Artículos - Historia local

1200 ANYS DE LA FUNDACIÓ DEL MONESTIR DE SANT ESTEVE

1200 ANYS DE LA FUNDACIÓ DEL MONESTIR DE SANT ESTEVE

Revista de Banyoles
núm.948, octubre 2012, pp.26-31

Article publicat conjuntament amb en Josep Grabuleda

Pels volts de l'any 812 Bonitus va edificar una església damunt d'un antic temple. Aquesta primitiva construcció estava dedicada a Sant Esteve. Amb 1200 anys d'història, el monestir de Sant Esteve de Banyoles, es pot considerar com la primera fundació monàstica benedictina a Catalunya.


La seva fundació i desaparició
Banyoles es va formar a resultes de la colonització benedictina d'inicis del segle IX. Ben bé, però, no se sap la data certa de la seva fundació. Tanmateix, un document de l'11 de setembre de 822 ens informa que el comte gironí Rampó va obtenir per a l'abat banyolí Mercoral un precepte de l'emperador franc Lluís el Pietós. En aquest pergamí confirmava la possessió de Banyoles per a la comunitat benedictina i posava l’abat, els monjos i els béns del monestir sota la seva tutela; i concedia la lliure elecció de l’abat, d'acord amb la Regla de Sant Benet d’Aniana (750-821). S'esmenta que l'abat Bonitus (Bonet o Bonit) havia edificat la seva església damunt d'un antic temple quan s'hi va establir, segurament cap el 812, ara fa 1200 anys. I per això s'agafa la data de 812 com la de la possible fundació. Aquest fet la converteix en la fundació benedictina més antiga al sud de la Marca Hispànica.

Així, doncs, un grup de monjos o laics, procedents del regne franc, encapçalats per Bonitus, varen colonitzar un erm anomenat "Baniolas"; i varen edificar unes primitives construccions, aïllades i senzilles, formades, probablement, per l'església dedicada a Sant Esteve i un edifici annex. Al voltat del monestir es van aplegar els primers habitants. Es van dessecar els aiguamolls, es varen construir els recs i, així, es van posar els ciments d'una població puixant.

Vers el 945 va ser incendiat i destruït, i poc després l'església va ser reconstruïda, amb volta de canó. Tot i que, el 1086, es va refer amb un gran temple de tres naus. La jurisdicció del monestir va créixer gràcies a les noves colonitzacions i a les diverses donacions. Durant el segle XI el seu poder territorial va arribar al punt àlgid. Tenia possessions al voltant de Banyoles, als comtats de Girona, Besalú, Empúries, Barcelona i Cerdanya-Rosselló. El monestir va unificar el seu territori amb la possessió de totes les terres que van des del riu Ser a la riera de Merlant (Porqueres) i de la Farrès (Fontcoberta) a Banyoles. Lamentablement, a aquest període d'expansió li va seguir un d'abandonament i destrucció, quan va passar a mans laiques (de senyors laics). Posteriorment, Bernat II de Besalú, defensor de la reforma de Cluny, el va alliberar de la subordinació laica i el va incorporar a les abadies reformadores ultrapirinenques, en concret a la de Sant Víctor de Marsella.

Els terratrèmols de 1427 i 1428 van derruir l'edifici i una part del campanar, i les tropes franceses, el 1655, el van acabar de destruir, així com el claustre i l'abadia. L'església actual (llevat de la portalada gòtica del 1530) és una obra barroca (1704-1740), mentre que el claustre va ser edificat entre els anys 1778 i 1783. Mil anys després de la seva formació, durant el segle XIX, el monestir de Sant Esteve va deixar d'existir. El 27 de juliol de 1835 l’últim abat va rebre l’ordre d’exclaustració i d’abandonar-lo. Els senyors feudals, marxaven de Banyoles per no tornar-hi mai més.

Els estadants
El monestir era una fortalesa, amb murs exteriors, torres de defensa i l'envoltaven els recs, que feien de fossat. A més de l’església i del claustre, existien d'altres dependències (com l'hospital, el dormitori o casa dels monjos, la cuina comuna, el celler, el rebost, el graner, l'estable, el refectori o menjador, la sala capitular, el palau de l'abat, les presons, la porteria, o les cases del cambrer, sagristà, dispenser, infermer i de l'almoina). Allí, al llarg de més de mil anys, hi varen viure els monjos, els seus estadants.

Hi habitaven les anomenades dignitats, o sigui l'abat i el prior claustral. El primer, sempre de noble llinatge, era el cap de la comunitat monàstica, i el seu poder abraçava el camp civil, religiós i militar. El segon, per la seva banda, era el col·laborador més directe de l'abat en l'administració espiritual de la comunitat, i, a la vegada, l'auxiliava en l'administració de l'abadia i, en cas d'absència o malaltia, el reemplaçava.

