert es que el 1579 s'enderrocaren les portes d'aquest portal i s'autoritza a un tal Cervià a conrear els fosos de davant la porta. Què va passar quan s'enderrocaren les portes? El bordell va seguir al mateix lloc o es va traslladar?. Si fos així, no es deuria traslladar molt lluny, doncs per un capbreu de 1670 sabem que estava per allà mateix. En aquest document al que faig referència, en situar una casa i hort que el blanquer Miquel Ferrer té a la plaça del Forn, prop del portal d'aquest nom, diu que delimita a migdia "...et partim in quodam patio qui dicitur esse Universitatis p(rese)nt(i)s villa qui olim fuit Corral de Bestiar et antea fou Bordell...", és a dir que ens parla del pati propietat de la Universitat - del Comú o actual Ajuntament banyolí - que abans havia estat corral de bestiar i abans bordell. Llegint entre línies el text ens podria donar a entendre que aquest bordell, situat dins d'uns terrenys "municipals", i tal i com passava a Barcelona i altres ciutats, era controlat per la Universitat i s'arrendava la seva explotació.

Un nou escenari: les places del Carme i les Rodes
Situats a les acaballes del segle XIX, uns quants segles després que l'abat Dalmau de Canadal, autoritzés el carnisser banyolí Pere Vilar, a construir un bordell, en trobem en una Banyoles on han proliferat diferents tipus de locals d'oci i diversió, i que s'agrupen sota el nom de casinos i tavernes. Els primers, normalment estaven a càrrec de les societats culturals i esportives, i en ells es duien a terme vetllades literàries, reunions polítiques i ball els dies de festes assenyalades. Per la seva banda, els segons, eren considerats com a llocs de vici, on hi havia "dones, joc i flamenc", un fet molt comú a la majoria de les poblacions, des de mitjans del segle XIX en que varen aflorar un tipus de locals que imitaven els denominats "café cantante" de les grans ciutats espanyoles: uns locals d'oci on a banda de servir begudes s'oferien espectacles de cant i ball, acompanyat de guitarres. Aquests petits locals, enclavats en tavernes i hostals, i als quals la majoria de la població donaven l'espatlla, varen sobreviure fins a finals dels any vint del segle passat, essent normalment un lloc continuat de "gresca" freqüentat per les classes socials més baixes.
A Banyoles just al tombant del segle, aquest tipus de tavernes es localitzaven als barris pobres de Banyoles: plaça de les Rodes i plaça del Carme. Així, entre els anys 1896 i 1897, trobem al carrer de la Rambla, la bodega d'en Blai Matas i la taverna de la Josepa Estrach; a la plaça de les Rodes, les bodegues d'Esteve Bonet, Salvador Busquets i Joan Viñas; i a la plaça del Carme, la taverna d'en Jeroni Vinardell i la bodega d'en Francesc Vidal. En un espai força reduït, tenint present la població del moment, hi havia set locals en els que no podia faltar, en molts casos, tal i com diuen les cròniques, "cantante y con su correspondiente baile flamenco". Era aquesta una zona, i en concret la plaça del Carme, sobre la qual la publicació "La Democracia" de data 7 de juny de 1903 se’n feia ressò, sota el títol de "La prostitución en Bañolas" amb les següents paraules: Con feliz acuerdo nuestros amigos hicieron circular profusamente, en época de elecciones, una hoja titulada "Lo que convé al poble" y, tratando en ella el punto concreto de la libertad, proclaman la "llibertat ben entesa", lo que equivale a combatir las malas libertades y sus excesos, que pugnan con la recta razón. Una de éstas es la del vicio que, contraviniendo a los placeres legítimos del matrimonio, arrastra al desorden y al deshonor públicos, a la pérdida de la salud y a la guerra dentro de la familia, bestializando á los seres humanos. Por esto creemos cooperar al bienestar del pueblo bañolense, reprobando una y otra vez la prostitución que, con harta frecuencia, se consiente por las autoridades en algunos establecimientos de la localidad, denunciándosenos últimamente la que se desarrolla en la plaza del Carmen. Destiérrese, pues, por el honor publico y en bien de los pobres y se habrá realizado uno de los fines de la Democracia".
