Artículos - Biografias

VISIONS DE JOAN DE PALAU

VISIONS DE JOAN DE PALAU

Revista de Banyoles
núm.1033, novembre 2019, pp.20-25.

El passat dia 12 d'octubre, a les 12 del migdia, a la Sala Corominas, presentàvem el llibre Joan de Palau en dotze pinzellades. Va ser una presentació, podem dir, multitudinària. I no tant sols per la quantitat de públic que emplenava la sala, sinó també pel format adoptat en la seva presentació, doncs no va ser la típica presentació d'autor, prologuista i presentador, sinó que en aquest cas la formula emprada fou la d'una improvisada taula rodona en la que diferents amics de Joan de Palau van parlar d'ell: Xavier de Palau, en nom de la família; Lluís Roura, com a pintor; Ernest Bou, per explicar la seva visió religiosa; i Josep Maria Massip, com a ciutadà, amic i ex-regidor del consistori banyolí.
D'aquesta manera a poc a poc el públic assistent es va anar fent una idea més complerta de qui va ser Joan de Palau, una mena de «visions», que venia a completar aquest «12 pinzellades» de les que parla el llibre, doncs tots coneixem al Joan de Palau pintor, el pintor paisatgista de Banyoles per excel·lència. Són molts els seus dibuixos a llapis, olis, aquarel·les i guaix que representen aquest entorn, però qui és aquest altre Joan de Palau al que ens referim, aquest Joan de Palau més desconegut?
Doncs és el Joan de Palau caricaturista i retratista. El Joan de Palau orador, poeta i escriptor.
El Joan de Palau defensor de l'estany i el seu entorn.
En Joan de Palau ciutadà.
El Joan de Palau religiós i familiar.
Així mateix, el Museu Arqueològic, i des del passat dia 5 d'octubre i fins el proper dia 5 de gener acull una exposició que amb el mateix nom pretén recollir la vessant més inèdita de Joan de Palau. Per aquest motiu el que s'exposa es podria considerar l'obra menor de l'artista: dibuixos, retrats, cartells, caricatures,... defugint de l'obra a la que estem acostumats: els seus paisatges.

El jove Joan de Palau
Era nét del notari de Banyoles, Antoni de Palau, i fill de l’enginyer de ferrocarrils, Ramon de Palau, que treballava de topògraf per la companyia de ferrocarrils MZA, i d’Antònia Buxó. Va néixer a Flaçà el 20 de juliol del 1919, i seguint les destinacions professionals del seu pare, residí primerament a Saragossa i, més tard, a Aranjuez, on estudia a l’escola dels jesuïtes de San Fernando. Va ser en aquests anys, i en concret l’any 1931, quan conegué el pintor Santiago Rusiñol en els jardins reials de la ciutat castellana; allà, a l’edat de 14 anys, realitzà la seva primera pintura.
Acabats els seus estudis elementals, es traslladà a Madrid, on va cursar el batxillerat a l’Institut de San Isidro. Va ser llavors quan varen començar les visites al Museu del Prado. Unes visites que el varen marcar pictoricament.
Però el deteriorament social i el clima prebèl·lic que es respirava a la capital de l’Estat va fer que la família tornés a Catalunya, i s’instal·lés primer a Badalona i, més tard, a Granollers. A la vegada, començava els estudis d’arquitectura a la ciutat comtal, però l’any 1938 va ser mobilitzat, i s'incorporà al front republicà dels Pirineus, on va estar destinat al servei meteorològic.
Acabada la conflagració, fou cridat a files, i va acomplir el servei militar al quarter de la Maestranza de Sant Andreu de Palomar, on va romandra poc més d’un any i on va fer diferents retrats, murals de temes bèl·lics i cartells per a Santa Bàrbara, patrona d’Artilleria.
Serà en aquests anys quan començarà a introduir-se de ple en el món de la pintura: el 1940 guanya la Medalla d’Or del concurs de pintura «Ciutat de Barcelona» i el 1941 obté el primer premi del concurs «Ciutat de Granollers», exposant per primer cop la seva obra l’any 1944 a la galeria Syra de Barcelona.

