Artículos - Historia local

L'ESCORXADOR DEL CARRER DELS VALLS

L

Revista de Banyoles
núm.958, agost 2013, pp. 38-39.

Fins el primer terç del segle XIX, Banyoles disposava d'unes carnisseries a la plaça de la Vila Vella. Però amb l'arribada de la desamortització, l'edifici de les carnisseries o casa escorxador, fou venut el 1848 en pública subhasta, a Jaume Ordeig, promotor de la Sociedad Teatral, per a bastir-hi en el seu lloc un teatre, el Teatre Principal. Per aquest motiu, calia trobar un altre local on ubicar-hi un nou escorxador.

En el nou lloc escollit, que ocupava un espai d'uns 130 metres quadrats i estava ubicat al carrer dels Valls, es va edificar l'any 1850, un escorxador petit, que disposava dels serveis mínims, ja que el terreny disponible no era gaire gran. L'obra va ser duta a terme pel paleta Martirià Soler i va costar 2.232 rals, segons uns estudis pericials duts a terme pels mestres d'obres Joan Torrent i Gaudenci Barolès, tres anys després, en motiu d'una reclamació presentada per Soler, contra l'Ajuntament de Banyoles al que li reclama 732 rals, que segons diu, «li va deixar de pagar».

Per un plànol de la seva planta, i el posterior dibuix de la façana principal, fet pel mestre de cases banyolí Jaume Casellas, sabem que amb més o menys variacions, era una edificació d'una sola planta, amb una porta i dues finestres, una galeria en la part de dalt, una quadra, un despatx, rentadores, bomba, un «banco para matar cerdos» i estava dividit en una zona per a matar porcs i una altra per a bous i vedelles.

L'any 1860, el consistori de la ciutat, conscient de que l'edifici s'estava quedant petit, proposava a l'empresa Nadal y Ribó la permuta d'uns terrenys, que incloïen l'escorxador i uns altres de domini públic tocants al mateix, per uns altres propietat de la citada empresa. I si bé la resolució del govern de la província va ser favorable a aquesta permuta, varen anar passant el anys i la proposada permuta no es va dur a terme. L'any 1872, Francesc Marcé i Seguí, com a representant de l'empresa tèxtil J.Ribó y Cia de Barcelona, sol·licita a l'Ajuntament que es dugui a terme el pacte acordat. Però tampoc no s'executa. I finalment en sessió del 2 de setembre de 1886, l'Ajuntament acorda declarar caducat l'expedient del nou escorxador així com la cessió acordada el 1860, després de tenir present que:

«Sobrevino la guerra civil [es refereix a la tercera guerra carlina (1872-1876)] cuando debia practicarse lo resuelto por el Gobierno de provincia, y hoy se halla este asunto en el mismo estado que entonces».

Abans però, l'any 1881 hi havia hagut un nou intent, sortit del que havia estat alcalde de la ciutat, Martirià Morgat, qui oferia permutar «el actual matadero y el pequeño trozo de terreno anexo» per un camp de la seva propietat «lindante con la carretera antigua de Besalú» —es a dir a continuació del carrer de Sant Martirià— i afegia 2.000 pessetes, de manera que no gravés el pobre pressupost municipal. Tot i amb això, afegia que ell no tenia cap interès en que es fes el nou escorxador en el solar que cedia, i si el consistori el volia fer en un altre lloc, després de la permuta, ell recomprava el terreny per 400 pessetes, posant com a única condició que no es construís a menys de 500 metres del moli paperer conegut com a Molí Nou, situat a la ronda Fortià. El perquè d'aquesta condició?. Doncs resultava que la seva esposa Dolors Torras Rovira, havia instal·lat una fàbrica de xocolata en aquest edifici, i si aconseguia que l'escorxador canviés de lloc, es veuria lliure del niu de rates, mosques i males olors del vell escorxador. El consistori va estudiar l'oferta i considerant «que el local es una verdadera ruina, más bien que Matadero» va acceptar l'oferta «con las más expresivas grácias». Però tot va quedar en no res.

Arribats a l'any 1889, serà aquest cop Joaquim Ribó i Nadal, com a gerent exclusiu de la societat comendatària J.Ribó y Cia de Barcelona, qui es dirigirà a l'Ajuntament sol·licitant que «para ampliar con ventaja para ese pueblo la fabricación de tejidos que dicha Sociedad tiene establecida en esa villa» es replantegi el traçat del carrer que travessa els seus terrenys, per la qual cosa demana «emplazar el matadero en otros terrenos mas apartados de la población». I aquesta vegada són ells els que proposen al consistori fer una permuta de terreny. A canvi del terrenys on es troba l'escorxador, Ribó y Cia es compromet a cedir-ne un altre «de igual extensión, y entregar la cantidad de mil pesetas para la construcción del mismo matadero». Tenint present que l'escorxador del carrer dels Valls havia quedat petit i no reunia les condicions idònies, l'Ajuntament no descarta la proposta però acorda «demanar el pagament de 5.000 pessetes per l'escorxador i demés conceptes» per tal de tirar endavant la permuta.

L'any 1891 va encarregar un projecte a l'arquitecte provincial Manuel Almeda, el qual va acabar la memòria, plànols, pressupost i plec de condicions el 31 de març de 1891, situant el nou escorxador a la ronda del Monestir, tot just darrere del cenobi banyolí. La proposta de la nova construcció ocupava un espai de 2.022,70 metres quadrats. L'edifici, amb una façana de 46 metres de longitud que donava a la ronda del Monestir, era d'una planta amb un terrat, i tenia totes les dependències necessàries per un edifici d'aquestes característiques: vestíbul, espais administratius, despatx del veterinari, habitatge per l'administrador, sala d'escorxador de bestiar i de porcs, sala per a les aus, una habitació per a netejar les tripes, calderes, corts, l'habitació dels mossos, el lloc pels farratges, abeuradors, un femer, etc. Malauradament, l'elevat cost de l'obra, va impedir la seva execució, per la qual cosa es va haver de continuar, durant molts d'anys, amb l'escorxador vell, fins a la inauguració, l'any 1941, d'un de nou al carrer d'Alfons XII —l'actual carrer de la Llibertat—, on havia hagut fins llavors el cementiri municipal, de manera que, com deia en Joaquim Gratacòs a la revista Horizontes del mes de setembre de 1955 «en lugar de los muertos permanentes fue destinado a hospedar muertos temporales».

Però mentre no es va arribar a aquesta data, el vell escorxador va tenir que seguir fent la tasca per la que se l'havia construït, tot i que, segons descriu el Dr. Mascaró, en la seva Topografía médica de Banyoles, editada l'any 1914, la construcció era:

«una mala choza, pequeña, destartalada, alicaída, sin ningún elemento de los más indispensables para cumplir medianamente su cometido; una pocilga indecorosa, sin agua, con muy mal desague y en las peores condiciones de insalubridad que puede imaginarse, así es nuestro matadero»

El fet de ser petit, feia que només donés servei a la capital del Pla de l'Estany, i si bé si mataven xais, vedells i porcs, la majoria acostumaven a matar aquests darrers a la seva pròpia casa, deixant per l'escorxador els animals més grossos, on hem de recordar, que els propis carnissers, si volien, podien matar els seus propis animals, sense l'ajuda del matancer. I com a mostra del moviment que hi havia, la revista Gent d'Ara, publicava el gener de 1926 el resum de bestiar que s'havia matat a l'escorxador del carrer dels Valls durant l'any 1925: 4.113 xais, 1.176 porcs i 155 vedells. En total 5.444 caps, que corresponien a 165.844 quilos de carn.

Bookmark and Share