Dos anys més tard, el 12 de novembre de 1905, el rector de Banyoles, mossèn Francesc Arau, escriu a La Catechesis (el full parroquial de llavors), una crida d'allò més dramàtica, com si Banyoles fos Sodoma i Gomorra: "... heu de treballar y lluytar en el camp electoral, y á costa de tot sacrifici, para donar un gloriós trionf á la candidatura católica que vos assegura mantenir fermas les vostres bonas costums, gravement amanassadas per la infame y degradada prostitució, qu'ha sembrat l'escandol en nostre honrada vila, omplert de tristesa moltes familias, fet derramar abundants llágrimas á molts pares y mares, y en fí ha arruinat la salut de molts joves víctimas de la inexperiéncia y de la falta de sant temor de Déu."
Sigui pel motiu que sigui, per l'expansió urbana, pels controls per part de les autoritats, etc, el cas és que poc a poc aquests locals varen anar desapareixent i a la dècada dels anys vint no queden rastres de cap mena d'escàndol, tot i que al llarg d'aquests primers anys del segle XX, i coincidint amb el regnat d'Alfons XIII (1902-1931), són diverses les lleis que a nivell estatal volen intentar organitzar i ordenar la prostitució. Així, entre el 1903 i el 1910 apareixen disposicions governatives que divideixen les prostitutes en dos grups: les lliures, que viuen al seu domicili, i la prostituta pupil·la, que viu en "cases de tolerància" o "lenocini". També se'ls exigeix unes certes normes de comportament a nivell públic i se'ls dóna un cèdula d'inscripció o cartilla, en la qual consten, per regla general, la fotografia, la filiació i el número d’inscripció. Tot això va fer que el 1911 l'Acadèmia d'Higiene de Catalunya redactés i aprovés un Projecte de Bases per a un reglament de la prostitució a Espanya.

La Torre Margarida del Passeig Dalmau Tot i la permissivitat controlada que hi va haver-hi durant el primer terç del segle XX en el tema de la prostitució, un gir polític, produït arran de les eleccions municipals del mes d'abril de 1931 que varen provocar l'abandó del país d'Alfons XIII i la proclamació de la Segona República, vindrà a capgirar tota la feina feta durant aquest anys. A Banyoles, va portar a l'alcaldia al republicà Jacint Masgrau i Butinyà, el qual, des d'un primer moment, s'oposà a qualsevol intent de permetre que a Banyoles s'obrís cap casa de prostitució, o millor dit de lenocini que és tal i com li deien els mitjans d'aquella època.
Així, a partir d'una petició presentada el 19 de juny d'aquell any al Govern Civil de Girona, per part de Modesta Blanch Puig - veïna del Portal de la Barca de Girona, on ja regentava un prostíbul als baixos del número 9 d'aquest carrer -, per tal de que se li concedís permís per obrir una casa de prostitució al número 21 del carrer de les Pedreres de Banyoles, i assabentat l'alcalde Masgrau d'aquesta petició, es dirigí al governador expressant-li el malestar de la població "...les protestes unànimes de totes les classes socials i de tots els sectors polítics, estant justificades aquestes protestes pel fet de no existir en aquesta ciutat cap casa de mala nota i pel desig de conservar els bons costums a què estem habituats. De concedir aquesta autorització vindrien inevitablement noves peticions per obrir altres cases de lenocini, i aquesta ciutat, lliure d'aquest vici, es veuria envaïda per aquesta plaga social. Pel prestigi de la República, que les classes menys il·lustrades considerarien causant d'aquella notorietat, estima el que subscriu que és de suma conveniència negar l'autorització que la senyora Modesta Blanch sol·licita per obrir una casa de lenocini a Banyoles ...".
Davant d'aquesta carta, el 22 del mateix mes, Albert de Quintana i Vergés, Governador Civil de Girona, denegà a la Modesta el permís d'obertura, en una decisió que no ens ha de sorprendre, perquè en general el bàndol republicà va defensar la clausura de bordells i alguns elements anarquistes, fins i tot, es dedicaven a realitzar campanyes directes per fer prendre consciència a les prostitutes i aconseguir que abandonessin la seva forma de vida. Una campanya que va dur dins la Segona República a l'abolició de la prostitució segons decret del 28 de juny de 1935, però que desprès, sota el règim, franquista fou derogat.