La descoberta de Banyoles
També va ser en aquests anys quan va començar a sovintejar les seves estades a Banyoles, on tenia diversos familiars —recordem que el seu avi n'havia estat el notari, i a més hi tenia dues ties solteres— i on ja hi havia estiuejat abans de la guerra.
Aquesta descoberta de l'estany i el seu entorn, així com la plaça Major, el subjugaran de tal manera que decidirà quedar-s'hi. Una decisió que quedarà recolzada a partir del moment en que va conèixer una noia banyolina, la Montserrat Juncà Comerma, de la que s'enamorarà i amb la que acabarà casant-se l'any 1946.
A partir d'aquest moment s’hi instal·larà definitivament a Banyoles, integrant-se de ple en el teixit artístic i cultural de la ciutat.
Si bé la família de la núvia, des d’un primer moment, va veure amb bons ulls el prometatge de la Montserrat, no va passar el mateix amb la família del nuvi, que tenia uns altres pensaments per l'hereu, motiu per el que en assabentar-se del prometatge d'en Joan, la relació del pintor amb la seva família es va deteriorar força, d'aquí que els primers anys del matrimoni no van ser fàcils. Varen ser uns anys d'estretors, i no tant sols en el sentit econòmic (va haver-hi moments en que varen sobreviure tant sols amb el sou de l'avi Juncà), sinó també en el sentit físic de la paraula.
Tant bon punt es varen casar, varen anar a viure a casa dels pares de la núvia, en Joan (sabater d'ofici, encara que, de fet, era músic, però sovintejava les dues coses per tal d’arrodonir els ingressos) i la Joaquima, al carrer de Colom. Allà en Joan de Palau va muntar el seu taller. Les olors de la pintura es barrejaven amb les pròpies de qualsevol casa. I la família augmentava. Allà va ser on va néixer els seus fills: Isabel (1948), Maria Antònia (1950), Joan i Raimon (1957), Xavier (1962) i Josep (1966).
Per sort, com veurem, a partir dels anys 50 pot traslladar el seu taller de pintura a la vegada que la seva situació econòmica es va reeixint a poc a poc.

Joan de Palau davant la religió
Ell mateix es definia com un home profundament religiós. Pero abans d'arribar a aquest punt va tenir que recórrer un llarg camí fins arribar a la dècada dels quaranta en que va ser una època de trobar-se a si mateix.
Quan va arribar a Banyoles ell mateix reconeixia que era un home perdut i va començar a fer grans passejades per la comarca. Sempre sol. En aquells moments, però, la seva fe era contemplativa, producte de l’espectacle de la natura.
No va ser fina a les acaballes de la dècada dels cinquanta quan va descobrir els Cursets de Cristiandat, un moviment eclesial de difusió mundial que actuava en el si de l’Església catòlica i es va gestar a Espanya a la dècada dels quaranta.
La finalitat d’aquest moviment era recristianitzar homes i dones de qualsevol condició mitjançant un curset o recés de tres dies de durada, en què se sacsejava l’esperit, es treballava la psicologia i es donava un missatge cristià franc, alegre i ple de coratge, allunyat del dogmatisme vaticà. També es fomentava la convivència amb persones desconegudes, les quals, en pocs moments, passaven a ser companys d’un viatge cap a l’eternitat. Aquests cursets, que els primers anys es feien separats per sexes, culminaven amb una clausura, a la qual acudien autocars plens d’altres cursetistes que volien animar els nous.
A banda dels cursets, també se celebraven les anomenades «ultreies», que consistien en reunions de grup, fetes en l’àmbit local, per parlar de tot, però en particular dels «moments a prop de Crist» esdevinguts aquella setmana.
La irrupció d’aquests cursets, que no es dirigien només a persones habituades a anar a missa sinó a gent de bona voluntat va donar de De Pau un nou sentit a la vida, de tal manera que es va bolcar de ple en aquest grup conegut amb el nom de «De Colores» en recordança a la cançó que cantava Joan Baez i que venia a dir que fossis de la classe que fossis, pensessis com pensessis, tinguessis la ideologia que tinguessis, tothom hi tenia cabuda.

