Artículos - Historia local

EL REC MAJOR DE BANYOLES

EL REC MAJOR DE BANYOLES

Les Garrotxes
núm.1, primavera-estiu de 2008, pp.84-85

A final del segle IX, en unes terres ermes i plenes d'aiguamolls, Bonitus funda a Banyoles el que seria el primer monestir benedictí de les comarques gironines. Un cop instal·lats benedictins i habitants, i per tal de convertir aquestes terres en fèrtils camps de conreus, varen dur a terme una gran obra d'enginyeria pel control de les aigües procedents de l'Estany. En primer lloc, i aprofitant la tendència que tenien les aigües a inundar les zones de llevant, van construir una mota, que va aixecar les aigües de l'Estany gairebé un metre. Aprofitant l'augment de nivell, i a manera de sobreeixidor, van començar a construir una sèrie de canals o recs, que aprofitaven aquest desnivell per distribuir les aigües com a element de regadiu, per les feines agrícoles, i per a la generació d'energia, per moure els diferents molins industrials.

Aquesta activitat, que comportarà el creixement d'una vila al voltant del monestir, que s'enriquirà amb la indústria moguda per la força motriu de les aigües de l'Estany, serà l'inici del poder del monestir. Un poder que l'anirà enriquint, com a propietari únic d'aquestes aigües, fins arribar al seu punt àlgid al segle XIII. A partir d'aquí, però, començarà a aparèixer una autonomia municipal que poc a poc farà que la vila es vagi desvinculant del poder feudal.

Amb el creixement de la Vila, sobre tot de la nomenada Vila Nova, entre els segles XI i XIII es va dur a terme la construcció del tercer rec banyolí: el Rec Major (que en aquella època s'anomenava de Guèmol, doncs servia de línea divisòria entre la parròquia de Banyoles i la de Sant Pere de Guèmol) amb la idea de dotar, amb la força de les seves aigües, el molins de les diferents indústries de la zona de la Plaça Major i raval de Sant Pere principalment. Per donar-nos una idea de la importància motriu d'aquest rec, en una estadística de primers de segle XX s'esmenta que dels 547 litres d'aigua per segon que en temps normal surten de l'Estany, 198 corresponen al Rec Major, el que representa un 36 per cent del total dels cinc recs.

A tocar de les aigües del rec naixeran una gran diversitat d'indústries que aprofitaran la força motriu de les aigües per moure els seus molins: drapers, fariners, paperers, bataners, trituradors o de pólvora, d'escorça ... De l'entrada en funcionament d'aquest rec i, del creixement sofert per la indústria banyolina, en donen fe antics documents que parlen de "molins blanchers" i de la indústria de "draps" banyolins.

En un dibuix dels recs i molins de l'any 1779, trobem que el Rec Major passa pels molins fariners d'en Ramis, d'en Busquets, d'en Gustar i d'en Campolier; per una fàbrica de "retorcir llanes"; per la fabrica "d'afarinar cànem i batan" d'en Masmitjà i Serratosa; per la fàbrica de "retorcir fil" de Bartra i Honorat; pel molí bataner de Josep Cordomí, i especifica que abans era de pólvora; i per últim per la farga d'aram d'en Bernich.

Però a banda dels diferents tipus d'indústria que es poden nodrir de les força motriu de les aigües, el que també és curiós de ressaltar és la adaptabilitat d'una mateixa fàbrica als diferents tipus d'indústria que van anar sorgint amb el pas dels anys. Un clar exemple el podem trobar al desaparegut mas de Can Nocaire –antigament Mas Prat, i que deu el seu nom al "noc", que eren les maces que batien "els draps"- on ja hi havia un molí documentat el 1263; després hi consta un molí de pólvora; l'any 1779 un molí bataner (per batre les pells) i a finals des segle XIX funcionava un trull.

Per fer-nos una idea del recorregut d'aquest rec i del profit que se'n treia, ho farem de la mà d'en Ramon Gussinyer - que a començaments del segle XX en va fer un plànol i una memòria magnífica– i d'Antoni Maria Rigau, que va completar-ho en un detallat article publicat l'any 1984. En el seu recorregut en direcció a la ciutat passa per darrere de les cases de carrer Colom, i travessant la carretera, mou el trull d'en Gaspar Colomer; pel passatge que avui en dia porta el nom d'aquest rec, baixa pel carrer de l'Abeurador i entra a la Plaça Major, on fa moure el Molí de la Plaça (l'actual Oficina de Turisme). Segueix per l'interior de les cases, arriba al carrer Mercadal i d'aquest cap el carrer Major, on mou una farinera, el Molí de la Victòria. Arribats a la Placeta de Sant Pere, on aquest rec pren el nom de Rec del Tint, acciona el molí paperer d'en Joan Oriol; i seguint el seu camí en direcció al Riu Terri, i després de regar amb les seves aigües les tines del Tint, travessa el carrer de la Muralla i acciona la indústria d'en Joan Poch; el trull d'oli d'en Miquel Cordomí; la fàbrica de paper de Salvador Masgrau; el Molí d'en Baqué, la indústria de curtits de Francesc Campolier; la fàbrica de farines de Manuel Coromina; les de paper de la vídua Escatllar i la del seu fill Joaquim; i per últim amb les darreres forces que li queden, ajuda a batre el coure de la Farga.

A banda de la vessant industrial, el rec era un espai social, era el lloc on la mainada anava a jugar i on aprenia a nedar; on les dones hi rentaven la roba,... i d'altres coses, com les tripes del porc quan era l'època de la matança .... i fins i tot s'hi podien pescar gardins i carpes .... costum que avui en dia s'ha tornat a recuperar amb l'invasió dels anomenats crancs americans, amb la qual cosa no és gens estrany tornar a veure mainada resseguint els recs a la cerca de la seva presa.

No voldria acabar aquesta breu descripció d'aquest rec sense fer esment al seu pas pels voltants de la placeta de Sant Pere en allò que l'Antoni Rigau descriu com les flaires del Tint: " ... ruscla, pells i alum deixats en maceració, a les tines obertes, produeixen una fetor sui generis que no es pot confondre amb cap perfum francès ... " i si a més li afegim les olors de les rentadores - amb la humitat pròpia del rec i la fortor àcida del sabó i el lleixiu casolans-, les de les fabriques de xocolata, les farineres i les herbes aromàtiques de l'aiguanaf de can Fina -farmàcia Alsius- ens donarà un aiguabarreig d'olors, que tot i que avui en dia ja han desaparegut, serien molt semblants als que encara podem trobar passejant per les medines de Fes o Marràqueix.

Per últim esmentar que avui en dia i després d'haver caigut en l'oblit, els recs i les seves aigües tornen a sortir a la llum, en diferents punts de la ciutat, com a merescut tribut al que van representar en el creixement de la ciutat.

Bookmark and Share