L'any següent arriba una nova petició, concretament el 16 d'abril de 1932, però en aquesta ocasió serà la Caterina Deider Soler, natural de Castelló d'Empúries, però resident a Girona, la que es dirigirà al Govern Civil per sol·licitar permís per obrir un negoci de les mateixes característiques, a l’anomenada Torre Margarida, de l'actual Passeig de la Puda. Tot i que per aquest nom ningú no me n'ha sabut donar raó, coincideix amb la que més tard es va conèixer com a Casa del Dragó, a la cantonada amb el Passeig Dalmau; i que va adoptar aquest nom pel penell de drac que hi havia al cim de la teulada, dissenyat pel que n'era el propietari de l'habitatge, en Joaquim Bosch, el qual l'any 1921 havia fet construir a Joaquim Comas (en Quim de Can Pavana), "una casa habitación", en aquest mateix indret situat al "km 33, entre el hectómetro 1 y 2 de la carretera de Mieras y Olot a Bañolas".
Una vegada entrada la petició, el mateix dia l'Inspector de Sanitat de Girona es dirigeix a l'Ajuntament de Banyoles per tal que l'Inspector Municipal de Sanitat, que en aquells anys n'era en Candi Corominas - "el senyor Candi" -, fes un informe sobre "las condiciones que reune de higiene y salubridad la casa en cuestión atendidos los fines a que piensa dedicarse." I la resposta no es va fer esperar, ja que el 26 del mateix mes, l'alcalde Jacint Masgrau respon tot dient que "...el lugar escogido es inadecuado para el fin a que pretende destinarse por estar en el paseo mas concurrido de la ciudad, cerca del lago y del Balneario La Puda y por lo tanto punto de paso para los veraneantes y turistas que visitan la ciudad". A més a més, segueix dient "...creo que causaria un grave daño a la población con el establecimiento de una casa de lenocinio, porque sin causa que lo justifique se produciria inevitablemente un relajamiento de costumbres, que debe evitarse, y se introduciria en esta la plaga social de la prostitución de la que hasta ahora Bañolas se ha visto libre".
Dies després, vist l'informe presentat per l'Ajuntament, el Governador respon a la interessada denegant-li el permís "para el ejercicio de esta indústria ... por entender que tanto por lo que respecta a su emplazamiento, como por sus condiciones de higiene y solubridad, no es el lugar apropiado a los fines a que pretende destinarsele".
Mentre, però, la Caterina ja havia posat en marxa el negoci, disfressat sota l'aparença d'un bar, per la qual cosa l'Inspector Provincial li envia un nou requeriment en data 21 de maig, tot dient-li "...y habiendo podido comprobar que bajo la excusa de montar un bar en el citado edificio, lo que intenta es burlar la orden del Sr. Gobernador..." I se li notifica la clausura del local, que haurà d'abandonar en un termini màxim de 24 hores. Però ni així no en fa cas, ja que el dia 14 del mes següent hi ha una nova carta de l'inspector, aquest cop adreçada a l'alcalde de Banyoles, on li diu que amb motiu d'una visita oficial que ha fet al balneari de La Puda "he podido observar en la casa situada en el paseo, en la que se pensaba establecer una casa de lenocinio, la presencia de algunas mujeres de dudoso aspecto". Per això li demana que l’informi, perquè no tenen llicència governativa per exercir la prostitució i menys en "un paraje tan frecuentado, por decoro y moral pública y en cuanto puede afectar al balneario referido...". Sigui com sigui, amb aquest estira i arronsa la veiem sobreviure fins el 25 de novembre de 1932, quan el Governador Civil de la província l'imposa una multa de 500 pessetes "pel funcionament il·legal d'una casa de prostitució"; i els hi dóna 24 hores a les "pupil·les" d'aquesta casa per a què l'abandonin, encarregant a la Guàrdia Civil el compliment d'aquestes ordres.
