Artículos - Historia local

LA RESTAURACIÓ DE SANTA MARIA DE PORQUERES

Revista de Banyoles
núm.995 i 996, setembre-octubre 2016

Des dels anys en que l'excursionisme va irrompre al nostre país i aquells homes «cubiertos con sombrero hongo y vestidos de americana, corbata y cuello duro» varen començar a trescar pels camins de la nostre geografia, l'església de Santa Maria de Porqueres es va convertir en lloc de complida visita. Es tractava d'admirar la seva portalada amb arcs de ferradura i algun que altre capitell de talla romànica del seu interior. Pocs, però, podien sospitar que sota el revestiment de les seves parets enguixades s'amagaven forces elements arquitectònics de l'edifici primitiu. Tot quedava emmascarat pel pas dels anys, anys en els que se li havien afegit elements com la sagristia, el campanar, el retaule,... Amb l'arribada de la Guerra Civil i les seves conseqüències, entre les que caldria incloure la destrucció del retaule que hi havia a l'altar major de l'església, va fer sortir a la llum uns indicis, rere l'enguixat de l'interior de l'absis, que va fer sospitar que allà sota hi podia haver quelcom d'important. Era una sospita que ni el malaguanyat historiador banyolí, mossèn Lluís G. Constans, es podia imaginar quan l'any 1951 en el seu llibre Bañolas, tot i reconèixer que «es el monumento más completo de la comarca» ?l'any 1931 havia estat declarat monument nacional? es lamentava dient que «tuviera Santa Maria de Porqueras el abside de Borgonyá o Serinyá y una torre como la de Fontcoberta».

