Artículos - Historia

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L'ESTANY. CLERGUES REGULARS POBRES DE LA MARE DE DÉU DE LES ESCOLES PIES

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L

Revista de Banyoles
núm.1027, maig 2019, pp.12-14.

Des de l’any 1835, en què tant els servites com els monjos del monestir varen haver d’abandonar Banyoles, cap orde religiós exercí la pedagogia. Per aquest motiu, l’Ajuntament va començar un seguit de converses amb diferents estaments religiosos perquè s’instal·lessin al Monestir, —del qual l’Ajuntament n’era propietari des del 1842—, i es fessin càrrec de l’ensenyament. I una de les propostes que fa, és l’orde dels Clergues Regulars Pobres de la Mare de Déu de les Escoles Pies, anomenats popularment escolapis, tot i que també reben altres noms, com «piaristes» al països germànics i sanglosaxons, o «calassancians» en alguns països iberoamericans.
Era aquest un orde de clergues regulars dedicat a l'ensenyament gratuït, fundat l'any 1597, per Josep de Calassanç, membre llavors de la Confraria dels Dotze Apòstols, el qual conscient de l'estat d'abandó i la ignorància que mostraven els nens pobres de Roma, tant en aspectes formatius com d'espiritualitat cristiana, va obrir una escola al barri popular del Trastevere (Roma), la que seria la primera escola popular gratuïta d'Europa.
Josep de Calassanç decidí que al seu col·legi, que estava obert a cristians i jueus, hi hauria "oració contínua" matí i tarda durant el temps de classe i en acabades aquestes, ell mateix acompanyava als nens a les seves cases. També organitzava als mestres, als que aconsellava que es reunissin un cop per setmana per a tractar temes del col·legi. L'educació tenia inspiració cristiana, ja que es tractava de formar tant l'intel·lecte com l'esperit, però sense intentar-ne la conversió de l'alumnat.
A partir d'aquí va néixer la idea d'establir una congregació religiosa de sacerdots que amb el nom de Congregació Paulina de Clergues Regulars Pobres de la Mare de Déu de les Escoles Pies, fou aprovada per Pau V el 1617, d'aquí el nom de «Paulina». El fundador fou nomenat Superior i s'encarregà de la redacció de les Constitucions que foren aprovades el 1622 per Gregori XV, pontífex que li atorgà el caràcter d'orde religiós mendicant i oficialitzà el nom d'Escolapis. Als tres vots habituals (pobresa, castedat i obediència) s'afegí un quart vot de l'atenció particular a l'educació dels nens pobres.
A l'estat espanyol els escolapis es van fer presents des de finals del segle XVII, essent la primera casa la fundada a Barbastro l'any 1677. Desprès li seguirien Banabarre (1681) i Peralta (1695), mentre que a Catalunya, a part d'un primer intent a Guissona, tenim la de Moià (1683), Oliana (1690) i Balaguer (1699). Les escoles eren municipals, gratuïtes i amb preferència per les primeres lletres i l'aritmètica pràctica o comercial; però també s'ensenyava el llatí i la retòrica. I tot i les cases que es varen obrir al llarg del segle següent, la seva presència va trigar en consolidar-se. Seguint a Catalunya, dins el segle XVIII es fundaren noves escoles a Puigcerdà (1728), Igualada (1732), Mataró (1737) i Solsona (1757).
Durant els primers anys del segle XIX fundaren els col·legis de Sant Antoni a Barcelona (1815), Sabadell (1818) i Calella (1819). Es publicaren llibres escolars i es creà una editorial o distribuïdora escolar. Però les turbulències polítiques d'aquest segle, en el que moltes congregacions religioses varen patir expulsions, desamortitzacions, prohibicions,... no varen ajudar molt a que l'orde seguís expandint-se, tot i que varen gaudir d'un cert tracte de favor al ser considerat «los educadores del pueblo» de manera que varen aconseguir que no els tanquessin les escoles durant el Trienni Liberal (1820-1823) i la desamortització de 1835. Les Corts espanyoles aprovaren la restauració de l'Escola Pia a Espanya el 1845, però quedant subjecte en qüestions d'ensenyament a les lleis de l'Estat. Això facilità l'expansió de l'orde, que fundà noves escoles a Olot (1858), Reus (1858), Terrassa (1864), Vilanova i la Geltrú (1877), Tàrrega (1884), Palma (1893), Valls (1893), Barcelona-Sarrià (1894), Castellar del Vallès (1896), Barcelona-Balmes (1899) Terrassa (1901), Caldes de Montbui (1909), Alella (1916), Granollers (1933) i Sitges (1933), però no a Banyoles, tot i les peticions que hi varen haver-hi, com veurem a continuació.