Què va passar després d'aquesta amenaça? la veritat es que no he pogut saber-ho, però sigui com sigui, tanqués momentàniament o no, el cas és que, fins ben entrada la Guerra Civil, no es varen tancar definitivament les portes d'aquest bordell.

Els bordells del carrer de Sant Mer
Tanqués momentàniament o no el prostíbul del passeig de la Puda, arran de les denúncies rebudes per l'administració, el cas és que a començaments del 1933, ja hi ha dues noves sol·licituds al cim de la taula del Governador, una del 4 de febrer per part de la Modesta Blanch, la qual amb la vènia i consentiment del seu marit, Hermenegildo Roger, demanava autorització per al "funcionamiento de una casa de lenocinio a Banyoles" en un local del carrer de Sant Mer, de la que n'era propietària, i una altra del mes següent, de la mateixa Caterina Deider, sol·licitant "establir una casa de prostitució a Banyoles" i també en el mateix carrer. La casa de la Modesta Blanc, que avui en dia encara existeix, era una casa d'una sola planta, construïda l'any 1930 en un solar de 280 metres quadrats, dels quals, la meitat, corresponien a la zona habitable i la resta a jardí i en la que el febrer de l'any 1933 va fer obres d'ampliació, segons es pot veure en un plànol signat per l'arquitecte Francesc Figueres, i que va convertir la primitiva vivenda en una de 4 dormitoris (situats a banda i banda del rebedor d'entrada), un bany, una cuina, un menjador, un petit quartet, una galeria coberta i un bon garatge.
Assabentats de les pretensions d'obrir dues cases de prostitució en aquest carrer, els veïns dirigeixen una carta a l'alcalde Jacint Masgrau, al·legant que aquest carrer només fa 5 anys que es va obrir i que en aquest temps ja s'han construït 7 edificis, i que si ara s'autoritzessin aquestes dues cases, quedaria mort: "ja que al portari cases d'un vici tant repugnant com es la prostitució, ningú voldrà fer-se un casa per anar a viure i menys per arrendar".
Al final, reunit el Ple Municipal el dia 8 de juny i debatut el tema acorden que "atès que estan en pugna els interessos d'uns i altres, han de prevaler els dels propietaris, per ésser anteriors i més respectables que la prostitució ... per aquest motiu s'acorda encarregar al Sr. Alcalde que informi desfavorablement..." cosa que aquest farà el dia 20 del mateix en carta dirigida al Governador on li diu que: "...en la nostre població no existeix cap casa d'aquesta mena i tothom veuria a disgust que s'autoritzes la introducció d'aquest vici entre nosaltres..." i per això demana que s'informi en contra, primer degut a la petició dels veïns i perquè "creu que la moralitat pública i la pau dintre las famílies son mereixedores de més protecció, que els interessos dels traficants de vici."
Tot i aquesta negativa, amb l'arribada del nou any les coses canviaran. El mes de gener de 1934 es duen a terme unes noves eleccions municipals, que si bé segueixen donant la victòria als republicans, en el cas de Banyoles comporta una renovació al front del màxim organisme municipal, essent escollit alcalde en Jaume Masó i Pujolàs, el qual no serà tant estricte com l'anterior i permetrà l'obertura de bordells a Banyoles tal i com ho demostra el fet de que en data 12 de maig d'aquell any, l'Ajuntament, davant les moltes queixes rebudes per la "... freqüència i desvergonyiment amb que les dones dedicades a la prostitució circulen pels carrers a totes hores ..." envia una carta a Modesta Blanch, Caterina Deider i Maria Cañada on se'ls comunica que es prohibeix "des d'avui la sortida d'aquelles dones fins a les onze de la nit ..." de manera que durant el dia només podran circular per anar a comprar o si tenen alguna altra necessitat, "... però es guardaran de passejar-se amb modals provocatius o de dirigir-se als homes amb paraules o gestos."