A més de les dignitats, existien els monjos, uns amb càrrecs específics (com el sagristà, el cambrer, l'infermer, l'almoiner, el dispenser o el cabiscol); i d'altres, sense, els monjos simples (com el rebiscoler, el refectorer, el cuiner, el cellerer, el reboster o el candeler). A més a més, s'hi trobaven els donats, conversos i beneficiats. Els donats solien ser nens que algunes famílies cedien al monestir i quedaven lligats a la vida religiosa. Els conversos, o llecs, donaven suport en la gestió de les cuines i altres dependències. I els beneficiats, uns nou, eren clergues amb el dret de gaudir d'un benefici, que eren creats per particulars o religiosos en honor d’algun sant i dotats amb rendes (un capellà s'encarregava d'oficiar misses i celebrar les festivitats). En certes èpoques també hi vivien els mestres de gramàtica i de novicis, així com el bibliotecari i l'arxiver. També hi residien els priors de Santa Maria de Finestres i de Sant Marçal del Montseny.

Per últim hi havia el personal seglar, que podia ser intern (i feia vida comuna amb els monjos, com l'escuder de l'abat, els missatgers, el porter, el pregoner o nunci, o els diferents criats dels monjos), o extern (vivia fora del clos monacal, com el sastre, el sabater, l'hortolà, el cirurgià, el metge, el notari, l'hospitaler o el ferrer).

Els senyors abats
Ens centrarem en els senyors feudals de Banyoles, els abats. En aquests mil anys d'història varen ocupar aquest càrrec seixanta-vuit persones, entre religiosos i laics. Uns, hi varen estar molts anys (el càrrec d'abat no estava limitat, sinó que, sovint, s'acabava el dia de la seva defunció); i d'altres no varen arribar a prendre'n possessió, ja que no varen rebre el permís de papa (les butlles papals). D'aquesta llista, només n'esmentarem aquells que poden despertar més "curiositat".

Bonfill (1016-1043). Un abat "pluriempleat"
Era habitual que els monjos ocupessin diferents càrrecs dins d'un monestir. I fins i tot alguns abats eren a la vegada abats de diferents monestirs. Aquest va ser el cas de Bonfill, que va ser-ho, alhora, de cinc monestirs: Camprodon (1016-1043), Banyoles (1016-1043), Santa Cecília de Montserrat (1019-1036), Arles (1036-1043) i Sant Feliu de Guíxols (1042-1043).

Guillem Ramon de Navarro (1261-1263). El canvi de data de la festa del monestir
L'abat Guillem Ramon va aconseguir del bisbe gironí Pere de Castellnou el trasllat de la festa dedicada al monestir de Sant Esteve, del 6 de setembre, a la primera domínica (primer diumenge) després de la festivitat de Sant Bartomeu. I és que en la primera data el poble estava dedicat a la verema i no la podia celebrar adequadament.

Guillem de Pau i Amorós (1409-1443). Un caràcter violent
El caràcter violent de Guillem de Pau va fer que, el 1416, el rei Alfons el Magnànim es queixés perquè "ha pres als jurats les claus de la porta de la població que per dret els corresponen, fa amenaces de mort, prepara presons amb cadenes i grills i d'altres actes". Un any després, quan es procedia a escollir els jurats i consellers de la Vila (els representants del municipi), es va presentar a la sala abacial amb una destral a la mà dreta, acompanyat de gent armada amb ballestes, llances, espases i altres armes, i els va fer encadenar i empresonar a tots. El 1440, a petició de la reina Maria d'Aragó, va ser empresonat i l'ordre la va executar el seu cosí el bisbe Bernat de Pau. Primer el va recloure en el palau episcopal "ab ferres e cadena al coll"; i més tard, al castell de la Bisbal, en una presó on només hi anaven a parar els condemnats a mort. Tot i que va aconseguir escapar, va tornar a ser empresonat i va morir el 1444 a la presó del bisbe de Girona.

Juan de Vera i Mendoza (1503-1504). Candidat a Papa
Juan de Vera era d'origen nobiliari i estava emparentat amb la família dels Borja, va formar part del servei del cardenal Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI). Va ser arquebisbe de Salern i cardenal de Santa Balbina (ambdues a Itàlia), i va ser legat apostòlic (delegat del papa) a Castella, Aragó, Portugal, França i Anglaterra, i preceptor de l'emperador Carles I d'Espanya. El 1503 va ser nomenat abat. Aquest mateix any va participar com a candidat als conclaves per a escollir els papes Pius III i Juli II. Ni Espanya ni França el varen recolzar.