Banyoles i els escolapis
El dia dos de gener de 1855, tot just començar l'any, es va reunir l'Ajuntament en ple, a més d'«un gran numero de mayores contribuyentes y propietarios» als qual l'Alcalde els informà de que el motiu d'aquella reunió era conseqüència d'haver rebut una carta del provincial de les Escoles Pies de la província de Barcelona en la que feia palesa la bona disposició de la congregació per tal de poder instal·lar a la ciutat «un colegio de primera y segunda enseñanza, agregado a la Universidad de Barcelona, para la educacion de la juventud de la misma».
Llegida la carta van estar tots d'acord en que mirarien d'aconseguir-ho «por todos los medios possibles», de manera que, per no «gravar mas al vecindario» amb noves despeses, decideixen dirigir-se també «a la Superioridad para la supresión de la plaza de Maestro de primera instrucción» i si aquest s'hi oposa «que se verificase que esta era la unica voluntad del vecindario». Així mateix també s'està d'acord en demanar també la «supresión de la plaza de maestra de niñas para aplicar tambien su dotación a la de los P.P. Escolapios». D'aquesta manera, segueix dient l'acta municipal amb la supressió d'aquestes dues places hi hauria suficient diners per a la nova escola, tot i que, si faltava, aleshores sortiria del pressupost municipal.
Però sembla ser que la cosa no va seguir endavant i no serà fins el mes d'agost de l'any següent que es reactiva el tema quan l'Ajuntament de la ciutat envia una carta a la Reina Isabel II, signada «por la mayoria de los vecinos de esta Villa» demanant que autoritzes la instal·lació d'un col·legi gestionat pels escolapis.
De nou un altra «parada burocràtica» fins que el 16 de febrer de 1857 l'alcalde Jaume Ordetx envia una carta al Pare General dels escolapis on li diu que té constància de que la carta que l'ajuntament va enviar a la reina li va ser reenviada a ell amb el vist-i-plau del Ministeri corresponent, però que tot i així a Banyoles no ha arribat cap resposta d'ells, per la qual cosa «teme en razón a tanta tardanza, ver frustradas sus esperanzas» i afegeix que no tant sols es Banyoles la que desitja «ardientemente» i con «frenesí», aquesta escola, sinó que són «todos lo pueblos vecinos».
Desprès explica que «se deja sentir en esta Villa y en pueblos inmediatos la falta de instrucción, y por esta consecuencia la falta de adelantos de todas clases» i acaba dient, que si demanen la seva vinguda és, «por que a ellos está reservada la conquista de este país, la civilización del mismo, la instrucción de sus individuos y la felicidad, por consecuencia, del las más de las clases». I com a acomiadament afegeix que «la bendición del Altísimo caerá sobre su cabeza, Rdmo. Padre, como caen ya las de esta Villa y comarca, si se digna acceder a la humilde suplica de sus habitantes».
Alguna cosa es deuria moure, per que mig any més tard, el 15 d'octubre l'alcalde comunica al ple municipal i als prohoms de la ciutat que de part del Governador Civil de la Província s'ha rebut una Real Orden datada en 22 de setembre en resposta a la instancia enviada per aquest ajuntament en la que s'informa de que la Reina «ha tenido a bien conceder esta autorización» per això els demana que es posin en contacte amb el «Preposito Provincial de las Escuelas Pias de Cataluña» per tal de que «de comun acuerdo se celebre el convenio», per tal de tirar endavant aquesta escola que en principi estava prevista que tingués un quadre de professorat format per un rector i cinc professors, i a la qual l’Ajuntament destinaria un pressupost de tretze mil rals.
D'aquesta reunió surt nomenada una comissió formada per José Sarrià i Francisco de Assís Dalmau, per part de l'Ajuntament; Francisco de Assís Colomer, capellà major; i Juan Carrera, en representació de «mayores contribuyentes», per tal de fer els tràmits pertinents per que aquesta escola fos una realitat, però sembla que van sortir diferents problemes, sobre tot econòmics i la cosa no va tirar endavant.
Tot i així, els banyolins van començar a sentir parlar dels escolapis, i al llarg d'aquest segle foren sis els banyolins que varen professar dins d'aquest orde: Martirià Gibert Padrini (1826 – Calella 1901), Antoni Perpinyà Pibernat (1830 – Calella 1912), Gregori Ramió Serra (1833 – Barcelona 1892), Pau Perpinyà Pibernat (1843 – Mataró 1919) i Miquel Sutirà Pujolar (1882 – Mataró 1910).

Els escolapis i el castell de Porqueres
No està de més que abans d'acabar aquest article sobre la presència dels escolapis a la comarca fem referència a un breu contacte que dins del segle XX aquest orde va tenir amb el municipi de Porqueres i en concret amb el que es coneix com el Mas Castell de Porqueres.
Aquest mas a començaments del segle passat estava en mans d'Alfonso Pineda, de Mataró, el qual es va vendre a Manuel Puigvert el 1927. D'aquest va passar a mans d'Isabel Viñas Clavera, de Calella de la Costa, la qual a la seva mort, ocorreguda el 9 de febrer de 1953 el va deixar a la seva germana Paula.
En morir aquesta darrera, el 12 de juny de 1963, el va deixar « con destino a los fines benéficos y docentes de tal institución» a les «Escuelas Pias – Provincia de Cataluña» el quals en van ser propietaris al llarg d'una quinzena d'anys, fins que a finals de 1978 varen vendre la propietat a Miquel Corominas Moretó i Montserrat Isern Delclós.

Bookmark and Share