A partir d'ara, totes les notificacions que enviï l'Ajuntament durant aquest any, aniran adreçades a aquestes tres dones, el que dóna entendre que n'eren tres les "cases de pepes" que hi havia a Banyoles. Dues al carrer Sant Mer, i evidentment la del Passeig de la Puda, que en aquella època era conegut com a "carretera de la Fuente Sulfurosa"
Ara be, això ens planteja un dubte: si la Modesta es trobava al carrer de Sant Mer i la Caterina a tocar de la Puda, on era la tercera, la de la Maria, en nom de la qual a vegades signava una tal Paquita Garcia? Sabem que al carrer de Sant Mer, entre 1934 i 1937 o 1938, estava empadronada la Caterina, juntament amb el seu home i els seus dos fills, en una casa propietat d'un veí del carrer de Sant Martirià, d'on el seu home n'era fill, però això no vol pas dir que a casa seva tingués muntat un prostíbul, sinó que podia seguir regentant el del passeig de la Puda i viure al carrer Sant Mer, però si que hem de tenir present que quan demana el segon permís, ho fa per obrir un bordell al carrer de Sant Mer i en aquest carrer tothom recorda un bordell al que es coneixia per Ca la Queti. A més a més, els veïns es queixen de dues cases de prostitució en aquest carrer. O sigui que una explicació possible seria que la Caterina tingues el del carrer de Sant Mer i que la Casa del Dragó l'arrendés o traspassés a la Maria Cañada, tal i com faria a partir de 1936 també la Modesta, amb l'Anton Vallverdú, el qual surt empadronat aquell any en la casa propietat de la Modesta juntament amb la Conxita Pons, la seva amistançada, o millor dit "querida" - que és tal i com surt esmentada al citat padró - i la Josepa Clairet i la Rosa Hernández, a les que esmenta com a prostitutes que treballen per compte de l'Anton, amb la categoria de "taxi-girl".
Feia poc més de quatre mesos que hi havia el nou ajuntament i si més no, sembla ser que havien posat ordre en aquest món força caòtic per ell mateix, tot i que en el tema dels horaris varen haver de cedir una mica, de manera que el 23 de juny emet un altre comunicat on els dóna més permissivitat, autoritzant-les a circular de 9 a 11 del matí i de 3 a 5 de la tarda els dies feiners, i de 9 a 11 els festius, sempre i quan hagin de fer alguna compra o "recado", i amb la condició que han d'anar vestides amb decència i sense cridar l'atenció, i que cada "pupil·la" haurà d'anar sola o com a molt acompanyada de la mestressa, quedant prohibit sortir en grups de 2 o més prostitutes.
Un altra tema amb el que va haver de lluitar l'ajuntament fou amb la sanitat. Les malalties venèries com la sífilis, de la que encara algunes famílies actuals arrosseguen els seus estralls, amb ceguesa o alteracions diverses, eren el gran terror dels usuaris dels prostíbuls, i també, tot s'ha de dir, el càstig terrenal amb què els capellans amenaçaven els seus "clients", no en va, a una d'aquestes infermetats, la gonorrea o blennorràgia, se la coneixia com a "purgacions", una paraula que deriva de purgatori ...
Per això i per tal d'evitar contagis massius, les autoritats van voler reglamentar des de sempre aquesta "indústria", i encara que anys més tard la comercialització del preservatiu va evitar-ne molts, com recorda un jove d'aquells anys "n'hi havien que no en volien fer servir, no passava res, però en acabat anaven corrent a la farmàcia a comprar Blenocol..." no per això les mesures preventives es deixaren de fer. És així com el 2 de juny d'aquell any l'ajuntament fa saber a les tres propietàries que "... disposat a acabar amb la falta de control sanitari de la prostitució en aquesta ciutat ..." ha resolt que des de la setmana següent al comunicat "... les mestresses o encarregades de les cases de lenocini presentaran setmanalment un document que acrediti que totes les pupil·les han estat reconegudes per l'Inspector Municipal de Sanitat ..." i segueix dient que si no ho fan rebran una multa de 100 pessetes la primera vegada i si reincideixen se'ls clausurarà el negoci. Així mateix també els hi comunica que obre un registre en el qual s'hauran d'inscriure abans del dia 7 totes les dones dedicades a l'ofici de la prostitució, i les que ingressin de nou hauran de fer-ho dins de les primeres 24 hores. La inscripció haurà d'anar acompanyada d'una fotografia i de la partida de naixement o d'altre document que n'acrediti l'edat.