Martirià des Prats (1504-1510). Músic i navilier
Martirià des Prats va fer el seu ingrés a la capella de cant del Palau Reial, en qualitat de "fadrin chantre". Més tard, va treballar a la seu de València, construint orgues. Va ser mestre de capella de l'infant Enric d'Empúries. Es va desplaçar a Roma i va formar part de la capella pontifícia entre 1499 i 1503. De Martirià des Prats n'han arribat composicions litúrgiques, com Conditor alme siderum. Va ser nomenat abat, possiblement l'any 1504, i va fer construir una barca, que per desplaçar-se per l'Estany feia servir vint-i-nou rems, tot i que també portava veles.

Antic de Vilalba (1572-1583). Un home d'armes
Que els monjos i abats banyolins anaven armats va quedar palès el 1572, quan Antic de Vilalba va encapçalar, acompanyat del llavors novici Bartomeu de Montagut i de gent armada, la captura d'uns lladres, que estaven amagats en una casa de les rodalies de la població. De la topada varen sortir ferits alguns d'aquests lladres, i un d'ells va morir als pocs dies.

Bartomeu de Montagut de Vallgornera (1596-1610). El canvi de la festa major
L'any 1599, aprofitant que el bisbe de Girona, Arévalo de Zuazo, havia vingut a Banyoles per comprovar l'autenticitat de les relíquies de Sant Martirià, Bartomeu de Montagut va aconseguir, d'acord amb les autoritats locals, separar la festa del sant patró banyolí de les fires. Es va traslladar la festa religiosa al 24 d'octubre i es va deixar la fira per al 24 de novembre. Sembla que les fires dificultaven l'assistència del poble als cultes religiosos.

Antoni de Cartellà i d'Alemany Descatllar (1618-1622). Un abat assassinat
D'Antoni de Cartellà i del seu assassinat ja se n'ha escrit molt, però s'ha de recordar que tres monjos del monestir, el dia 24 d'abril de 1622, varen col·locar un barril de pólvora a la seva cel·la mentre dormia, i que l'explosió, a més de provocar l'esfondrament de la cambra abacial i d'altres dependències veïnes, va comportar la mort de l'abat.

Francesc de Montpalau i de Solanell (1642-1674). Un afrancesat ambaixador de la Generalitat
Francesc de Montpalau era afrancesat, i va ser enviat, el 1644, durant la Guerra dels Segadors, per la Generalitat de Catalunya d'ambaixador a París. Les institucions catalanes el varen enviar repetidament a París per queixar-se del comportament dels soldats francesos i d'altres afers de la guerra contra Espanya. Després de la rendició de Barcelona a Joan d'Àustria i de la retirada de les tropes franceses del Principat, es va haver d'exiliar al Rosselló.

Antoni de Planella i de Cruïlles (1675-1688). President de la Generalitat de Catalunya
Antoni de Planella va renunciar a l'abadia de Banyoles a favor de la de Besalú. Quan era a Besalú, va ser escollit Diputat Eclesiàstic i president de la Generalitat de Catalunya (1692-1695). Durant la seva segona nominació (1701-1704) va rebre, el setembre de 1701, el rei d'Espanya, Felip V. Tanmateix, va ser destituït de president de la Generalitat, a causa de la seva implicació en un afer de contraban.

Joan Baptista Descatllar i de Tort (1703-1744). Un filipista convençut
El 31 d'octubre de 1705, arrel de no voler trencar el jurament de fidelitat a Felip V, Joan Baptista Descatllar va ser privat dels seus càrrecs; i els seguidors de l'arxiduc Carles li varen confiscar les rendes de l'abadia. Es va exiliar a Itàlia fins el juliol de 1715, data del seu retorn a Banyoles després de la victòria de Felip V.

Josep Gregori de Montero i d'Alòs (1781-1789). Membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres
Josep Gregori de Montero va estudiar teologia al monestir de Sant Pau del Camp, d'on va arribar a ser un eminent teòleg i catedràtic distingit. El 1765 va publicar Enchiridion theologicum polemicum; i, el 6 de maig de 1767, va ser nomenat membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.

Lluís de Fluvià i de Berart (1832-1835). Darrer president de la Congregació Claustral
La supressió del monestir de Sant Esteve, el 1835, va sorprendre Lluís de Fluvià a Barcelona, al monestir de Sant Pau del Camp, on residia, i on exercia com a director del seu Col·legi. Va ser el darrer dels abats banyolins i, a la vegada, es va convertir en el darrer president de l'anomenada Congregació Benedictina Claustral Tarraconense (que englobava els monestirs benedictins catalans), des de l'abril de 1834 a l'11 d'octubre de 1835.

Bookmark and Share