L'orador Joan de Palau
De Palau fou un cursetista molt actiu. Tenia el do de la paraula i, per tant, era molt sol·licitat, tant en les «ultreies» com en els Cursets de Cristiandat. Era valorat, a dins i fora de la diòcesi, com un destacat dirigent cristià, però amb una religiositat amb un punt de laica. No era una religiositat tancada en la jerarquia eclesiàstica, sinó molt més humanista i molt més cristiana que catòlica, allunyada de la fastuositat vaticana i propera al cristianisme primitiu, anterior al del pacte amb l’Imperi romà. Potser és per això que les seves conferències sempre estaven més centrades en Jesucrist que en cap altra cosa. Però no només la seva oratòria es restringia al fet religiós, sinó que en altres àmbits també era sol·licitat.
L’any 1961, per la festa de Sant Martirià i en motiu del centenari del naixement de Santiago Rusiñol, va fer una xerrada que va dur per títol «Els jardins de Rusiñol», abans de la posada en escena de l’obra El pintor de miracles. En aquesta xerrada va explicar el record que tenia del pintor a Aranjuez i, segons els comentaris de l’època, fou molt aplaudit.
L’any 1962, a l’Ajuntament de Banyoles es va celebrar el «I Pleno del Consejo Económico Sindical de la Zona, que comprende las comarcas de la Bisbal, Gerona y Bañolas», De Palau va presentar la ponència «Fomento y Turismo». I a l'any següent va preparar la ponència «Nuevas zonas de desarrollo turístico», per tal de presentar la I Assemblea Provincial de Turisme de Girona, que estava presidida pel aleshores ministre de Turisme Fraga Iribarne. Però canvis de darrera hora van donar prioritat al Patronat de la Costa Brava i tot el matí només van parlar ells de manera que quan va arribar el torn de les comarques de l’interior, Banyoles i la Garrotxa, van clausurar l’acte sense concedir-los l’oportunitat de parlar.
De Palau s’ho va agafar molt i així va acabar la seva carrera oratòria pel que fa a la representació municipal.

La revista «Horizontes»
El mateix any del seu casament comença a col·laborar en la revista banyolina, Horizontes, primer com a crític d’art i caricaturista. Entre 1946 i 1948, va escriure sobre pintura i pintors a la secció «Pinceladas», signant moltes vegades amb el pseudònim de Pel de marta. En aquesta secció de la revista va escriure sobre els pintors banyolins del moment, com Esteve Juncà i Teresa Branyas, i evidentment de Manuel Pigem Ras.
El fet és, però, que la pintura li tirà més que l’escriptura i, després d’un parell d’anys de col·laborar amb la ploma, la canvià pel llapis. Durant aquest període, doncs, va dibuixar tota una sèrie de caricatures que acompanyaren un llarg reguitzell d’articles signats principalment per Antoni Maria Rigau.

Professor de l'Escola d'Arts i Oficis
A partir dels curs del 1952, començarà a exercir com a professor a l’Escola d’Arts i Oficis de Banyoles, començant una etapa que marcarà diversos artistes banyolins, com el pintor Lluís Roura, que encara recorda l’estil pedagògic emprat per De Palau: «en Joan no ensenyava, sinó que aconsellava, et guiava».
De fet feia anys que aquesta escola ja funcionava a Banyoles, però a començaments dels anys cinquanta del passat segle XX hi va haver un grup de persones que es va adonar que la indústria començava a despertar a Banyoles però que hi faltava gent especialitzada. Aquesta necessitat de posar en marxa una mena d’escola taller, va ser transmesa al consistori, el qual els va cedir la planta superior de l’edifici de l’Escola de la Vila, a la plaça dels Estudis, on també es trobava allotjat el Museu Darder.
Per el pintor aquesta va ser una etapa decisiva. Per fi podia abandonar l'estretor del pis familiar, per passar a disposar d'un espai on poder pintar i ensenyar. Un espai on poder deixar les seves obres. D'aquesta manera De Palau es va anar incorporant en el nou teixit pedagògic d’aquesta escola i va passar d’impartir classes de dibuix lineal a impartir-ne de dibuix artístic. De Palau va seguir vinculat a l’escola fins a finals dels anys seixanta, pocs anys després d’haver assumit la sotsdirecció i el control tècnic de l'escola.

L'home de teatre
A finals dels anys cinquanta i a començaments dels seixanta, a la gent de l’Espanya catòlica li agradaven les passions. I és en aquest context que sorgí la idea que Banyoles necessitava tenir la seva pròpia Passió, un objectiu que s’imposà el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics, més conegut com el Patronat de la Passió. En aquest moment és quan entraren en escena Frederic Corominas, Joan de Palau i Enric Tubert, que idearen una obra teatral amb el nom d’Ecce homo. L’hora de Crist.
Partint d'una idea del propi De Palau, Corominas crea aquesta obra de teatre que esdevingué el gran text religiós del teatre banyolí, el qual podia rivalitzar molt bé amb la Passió d’Olesa de Montserrat i la d’Esparreguera.
El 1961 comença a pintar els decorats d'aquesta obra: un total de vint escenes que després varen esdevir decorats de trenta-cinc metres quadrats cadascun, que es varen pintar al terra del primer pis del Cercle de Catòlics.
De Palau no només es va ocupar dels decorats, sinó de tot el que comportava: la llum dels personatges, la manera de situar-se... així com de la música, juntament amb altres col·laboradors com en Joan Olivas o en Narcís Ferrer.
Però els costos eren importants i no es disposava d’un local adequat, de manera que tot i l’èxit, després d’una cinquantena de representacions, el 1967 es va dur a terme la darrera d'elles.

