Artículos - Indústrias y comercios

BANYOLES I ELS MOLINS DE PÓLVORA

BANYOLES I ELS MOLINS DE PÓLVORA

Les Garrotxes
núm.3, primavera-estiu 2009, pp.92-93

Depenent de les condicions polítiques i de les necessitats armamentistes del moment, els molins tradicionals es convertien, de la nit al dia, en molins polvorers.

Quan parlem de molins, el primer que ens pot venir al cap és el Quixot i les paraules que el bo d'en Sancho Panza li deia, quan aquell creia enfrontar-se amb un exèrcit de gegants: "... Mire vuestra merced que aquellos que allí parecen, no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos, son las aspas que, volteadas del viento, hacen andar la piedra del molino...." I no anem desencaminats, doncs aquests, els de vent, són un tipus de molins molt presents en la geografia de molts països. Però a banda dels molins de vent, si mirem més cap a les nostres comarques i fem memòria, recordarem uns petits cercles de pedres, a tocar dels masos o en mig d'un camp, als voltants dels quals un "matxo", amb els ulls tapats donava voltes sense parar: són les sínies, un altra tipus de molins que pertanyen al grup dels anomenats molins de sang o "tahones".

Però encara hi ha un tercer grup, el molins hidràulics, que són els que aprofiten la força de l'aigua, tant sigui de mar o de riu, per tal de fer moure les seves pales. Aquest tipus són els que més van proliferar a la comarca del Pla de l'Estany després que els monjos benedictins s'instal·laren a Banyoles i construïren els recs per tal de portar l'aigua de l'estany a les seves terres. Al llarg d'aquests recs i evidentment, també al llarg dels rius, i per tal d'aprofitar-ne la seva energia van anar apareixent diferents tipus de molins; primerament els fariners, després vindrien els drapers, els paperers,... i fins i tot els xocolaters. Tots ells seguien un mateix procediment que era el d'aprofitar la força de l'aigua i a través de la roda fer girar l'eix horitzontal. Aquest eix per la seva banda podia fer rodar o bé una mola de pedra, de forma cònica, o bé es giraba i es transformava en vertical, per mitjans d'un joc de dents i feia voltar una roda de pedra. En ambdós casos, la mola rodava per sobre d'una altra pedra tot triturant els diferents productes: cereals, teixits, olives, cacau, pedres,...

Amb l'arribada del segle XV, en que van aparèixer les armes de foc i les bombardes, que disparaven pilotes de pedra i ferro, va fer falta pensar en produir més pólvora, doncs els tirs en consumien molta. Per aquest motiu, els molins fariners i drapers es transformaren (amb una certa facilitat) en molins polvorers, i presumiblement els que estaven sota el control de l'abat proveïen de pólvora l'arsenal del monestir.

La pólvora negre, com és sabut, esta composta per una barreja de salnitre o nitrat de potassa, sofre i carbó vegetal, i la seva qualitat estava en relació directa al seu grau de "pulverització". És per això que la funció d'aquest molins polvorers era la de triturar per separat els diversos components de la pólvora. Un cop els elements ben triturats, es posaven en tines de fusta, semblants als cups del vi, i s'humitejaven (per evitar que reaccionés i es produís una explosió), i amb el mateix eix de la nòria s'anaven acabant de barrejar, a la vegada que la mescla agafava consistència i n'augmentava la densitat. Un cop acabat el procés, aleshores s'assecava.

La primera referència a un molí d'aquestes característiques a Banyoles es remunta a finals del segle XVII, segons consta en la Concòrdia sobre les aigües de l'Estany de Banyoles, atorgada pel monestir a favor del municipi de l'esmentada vila, en data 3 de juny de 1685, on en el capítol on es fa referència a l'ús de les aigües per part dels propietaris dels molins, d'un total de 19 edificis d'aquestes característiques, 4 són polvorers: el molí polvorer d'en Guillem Boada (situat davant del molí fariner d'en Rabassa de Vall i que era d'ell mateix); el molí polvorer del pagès Pere Verdaguer de Sant Gregori i el moli polvorer del passamaner Narcís Cabanellas, tots ells situats a la Riera Vella (recs de ca n'Hort i d'en Teixidor); i ja fora el portal de Girona, una mica més avall del molí retorcidor de Ramon Honorat, s'hi troba el molí polvorer del botiguer Llorenç Ferrer, que abans era de Pere-seca, al rec Major.

En el padró municipal de 1724 consta que un tal Jeroni Cabanelles era "polvorer" i en un dibuix dels recs i molins de Banyoles, de l'any 1779, obra d'en Josep Soler, es pot veure que al Rec Major, passa, entre d'altres, pel "molí batan de Josep Cordomí (C.Masgrau, Nocaire)" i especifica que abans era de pólvora, la qual cosa denota el que ja havíem dit abans de que els molins s'adaptaven a les necessitats del moment. I en aquests anys, tot i que s'estava coent la Guerra Gran, era un període de relativa calma.

A partir d'aquesta data ja no s'esmenten més els molins polvorers i concretament en un informe datat el 15 d'agost de 1777 en que l'Ajuntament de Banyoles fa una relació de tots els molins existents, dels 15 esmentats, cap d'ells és polvorer, i en concret els d'en Boada i en Ferrer consten com a fariners, i el d'en Cordomí segueix sent un molí bataner. Unes dades que són corroborades dos anys més tard pel francès Nicollé de la Croix en la seva Geografia Moderna i el 1781 per Bernardo Espinalt en el seu llibre El Atlante Español.

Bookmark and Share