La història de l'edifici i el «Quadroch»
Tot i que hi ha restes més antigues, podem dir que la història de l'actual església parroquial, es remunta al 5 d'abril de 1182, data en que fou consagrada pel bisbe de Girona, Ramon Guisall (o Urusall), ja que fins llavors l'església parroquial de Porqueres era Sant Quirze de Merlant, a una hora i mitja a peu del nucli que constituïa el castell i les seves cases.
Abans de seguir endavant voldria fer un apunt, que considero curiós, i que fa referència al document de la consagració. Em refereixo a una paraula que apareix quan parla dels delmes i primícies de l'església i que va donar peu a Pere Alsius i Torrent a dedicar-hi un article: «El Quadroch». En aquest document, el bisbe disposa, entre d'altres, que el culte se sostingués amb els delmes dels terrenys que es trobaven des de Quadroc, a orient o llevant, fins a la muntanya de l'Espill, a occident o ponent. I aquí és on Alsius intenta interpretar aquesta paraula, dient que I com que a Orient de Porqueres està l'estany se suposa que «Quadroch», que possiblement ve de quadro, en el sentit de quadrat, es refereix a la línia que «empresona» l'estany, com si fos un quadre. És a dir que «Quadroch» equivaldria a dir la riba de l'estany. El que sí és cert, i així ens ho diu el Diccionari Alcover-Moll ?bastant posterior als temps d'Alsius?, que «quadró» és un derivat de quadrilàter petit, i que en aquest cas es pot interpretar com a «Parcel·la de terra de conreu, més petita que el quintar i situada més prop de les cases». Per la seva banda el Diccionari etimològic, sobre la mateixa paraula diu que és un «troç de terra de conreu de forma quadrada». A partir d'aquí s'obre l'interrogant de donar-li la raó a Alsius, o bé interpretar que el «quadroch» es refereix al petit espai de terra que hi ha entre l'església i l'estany. I jo em decanto per la segona opció, la que difereix d'Alsius, i més si tenim en compte que una part dels terrenys que hi ha sota la urbanització del Puig de la Fontpudosa, i que no limiten amb l'estany, era la zona anomenada el Quadroc.
Pel que fa a l'edifici que es bastí el segle XII, cal a dir que en el lloc, sobre el que es va aixecar l'església ja existia des de l'any 840 una petita capella, que amb el pas dels anys es podria haver fet més gran i que seria la que en una butlla de l'any 1097 s'esmenta com una de les possessions del monestir de Sant Esteve de Banyoles i a la que es refereix com a «Sanctae Mariae, Sanct Laurentii cum cementiri de Porcaris».
Passaren els anys i l'església anà mantinguen la seva aparença fins l'arribada del segle XV en que els terratrèmols que varen afectar el Pla de l'Estany, la Selva i la Garrotxa varen produir en la nau greus desperfectes: «abriose una enorme brecha en cada una de sus aspilleras laterales; su basamento corriose 40 cm. hacia el exterior y todo el monumento, salvo la fachada, se desplomó 30 cm.» A conseqüència d'això, i per mirar de consolidar l'edifici «rellenaron completamente las tres pechinas formadas en el interior del muro mismo. Con esta operación sus tres aspilleras quedaron cegadas». Varen caure «los ábacos, capiteles y bases de los dos pilares del fondo del ábside», les impostes de la capçalera es varen desplomar completament... I en general es varen fer servir peces d'un lloc per arranjar un altre, de manera que hi havia capitells fent de pilars i altres formaven part del material fet servir per reomplir les petxines.
A aquestes modificacions i emmascarament de la imatge primitiva, que amb el pas dels anys va anar patint, hem d'afegir la data de 1786 en que com diu el número 198 del maig de 1957 de Vida Católica «se levanta nuevo campanario. Se entierra el viejo altar mayor en el cementerio, lado de la casa rectora». Fou així com va desaparèixer el primitiu campanar de cadireta, al que s'accedia per una escala exterior adossada al mur nord, i va ser substituït per un de quadrat que si bé en un moment va ser més alt, segons mossèn Tomas Frigola, el que fora rector d'aquesta església després de la Guerra Civil, al llarg del segle XIX es va haver de rebaixar als 18,78 metres que tenia a començaments del segle XX.
Encara restaven per fer altres modificació que d'una banda van acabar de canviar el seu aspecte extern, com la construcció l'any 1789 d'una sagristia de planta rectangular adossada a la capella del costat de l'epístola; i l'aixecament d'un mur davant l'absis l'any 1792 i el 1797 l'aixecament d'un un retaule barroc, obra de l'escultor gironí Pere Dilmer i que serà el que es va cremar el 26 de juliol de l'any 1936. I serà a partir d'aquest fet, com ja hem dit, quan començaran a sorgir sospites de que darrera aquell mur podria haver-hi l'obra primitiva. I aquí és on va entrar en joc el «Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional de Conservación de Monumentos».