La Festa Major de Banyoles
L'any 1946 Joan de Palau aconseguia que la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, habilités un local al costat de la Biblioteca per a sala d'exposicions on poder exposar els artistes locals, i si bé des d'un bon començament va mostrar els seus quadres en l'esmentada sala, no serà fins a l’any 1950, en que juntament amb altres artistes locals va participar en una exposició monogràfica de temàtica banyolina durant les festes de Sant Martirià.
Fou aquesta una experiència, que els gestors de l'exposició varen voler repetir a l'any següent. De manera que l'any 1951 de nou, per Sant Martirià, es van tornar a veure pintures de Joan de Palau en aquesta sala, pintures que evidentment reflectien l'estany i la plaça, els dos elements als que Joan de Palau els hi tenia més estima. El primer d'ells pel tema cromàtic i per la placidesa que desprenia i el segon pel seu ambient, i no tant sos per l'ambient d'un dia de mercat, sinó també per l'ambient que desprenia per Festa Major.
Joan de Palau, igualment, a més d’exposar durant les festes de Sant Martirià, va rebre l’encàrrec de fer diferents cartells o portades dels programes oficials de la Festa Major. Potser ha estat qui n’ha fet més fins avui dia. Així mateix, les seves obres varen ser portada de l’especial de la Festa Major de la revista local Horizontes unes quantes vegades.
I fins i tot, algun any en que no n'era l'autor ni del cartell ni de la portada de la revista, col·laborava amb il·lustrar algun article del Cartipàs de Festa Major, com per exemple en el de l'any 1969, en el que podem veure l'article titulat «Gastronomia monacal», obra del cronista local Antoni Maria Rigau, en el que es representava un monjo remenant una gran cassola.
Finalment cal esmentar que el seu esperit, la seva concepció de la Festa Major banyolina, el va portar també, juntament amb els seus fills Joan i Raimon, a col·laborar en el disseny dels vestits que els gegants de la ciutat varen lluir a començament dels anys vuitanta.

El taller Joan de Palau
Si bé en un principi va començar a pintar al domicili familiar del carrer de Colom, com ja hem vist, desprès es va poder traslladar al pis superior de l'edifici que albergava l'Escola d'arts i Oficis, el Museu Darder i l'escola de la Vila. Serà en aquest espai on a part d’impartir classes, pintarà amb total llibertat i on passarà gairebé una quinzena d’anys, fins que el 1963 es traslladarà al darrer pis d’un edifici del carrer de Mossèn Jacint Verdaguer.
Amb el pas dels anys, aquest taller del carrer Gran es va convertir en un lloc de tertúlia, on rebia amics i coneguts, amb els quals conversava, però quasi sempre sense deixar de pintar. Serà en aquest mateix local que el 1979 inaugura una escola de dibuix. A Banyoles no n’hi havia cap i, si bé ell no tenia molt de temps per dedicar-s’hi, si que se'n podien encarregar els seus dos fills bessons.
Varen començar els dissabtes a la tarda, en petits grups de sis o set persones. Cadascun a una habitació, i un tercer a la sala gran, de manera que tant Joan de Palau com els dos fills ensenyaven.
L'èxit de l'escola fou tal, que tres anys més tard i desprès d'haver tingut la possibilitat de comprar tot un edifici de la plaça Major, varen traslladar el taller i l'escola al nou edifici. I si bé al principi Joan de Palau va seguir «passejant-se» entre els cavallets dels alumnes, després de tres o quatre anys va deixar d’ensenyar i va deixar-ho tot en mans dels fills.

El pintor
Establert de ple a Banyoles, podem dir que la dècada dels 50 ja va ser la dècada de la seva consolidació. El 1950 comença a tenir relacions comercials amb diferents marxants que exportaran la seva obra al continent americà. A partir d’aquell moment, les seves obres es comencen a exposar a les galeries d’art d’arreu: la sala Pino de Barcelona (1951); la sala d’exposicions de La Caixa de Banyoles, juntament a Esteve Juncà (1952); la sala Rovira de Barcelona (1954); la Sala Municipal de Girona (1956); el Círculo Mercantil d’Igualada (1957); la Sala Municipal d’Arbúcies (1958), el mateix any que la seva pintura creua fronteres i es pot veure a sales de Caracas (Veneçuela), Perpinyà (França) i Ginebra (Suïssa); i així al llarg de quatre dècades.
En Joan de Palau, com ja hem dit, tant bon punt va trepitjar la capital d'Espanya, es va convertir en un assidu visitant del Museu del Prado. Allà va descobrir Goya, El Greco, Tiziano, Velázquez, Tintoretto,... però tant bon punt va tornar a Catalunya es va deixar portar pel corrent dels Gimeno, Mir, Fortuny, Martí, Alsina o Meifrén, entre d’altres.
Podem dir que aquest aiguabarreig va fer d'ell el pintor que tots hem conegut. Un pintor que tot i que es considerava fill de l’impressionisme finalment va arribar a la concussió de que «tota persona ha de ser fidel a un mateix» el que el va dur a ser «rabiosament autodidacte com a pintor» de manera que va fer va fer prevaler l’ànima de la mateixa pintura per sobre de tot, fent cas omís de tot tipus d'"ismes” i corrents pictòrics.