La postguerra: el "Chalet Vasco"
Acabada la Guerra Civil i amb la presa del poder per part de les dretes, el 1941 es torna a posar en vigor una reglamentació de la prostitució, amb la vigilància i repressió a càrrec de la policia, però igual que passava a l'època de l'abat Canadal, aquest ofici, sempre i quan estigues controlat, estava ben vist per tal d'evitar mals majors. Això va comportar que durant aquesta dècada i bona part de la següent no hi haguessin massa problemes, però arribats a mitjans dels anys cinquanta, l'estat espanyol, força aïllat respecte d’Europa, intenta obrir-se poc a poc a l'exterior i entre d'altres mesures que adopta hi ha la d'alinear-se amb els països contraris a la practica de la prostitució, tal i com declarava la Convenció de Ginebra del 1949. Es així com al BOE del 3 de març de 1956 es publica un decret-llei mitjançant el qual se la declarava il·legal. Això, a nivell general va suposar, la clausura de molts bordells, i la prostitució va passar a ser considerada com una activitat clandestina. Moltes prostitutes, però, es varen reciclar com a cambreres per tal de poder treballar en llocs on continuar oferint els seus serveis sexuals als homes. D'aquesta manera van sorgir bars específicament pensats per aquest fi: les anomenades barres americanes i els meublés, els quals acollien les parelles a canvi d'un preu pel lloguer de l'habitació.
I Banyoles evidentment reflectí el mateix que es produïa a la resta de l'estat. A mitjans de la conflagració, com ja hem dit, va tancar la Casa del Dragó, i també en aquests mateix període sembla ser que desapareix, si més no, una de les dues cases del carrer Sant Mer, concretament la de la Caterina, cosa que ve a reafirmar el que dèiem que possiblement sigués la propietària de dos dels tres bordells que hi havia a Banyoles.
Aquesta dona, a la que podríem considerar la pionera dels bordells banyolins (si deixem de banda els de l'edat mitjana) va seguir residint a Banyoles (l'any 1948 fou la guanyadora de la Panera de Nadal que sortejava el Cercle de Catòlics) on va morir el setembre de 1986, a l'edat de 80 anys.
Per la seva banda, l'altra casa del carrer de Sant Mer, coneguda popularment per Can Cisquet, sembla que va seguir en funcionament, i així trobem que segons els padrons de l'època, l'any 1939 va a nom de Maria Formiga, de Santa Coloma de Farners, i amb ella apareixen dos noms més, la Margarida Josele i la Roser Mercadal, que l'any següent seran substituïdes per altres dues, la Maria Gras de Vilafranca del Penedès i una altra noia que també es diu Maria, natural de Lleida.
La Maria Formiga estarà al front d'aquesta casa fins l'any 1943 en que passarà a mans de la Carmen Montoro, de Jaen, que l'any 1945 tindrà tres pupil·les al seu càrrec: la Vicenta Viel d'Osca, l'Antónia Cervera de Terol i la Juana Lucas de Barcelona. Un parell o tres d'any més tard, un nou canvi portarà al front d'aquesta casa, a la Carmen Perez, de Valladolid, que, juntament amb la navarresa Marcelina Irazague, en seran las darreres propietàries. La Marcelina provenia de la nomenada Torre Vasca de Figueres, - on surt empadronada l'any 1945 juntament amb 4 pupil·les - un bordell situat al carrer de l'Empordà, cantonada amb Damàs Calvet, del que el mateix Josep Pla en parla, referint-se a que era la millor casa de barrets, en una època en que "el fred que feia a la majoria de prostíbuls empenyia les noies al voltant d'un braser centrat al menjador d'un pis sòrdid". Era un edifici amb jardí clos de tanca alta -el que en deien torre-, que tenia una entrada a cada carrer, el que evitava algun que altre problema a la clientela i que fins i tot, segons diuen, ran de teulada, tenia uns nius de terrissa perquè els pinsans hi cantessin de dia i els rossinyols al vespre.