La primera fase de la restauració

Segons podem llegir en un manuscrit mecanografiat, obra de mossèn Tomàs Frigola, datat el 15 de febrer de 1957 i que duu per títol La iglesia arabe-califal de Santa Maria de Porqueras – Su restauración, el 18 de novembre de 1951 l'arquitecte Alejandro Ferrant, responsable de la «4 zona Levante» de l'abans esmentat Servicio de Defensa, es dirigeix per carta al «cura párroco» de Santa Maria, adjuntant-li un informe sobre l'església en el que fa incís en la edificació annexa que hi ha «la casa del colono de la casa rectoral» dient que amb el fum de la seva xemeneia provoca el «ennegrecimiento de los sillares». Així mateix es queixa de que a l'estar adossada a l'església hi ha perill de propagació del foc tota vegada que aquella casa està plena de materials inflamables com «paja, hierba seca, etc» i que no hi ha ni extintors ni cap altra sistema per tal d'apagar un possible foc, tot i reconèixer que a prop hi ha un pou amb aigua abundant. I acaba sentenciant que «el estado de conservación es pésimo. Se encuentra en estado ruinoso el ábside y todo el muro sur, igual que la bóveda de la nave cuyos falsos arcos se apoyan sobre cuatro ventanales obstruidos».
Tanmateix, hauran de passar cinc anys més fins que el 9 d'octubre de 1956 mossèn Tomàs rebi una nova carta de l'arquitecte dient-li que estan a punt de començar les obres i que mentre duri possiblement no es farà culte i per això li recomana que retiri tots els objectes religiosos.
Les obres de restauració començaven oficialment el 29 d'octubre, sota la direcció de l'arquitecte Alejandro Ferrant Vázquez, l'encarregat de les obres Severino Gómez Villar i un equip de 24 obrers la gran majoria «canteros gallegos unidos por vinculos de parentesco».
Finalment es va enderrocar el mur que s'havia aixecat el segle XVIII, cosa que posà al descobert l'absis tal i com havia quedat després del terratrèmol del segle XV. I com deia Vida Católica «es va poder determinar la planta de l'antic temple: una planta basilical d'una sola nau sense creuer o transsepte, ni arcs torals, amb un absis a la seva part interior de base trilobada, que es desplega en tres petxines i dos capelletes laterals [...]».
El 15 de febrer de 1957 acabava la primera etapa de restauració: la de la seva capçalera, restauració en la que l'arc triomfal, malmès pels terratrèmols del segle XV, va perdre la forma d'arc de ferradura per deixar pas a un arc de mig punt.
Però tot i aquesta important reforma, encara quedaven algunes coses pendents ja que entre elles «si no existiese la casa parroquial adosada a los pies de la fachada de mediodia de la iglesia que impide, mientras aquella no desparezca, la consecuente obra de restauración, podria darse por terminado toda la obra de consolidación y restauración que este edificio reclamaba».
D'aquí que mossèn Frigola en la revista Horizontes del gener de 1957 enumerava el que quedava per fer:
«Dejar al descubierto el primitivo suelo de la iglesia rebajando el interior y el exterior
Enlosar, por lo menos, todo el suelo del interior
Restaurar y consolidar la nave, especialment la pared que da a mediodia, cuyo desplomo es de 30 centímetros
Cubrir la nave con un artesonado
Embellecer la fachada, rebajando el terreno para que aparezacn las bases de los capiteles y la solera de la puerta
Dejar paso libre por la parte que da a la casa rectoral
Hacer una sacristia nueva
Quitar el coro, etc.».

Campanyes posteriors
Amb tot el que restava pendent, com a mínim faltava dur a terme una segona campanya, la qual s'inicià el 24 de juny de 1959 i que acabarà el 24 de setembre. I en el seu decurs es consolidaran el murs, es suprimirà el cor i part de la torre del campanar ?deixant només el frontal de la torre quadrada?, així com la part peraltada de la nau, cosa que durà a que es pugui cobrir la volta de la nau amb uniformitat. I també es fan diverses prospeccions al terra de la nau que «dieron por resultado el hallazgo de varias losas perfectamente colocadas [...] a una profundidad de un metro aproximadamente del nivel actual [...] así mismo han aparecido los extremos de los tres peldaños de piedra para descender desde la entrada a la nave [...] Otro tanto podria decirse respecto a las tres gradas de acceso de la nave al presbiterio». Un mes després, el 22 d'octubre s'inicia la tercera etapa en la que el paviment de tota l'església és rebaixat al seu nivell primitiu donant pas a poder fer un enllosat uniforme a tota la nau. Amb aquesta actuació es va donar per acabada la restauració del seu interior, tal i com apuntava mossèn Frigola en una carta de data 18 de desembre de 1960 als seus feligresos on feia referència a la necessitat de comprar un nou sagrari «restaurat ja quasi del tot l'interior de l'església [...]».
Acabades les obres de restauració, mossèn Frigola, orgullós del seu temple escriu en el programa de «Nits d'Art» en el «I Festival. Teatro y musica en el marco romanico de Porqueras» dut a terme el 15 de agost de 1962 que «sin haber visitado Porqueras, nadie puede afirmar que conoce las bellezas del arte catalán ya en pleno estilo románico, surgido del último eco de lo mozarabe-califal, formula parecida sí, però muy superior al románico lombardo. En nuestra iglesia aparece la iconografia y flora del llamado románico florido [...] Sea continuidad mozárabe o influéncia califal cordobesa, Santa Maria de Porqueras nos ofrece un monumento de una originalidad extraordinaria [...]».