En defensa de l'Estany
Una persona com De Palau sempre tenia alguna cosa a dir sobre l'element més preuat de la ciutat, l'Estany, no podia defugir d’implicar-s'hi en la seva defensa. És així com entra a formar part en substitució de Manuel Pigem Ras, d’un primigeni Patronat de l’Estany. Un ens creat el 1940, per decret del Ministeri d’Educació Nacional, que en un primer moment era un òrgan consultiu, que tenia com a funció assessorar sobre la conservació de la zona de l’Estany i l’entorn. Estava format pels alcaldes de Banyoles i Porqueres, el president del Club Natació Banyoles, el de l’Associació de Pescadors, l’arquitecte municipal de Banyoles i a títol personal Joan de Palau.
L'any 1958, amb l’entrada de Lluís Hereu com a president del Patronat, se’n reestructurà el funcionament i es constituïren tres comissions, entrant De Palau a formar part de la de Defensa del Paisatge i Propaganda.
Durant tots aquells anys des de l’entrada com a membre del Patronat fins a finals dels anys setanta, la veu de Joan de Palau es va fer escoltar en tots els temes que afectaven l’Estany. Any més tard, el Consistori banyolí va incorporar De Palau a la Comissió d'Estany i Medi Ambient, en la qual va romandre dues legislatures: primer amb Josep Maria Massip (1979-1983), com a regidor, i més tard amb el seu substitut, Pere Plantés (1983-1987).

L'home de ciutat
Joan de Palau, no tant sols era un defensor de l'Estany, també n'era un home de ciutat. Era un home que estimava Banyoles, però defensava un model de ciutat que en aquells moments no eren, ni de lluny, vistos amb els mateixos ulls que ell ho veia. Ja l'any 1981 en unes declaracions en les que entre d'altres parlava de l'urbanisme de la ciutat deia que «des de la plaça fins al monestir s’hauria de transformar en una zona de vianants, i no sols per la bellesa dels carrers i places, sinó perquè és impossible de captar-la sense el silenci i la tranquil·litat del temps en què foren construïts» i afegia que Carrer Nou, Major, Santa Maria, Escrivanies amb el punt final a la plaça del Monestir haurien de ser un lloc de pau». Finalment acaba dient que «és un pecat que hi hagi cotxes aparcats al mig dels arcs de la plaça».
Visionari? Podria ser, però el cas és que van haver de passar uns quants anys encara perquè l’ens municipal es prengués seriosament aquestes paraules premonitòries de Joan de Palau.

Els darrers anys
Dins la dècada dels 80 es va tirar endavant el nou Reglament d’usos i activitats de l’Estany, en el qual De Palau va tenir-hi molt a veure, sobretot en la prohibició de la motonàutica i l’esquí aquàtic. També va ser en aquests anys que es va presentar la candidatura de la ciutat per tal que s'hi dugessin a terme les proves olímpiques de rem i piragüisme. Un llarg procès que va cloure el 4 de desembre de 1987 quan es va fer pública la decisió que Banyoles seria subseu olímpica de rem.
Aquell mateix any Joan de Palau deixà de formar part de la comissió municipal d'Estany i Medi Ambient.
De Palau, però, ja no era l’home batallador de feia uns anys. La malaltia començava a afectar-lo i va viure la lluita preolímpica en segon terme.
Joan de Palau va morir a Banyoles el dia 7 de maig de 1991. Aquell mateix dia, el que n'era el cap de programes de Ràdio Banyoles, Jordi Vila, al començar un programa especial que per aquest motiu es va emetre aquell dia deia «a dos quarts de dotze d’aquest matí ha deixat de bategar un cor enamorat d’un mirall blau, a dos quarts de dotze d’aquest matí ha mort a Banyoles el pintor Joan de Palau i Buxó.

Bookmark and Share