Doncs be, les noves propietàries de la casa del carrer Sant Mer - a la que la gent coneixeria com a "Chalet Vasco" - acostumades a un tipus de bordell més digne el primer que varen fer es dur-hi a terme reformes, tant d'ampliació com d'adequació de l'espai. Això va comportar que adquirís una nova categoria, però a la vegada també va comportar un augment en el preu, que va passar a estar als voltants de les 50 pessetes. Uns dels joves d'aquella època ho recorda d'aquesta manera: " ... era una casa de planta baixa ... al darrera hi havia un pati que donava al rec i si passaves pel corriol que hi havia, a traves de la porteta es podien veure algunes noies curtes de roba ... i pel davant, un cop entraves hi havia un passadís llarg i al fons a la dreta una sala ... tenia tres habitacions ... aleshores sortien les noies ... a vegades la colla d'amics posaven diners, 5 pessetes cadascun, i ens jugàvem a l'As d'Oros qui seria l'afortunat ...".
Les noves propietàries, a banda de condicionar el local també varen portar una millora en l'aspecte de les dones, que va canviar força, adquirint una millor presència. D'aquella època sonen noms com "La Peque" o "La Canaria". Però per sobre de totes elles destaca el de "La Mallorquina", una noia d'una gran bellesa i "savoir-faire" a la que podies veure per Banyoles, anant a la perruqueria o a la modista ... i a la que els homes, si anaven acompanyats, intentaven evitar, perquè tranquil·lament " ...et podia dir adéu pel teu nom, ... ja que havia desvirgat a mig Banyoles ... i es clar et posava en un compromís ...". Un cop va tancar aquest establiment, la Mallorquina va anar primer a Girona i desprès a Barcelona, on un transportista de llavors encara recorda que hi havia antics clients "que li enviaven Tortades pel recader".
Aquesta mateixa noia, acostumava a ser l'encarregada d'anar a Girona a esperar el "nou personal" i aleshores les portava a Banyoles en taxi o bé en la Teisa. Un cop arribades a Banyoles, si ho havien fet en autobús, les passejava per tot arreu, fins arribar al carrer de Sant Mer, de manera que tota la població masculina les veiés; i si ho feien en taxi, aleshores feia una breu parada als Turers, ja que així els anomenats "llaminers", que ja les estaven esperant, podien donar-hi una ullada ... i preparar-se pel dissabte, que era el dia en que es cobrava la setmanada.
A començaments dels anys seixanta, el que podríem anomenar el darrer bordell de Banyoles va tancar les seves portes. Però això no vol dir que desaparegués la prostitució com a tal, perquè en son diverses les notícies dels diaris que en segueixen parlant: per exemple l'any 1984 la revista Horizontes informa d'un judici dut a terme a Girona a començaments de novembre sobre un tema de prostitució d'una menor de 15 anys que des dels 11 s'hi dedicava i que havia estat exercint a Banyoles. Dos anys desprès la mateixa revista informa que una patrulla de la Guàrdia Civil havia "netejat" l'estany de Banyoles d'un improvisat semi-bordell, ja que "darrerament a la vora de l'estany s'havia detectat un bordell uni-personal i de caracter mòbil" detenint a dues dones, tot i que al final, un cop a comissaria va resultar que una de les dones, desprès d'un reconeixement mèdic resultà ser un home transvestit "amb tots els seus atributs".
Menors, transvestits, ... els temps anaven canviat ... i avui en dia encara han canviat més, ja que, fins i tot, hi ha servei a domicili .... i amb tocs exòtics, tal i com podem llegir en un diari actual: "Banyoles. Chicas orientales. Masaje. 4 chicas. Todos los servicios ... Salidas 24 h. ..."
És una professió de la que es diu que és la més antiga del món, i si l'entenem com a professió lliure i voluntària, no hi ha res a dir, però el problema rau quan aquesta es fruit de l'esclavatge, la violència i d'humiliació, un fet que, per desgràcia, ha estat i és força corrent.

Bookmark and Share